EN BÀLASH A CA NA KISBIS, LA GUARIDORA (continuació)

Planell de ca na Kisbis (casa 2 de sa Torre d'en Galmés).

Amb puntades petites i molt juntes la guaridora li cosí la ferida. Volia que la cicatriu, per altra banda inevitable , no fos escandalosa i marqués de per vida l’esquena nua del foner. No era aquella una ferida de la què enorgullir-se, pel que tampoc no hi havia per què fer-la massa evident.
En Bàlash de nou suportà el mal en silenci, encara que fou ben prop d’estamordir-se. Una suor freda li amarava el cos. Malgrat aquella fredor, notava com una escalfor intensa li enrogia la cara i les puntes dels dits se li tornaven com a branquillons ressecs.
Un cop enllestit el recosit, na Kisbis el cobrí amb un bon grapat de l’emplastre i, per damunt, hi escampà un punyat d’aquella argila que estotjava amb tanta gelosia.
—Ja estem.
—Gràc...
—Prou, calla’t. Qui t’ha dit que podies rallar? Ho faràs quan jo t’ho digui. I, a veure, ta mare, per què no és aquí? No serà que no en sap res, no?
—No... Els germans... Volia... volia arribar per l’ullastre.
—Quin una n’és fet que no vols que ta mare se n’assabenti? Sí saps que ho farà... Ho sap tot, ta mare.
—Un falcó..., per caçar... Em vaig despenjar pel tallat... —Amb un gest de dolor, en Bàlash aixecà el cap—. Els pares... L’esquena..., cremava...
Na Kisbis mirà a sa filla i va dir sense fer gaire cas al ferit:
—Si ja ho dic jo: uns inconscients són els homos. —Després, mirà de nou en Bàlash i continuà amb veu enfadada—: I tu, capbuit, si fas comptes fer coses que surten de la normalitat, malda tenir les esquenes cobertes. T’has de poder defensar. O no t’ho ensenya, açò, aquell vellot d’en Hàntish? Bé, si més no, ara tindràs un bon trau que t’ho recordarà per sempre. I prega perquè puguis moure l’espatlla amb normalitat. Sinó, ja me diràs com t’ho faràs per llançar, eh? —I de nou per sa filla—: Què t'he dit?: uns egoistes inconscients. Només pensen en ells, els homos. Ai...
—Deixa-ho ja, mare, no veus que pateix?
—I vols dir que no li està prou bé, patir? Però, és clar, com que tu n’estàs d’aquest capbuit... Per açò el defenses. —El ferit se les mirava amb la cara desfigurada pel mal, però en bona part també per l’espant: no s’esperava aquella esbroncada. Per fi, na Kisbis es mirà de nou l'al·lot ja més calmada—: La veritat, per una banda em sap greu ta ferida, perquè ets un bon al·lot. Però per una altra.., és que mereixeries quedar-te esgarrat. —Li va posar la mà al front i proseguí, ara amb veu més endolcida—: Però, no, no pateixis. Tens sort de que som la millor guaridora de l’illa. I no som jo que ho dic, eh?, que consti. Quedaràs prou bé per fonejar qualsevol bagenada que se t’acudeixi de fonejar. Però... Sí, sempre hi ha un però, què et pensaves?: tindràs d’esforçar-te. I no et serà gens fàcil. Qui la fa, la paga, estimat. Pens que ja ho ets aprés, açò.
Encara que mai no li havien agradat els retrets, en Bàlash no va tenir més remei que donar-li la raó. Era forta, aquella dona, potser tant com sa mare, i quin caràcter... Tal vegada, si s’hagués embarcat ella i no son marit, les coses haguessin rutllat d’altra manera per la família. Però no era feina de dones, lluitar. Per sort per la comunitat, i de manera especial pel jove, és clar, na Kisbis havia continuat la tasca que millor sabia fer: guarir.
Però el discurs no havia acabat:
—I, ara, Bàlash, oblida’t de que ta mare no se n’assabenti. Tot d’una enviaré n’Ainerís a dir-li-ho. Tranquil, que no l’espatarem gaire. Açò sí: faig comptes dir-li la veritat. Que has de reposar uns quants dies sense moure’t. Que te’m de fer cures, renovar-te l’emplastre fins que la ferida es tanqui del tot; i, sobre tot, que no vull que sagni amb el primer sotrac. Li demanarem que et quedis aquí, a ca nostra. Què et sembla? Així podrem cuidar-te millor. —I amb un somriure irònic, afegí—: T’imagines que no quedessis prou bé i que, per açò, no s’acompleixin els designis dels astres? Encara seria culpa meva, que la guaridora et va adobar malament. No res; t’has de posar bé per convertir-te en el foner més famós, l’elegit pels estels; açò diu tothom, no? Idò, noltros et cuidarem, n’Ainerís i jo. A que sí, filla?
N'Ainerís s’enrajolà de dalt a baix. Sense fer-li cas, sa mare li tocà el genoll i li féu una senya amb el cap; en va tenir prou. L’al·lota sortí corrents per avisar na Katis.
Pel seu cantó, en Bàlash s’enfonsava al jaç. Sinó en tenia prou amb el mal de la ferida, ara, el temor a sa mare l’arronçava encara més. Por li feia enfrontar-s’hi. Ben bé, però, no n’estava segur què li sabia més greu: sí l’enuig de sa mare o que n’Ainerís en fos testimoni. Poc a poc, tot emprant la poca claredat que li restava, s’adonà que no hi podia fer res, que tindria que rebre el que li vingués, empassar-s’ho i, sobretot, recuperar-se el més prest possible. Ho faria, i tant! Encara que, hores d’ara, se sentís sense forces, ni per recuperar-se ni per res. Braços i cames li pesaven com a troncs inerts i tenia el cap com a emboirat; a més, tot li rodava i li feia mal el cap. Tenia raó la guaridora: tindria d’esforçar-se. Sí, ho faria. De fet, potser només eren les ganes, però com si, ara, un cop finalitzades les cures, se sentís un poc millor.
—Estigues quiet, foner inconscient. —Na Kisbis el va veure inquiet—. T’has portat prou bé; no ho espatllis, ara. Ens has demostrat que ets valent: has aguantat sense queixar-te; i pocs n’he vist que ho hagin pogut fer. I prou que sé el mal que t’he fet, creu-me. Descansa, Bàlash. Descansa i, d'aquí no res, et trobaràs millor.
Li posà la mà al front. Em preocupa aquesta escalfor. El remei per les febres, sí, li farà falta. Ara..., no me’n record si me’n queda, d’escorça d’orient. Potser al flascó de dalt... I sinó..., bé, qualque cosa trobarem. Quan no n'has trobat, de solucions, Kisbis? Idò...
I una altra vegada per en Bàlash:

—Ara tornaré, d'acord? Mentrestant, aprofita per pregar-li a la Deessa Bonadona, Bàlash, que se n’apiadi de tu. Et farà falta el seu suport perquè ta mare no acabi la feina del falcó.

I quan se n'anava, ho va fer flastomant. No es just fer patir a una mare d’aquesta manera. Si fossis fill meu...

EN BÀLASH ARRIBA A CA NA KISBIS

Després de patir el turment del coster, en Bàlash arribà a ca la guaridora. Hores d’ara, l’esquena li cremava com un mar de flames. El dolor era tan insuportable que tingué que estalonar-se al llindar, sense esma per fer ni una passa més.
—Ainerís, Ainerís...
A l’al·lota, que feinejava pel pati, li semblà reconèixer la veu. Sí, era el seu estimat! Però quina veu més desmaiada... I si qualcú s’havia fet mal? O, pitjor encara, i si era ell qui estava malalt? En Bàlash no s’atreviria a visitar-la sense demanar-li permís a sa mare, i manco en aquella hora; no, no era tan agosarat. Així que qualque de dolent pasava.
Resolta, però amb el rostre marcat per la preocupació, obrí la porta. Just veure’l, n’Ainerís se n'adonà que en Bàlash estava ferit. L’agafà per la cintura, el féu entrar al portal i el va seure al banc de pedra del pati, en el primer recó buit que va trobar.
—Mare, mare! Frissa, és en Bàlash. Malferit! —N’Ainerís cridava sense deixar de aguantar el cap mig desmaiat del jove .
La guaridora arribà eixugant-se les mans al davantal i, després d’una certa sorpresa inicial, estudià amb mirada experta els ulls del ferit.
En Bàlash, amb mitja veu, li digué:
—La ferida..., l’esquena, guaridora.
—Prou que ho sé. Però el mal ja t’ha envaït. Els ulls m’ho mostren. Tot m’ho mostren, el ulls. I a tu t’espurnegen com el caliu encés. I açò vol dir que el mal t’està posseint; són les febres. Així que no ens podem enredar en xerrades inútils. —Mentrestant, na Kisbis enretirava l’embenatge sagnat—. Ainerís, desperta! Deixa de mirar-lo com si fos homo mort i fes qualque cosa de profit. Ajuda’m; agafe’l, cap el jaç. Ha de reposar. Vés netejant-lo, i fes-ho tot d’una. La ferida amb aigua d’escabiosa; i recorda: tèbia, que no cremi. Malda que quedi ben neta, sense restes de bruticia. Remena-la bé, sense por de fer-li mal, que no res ha de malbaratar la curació. Sí, ja sé que ho saps, però ara no hi ets. —Sa mare sempre aprofitava per alliçonar-la—: Després, benes netes, ben fort i sense por de fer-li mal. I mentrestant m’esperes, refresca'l amb aigua de roses. Vaig a preparar un emplastre fresc, que els que tenim estan un poc passats. -I mentre se n'anana-: Esper que no sigui massa tard. Els mals esperits...
Na Kisbis s’apressà cap a l’estudi del fons, on preparava els guariments. Aquella sala, la més fosca de la casa, era atapeïda de flascons i cossiols de tota mida, i sempre hi coïa qualque cosa en un petit foc. La guaridora, amb moviments precisos, obrí un pot rere l’altra, sense dubtes. Tenia molt clar què cercava, quins remeis eres els adients. Així, els pots i saquests es foren arrenglerant al seu davant fins que na Kisbis se sentí satisfeta. Tot seguit, tancà els ulls per demanar l’estaló de la Mare Guaridora i afegí un grapat d’hipèric en un morter d’ullastre; el triturà ben fi. Després li ajuntà un brot de molsa del torrent, una busca de liquen d’alzina i un trosset de rosegó de pa mig florit. Ho tornà a remenar tot, aquesta vegada maldant de no triturar-ho. Per donar-li la consistència precisa, li afegí una mesura de sèu de bou que havia bullit dues vegades; per clarificar-lo, li havia dit a sa filla quan aquesta es queixà per l’olor de la segona bullida. Poc satisfeta, n’afegí un poc més, de sèu. Per fi, amb un gest de conformitat, decidí que l’ungüent tenia la fermesa desitjada. En acabar, trià un gerro de boca ample del recó més fosc de la cambra, un kàlathoi foraster ornat d’animals en negre on guardava l’argila cicatritzant, ben protegida per una pedra plana de gres porós. Perquè l’argila ha de respirar, Ainerís, que així es manté pura i el seu efecte és immediat. Aquella terra de propietats meravelloses se la duien des de les faldes d’un dels turons rogencs de vora mar, a tramuntana, que no pot ser d’una altre banda, recorda-ho, filla, d’aquell coster i de cap més; sempre procurava tenir-ne una bona provisió. Un cop va haver embolicat l’argila en un drap humitejat, agafà una caixa de fusta d’un prestatge del costat de la porta. Abans d’obrir-la, passà suaument la mà per sobre dels signes gravats: uns petits cercles concèntrics flanquejats per un reixat. Era una caixeta antiga, herència de l'estirp més antiga de les guaridores de Balariash, on hi guardava les agulles d’os i bronze que emprava per cosir ferides; tot un tresor. Tot seguit, agafà el bolic de nervis i tendons estirats que emprava per suturar. Per fi, carregada amb tot el que li feia falta, retornà al costat de n’Ainerís i el jove malferit. Tot el procés li dugué poc temps, a na Kisbis. La precisió dels moviments, la mesura del pas entre aquell desgavell de còssils i gibrells, de cabassos i paners que vessaven, feia que mai fes trajectes inútils. Cada cosa tenia el seu lloc i tot era a l’abast. Fins i tot el sostre baix, creuat per bigues de mata sobre les que descansava el teulat de bruc i canyís enfangat, n’era ple: manats d’herbes posades a secar. Era un racó a vessar d’olors intenses, que s’entremesclaven fins aclaparar al que no n’estava acostumat. Des de les agradables flaires de la menta, la camamil·la, el romaní, la farigola o el tem, fins a fortors poc definides que sorgien de cubells arraconats, com si volguessin passar desapercebuts. De tot hi havia

NA KISBIS, GUARIDORA DE BALARIASH

Ca na Kisbis, la guaridora de Balariash (cercle excavat a Sa Torre d'en Galmés, costat nord). Foto d'en Pep Gómez.

Previ: en Bàlash, ferit pel falcó en voler robar-li un poll del niu, envia son germans a ca seva per enredar sa mare. Mentrestant, ell se'n va a ca la guaridora perquè el sani sense que sa mare se n'entemi.

Així que els germans marxaren, en Bàlash agafà el camineu que rodejava el turó fins enfilar-se per l’altra banda. Era allà on, adossada a la murada septentrional, s’aixecava la llar de la guaridora. Des d’aquell costat del poble la vista perdia el blau del mar, però s’omplia d’una verdor difícil d’imaginar. Els sembrats sovintejaven fins el Turó Sagrat, el clar dominador del paisatge illenc, i també cap el fortí d’Ialash, un dels antics bastions fronterers dels bàlar. Envoltant-los, com un mosaic inacabat, els alzinars enfosquien uns camps que s’allunyaven cap a els turons vermells de més enllà i les ondulacions fonedisses de la tramuntana més turmentada.
En Bàlash sabia que la guaridora i sa filla serien a casa. Segur que ja haurien retornat dels camps. En aquell hora, quan el capvespre es torna fosquet, tothom s’abocava a les feines domèstiques, i elles, en açò, no eren diferents dels altres. Les trobaria feinejant, atrafagades entre perols fumejants, mesclant ungüents i esmicolant compostos pels beuratges.
A mesura que caminava, la ferida li feia més mal. La pressió de l’embenatge d’en Kàstysh el martiritzava. El cap li rodava. Aquell camí, que tantes vegades havia fent encalçant-se amb els companys, ara no s’acabava mai, esgotador, i es veia obligat a alenar cada vegada més profundament per aconseguir un poc d'aire que li permetés d’arribar. I encara sort que no hi havia ningú xafardejant. Sinó, tot serien raons, i sa mare s’assabentaria abans d’hora, del malpàs. Per sort per l'al·lot, molts dels casalots d’aquell costat estaven en desús i, la majoria, sense habitar. Tothom havia cercat el raval assolellat de migjorn per tal de fugir d'humitats i vents. Tothom havia percaçat mudança, menys els de ca la guaridora i un parell més. Ells es mantenien fidels a la llar dels avantpassats.
Ca na Kisbis era una casa estranya, i no només per ser ca la guaridora, que amb açò ja n'hi hauria prou. Era una casa sense homos, ni a l’illa ni tampoc embarcats. Només la feina com a guaridora, tres campeus que conreaven i quatre cabres que duien a pasturar, mantenien l’economia familiar. N'Ainerís i ses dues germanes petites s’hi encarregaven. Munyien i formatjaven, i també llauraven i collien. No es podien permetre ni servents ni ajudants. La família de la guaridora, per molt que fos dels bàlar originals, era de les més pobres de Balariash. Na Kisbis, fins allavoneses, havia estat una dona sense sort. De ben jove maridà amb en Bórash, el fill d’un modest propietari rural de Jàmash, de l’altra banda del Gran Barranc. Contaven mantenir-se amb l’herència de la jove i amb els beneficis de les terres familiars del marit; també contaven amb la sort d'en Bórash com a mercenari, ja que tenia previst embarcar-se ben prest. Però un estiu de molta sequera, un incendi paürós assolà la propietat del sogres. Va ser just quan la lleva d'en Bórash acabava de salpar. Ho perderen tot, els hisendats. Els ramats moriren asfixiats dins del cortal; les collites socarrimades no donaren ni un miserable gra. I el fill petit, un al·lotet de just deu anys que els feia de pastor, fou trobat mort, cremat entre els bens. Els sogres de la guaridora embogiren i ella, malgrat la seves arts, no hi pogué fer res per consolar-los. Ben cert que prou en tenia amb les filles que li havia deixat son marit. A tot açò, s’hi afegí la notícia de la mort dels altres dos germans d’en Bórash, els que lluitaven a l’Àfrica. Als empobrits sogres tan sols els quedava un fill per sostenir-los en sa vellesa: en Bórash. Na Kisbis, després de veure’ls com s’esfondraven, els acollí a Balariash. Però, per culminar la desgràcia, en Bòrash fou mort just desembarcà, sense temps d'enviar-los ni el fruit d’una miserable campanya victoriosa. Quan la mala nova arribà, els pobres ancians deixaren de menjar i es consumiren, sense que na Kisbis aconseguís fer-los reviscolar. Un rere l’altra, ambdós moriren, escanyolits i amb la mirada perduda. Però la jove era de mena forta, i ella sí que ho va superar. Tenia tres filles ben sanes i que ja tenien edat per treballar. Gaudia d’una feina que estimava i que ni podia ni volia abandonar. Tenia ca seva, la dels avantpassats, quatre trossos de terra dels seus pares i un grapat d’animals per cuidar. Què més puc demanar? No hauré de manllevar; no, no ho faré.
Eren moltes les nits en què na Kisbis, esgotada, mentrestant buscava una son esquívola, imaginava una vida diferent. Si tan sol li hagués sabut fer un fill mascle, en Bórash... Potser la sort li hagués mudat. Tal vegada hagués estat l’heroi afortunat que els mancava, un foner victorios. Però, d'entre aquella desesperança, sempre reeixia una nova guaridora que s’enfortia de nou. Tres filles..., açò és tot. Ainerís, la major i hereva de les seves arts, seria una gran guaridora; millor que ella. Per aquest costat, tot aclarit. I per les petites, bé tot arribarà. No m’han sortit gaire llestes, les petites. Són com son pare, pobretes: bones filletes però curtes de gambals. Tindré que buscar-les un bon marit. Són polides i feinants, així que no els hi mancaran pretendents. Potser no som rics, noltros, però tenim un llinatge: som dels bàlar originals, noltros; açò hauria de contar.

UN MATÍ A BALARIASH

Dematí a Balariash (Sa Torre d’en Galmés). Foto d’en Joan Gómez. N’és prohibida la reproducció sense permís de l’autor.

A l’exterior, aliè als avatars de la família, el sol encara no s’havia mostrat. Malgrat aquesta recança, la vida no s’oblidava de retornar ràpidament a Balariash. L’horitzó volia il·luminar-se per on el port de Màrish s’obria al mar, tot agafant tonalitats rogenques que, de seguida, es flamulejarien d’un gris blavós molt suau. Aquell color tènue era el que tintava el paisatge amb una llum especial, única, que convertia l’illa en quelcom màgic, un indret ple de misteris que reneixien cada dia. I si uns despertaven, molts, d’altres, les bestioles que havien omplert la nit, frissaven d’ensorrar-se en caus foscos o es recloïen en les escletxes amagades dels troncs més vells. Allà, arraullits, s’endormiscarien tot esperant l’arribada d’una nova foscor.
Tota aquesta promesa de claror era la senya perquè a cals Bàlar també s’obrís a la vida. Els bels arribaven inquiets des del cortal; a l’estable, mules i matxos se somovien afamats; i els cans lladraven i grinyolaven per qualsevol renou, pel més petit moviment. Per açò, amb tot aquest xivarri, els germans, empesos pel complidor Bàlash, val a dir-ho, no varen tenir cap més remei que aixecar-se. Poc a poc, varen apareixer somnolents per desdejunar abans de sortir als camps. Perquè no tot era entrenar-se a la vida del foner, perquè no tot seria batallar i lluitar per mantenir-se viu. També s’havia d’aprendre la quotidianitat de l’illa. Llaurar la terra i esbardissar la marina per obrir nous conreus; rebassar soques envellides, ullastres enclavats fins l’ànima de la terra; tenir cura del bestiar i dur els ramats a les pastures; munyir les cabres lleteres. I quan tocava, segar les collites i recollir els fruits dels horts, batre les garbes i esventar el gra, i qualsevol feina necessària perquè la vida continués.
La petita Tànuis, com sempre, fou al darrera en aparèixer. Tan poqueta cosa, pobreta! En aquella hora, la filleta encara no havia aconseguit que els ulls vencessin la son que els tenallava. I és que era, amb diferencia, la més vessuda dels germans. Però, com que també era la preferida de sa mare, la mimadeta, li deien els germans, ningú no la renyava; sinó s’enrederia massa, és clar. Per contra, i per açò encara hi destacava més, el seu bassó, en Balèrish, just aixecar-se, estava disposat a menjar-se el món. Allavonses, els dematins, era quan les diferències entre ells s’engrandien fins fer-se insuperables. Encara que fossin de fesomia ben igual, la fragilitat d’una contrastava amb l’energia inusual de l’altra. Els dos feien la mateixa alçada, però ella era prima com un jonc tendre, i ell, fibrós, fort com un branquilló d’ullastre, d’aquells que la tramuntana doblegua però que sempre tornen a lloc. La cara de filleta tenia formes suaus, agradoses, que evocaven un futur de bellesa esplèndida; tothom deia que era com sa mare. Per açò, na Katis estava segura que no tindria cap problema per concertar-li l’enllaç ideal, el maridatge millor per la família i també, és clar, pel clan. Na Katis pensava en tot. I de fet ja el tenia encaminat, el casori. La recerca de candidats entre les millor cases de l’illa feia estona que rodava, i ja se n’havia fitxat en un parell que feien bon color. A més, ningú s’hi negaria; per qualque cosa eren els Bàlar, els caps del clan. Però, de moment, i fins que aquest futur no arribés, na Tànuis era la criatura més feliç del món i, també, la que menys contribuïa a les feines domèstiques. Sa mare volia que gaudís dels últims anys de innocència i que, de pas, s’enfortís i recuperés prou salut per enfrontar-se a la duresa que l’esperava. A Balariash es creixia ràpid, sobretot les dones, tant si volien com si no. I la petita se n’adonaria; i ben aviat.
Després d’un ràpid desdejuni, on menjaren blat capolat i estovat en llet de cabra acabada de munyir i, pels més afamats —en Balèrish, és clar—, restes de carn de la nit passada, tots es varen dirigir al seu comés. Cadascú sabia per endavant què havia de fer; els tenia ben ensenyats, sa mare. Res no li fugia, a la mestressa.
Així, idò, quan els al·lots sortiren de ca seva, el sol encara no havia esclatat del tot i la claror just clarejava el llevant. Les talaies, imponents, cloïen la visió directa de l’horitzó, però el cos del guaita, enfilat dalt la central, ombrejava la pal·lidesa que anava guanyant terreny. Tot presagiava un dia esplèndid, com molts d’altres d’aquell començament d’estiu; bo per treballar i bo per viure. Però, malgrat aquell matí enlluernador, el habitants de Balariash tenien poc temps per gaudir-ne. Les feines que els esperaven i, val a dir-ho, la costum de veure’s envoltats per paisatges matiners com aquell, feia que hi fossin indiferents. Per ells, aquella albada tan sols volia dir un altre dia que començava. Un dia que, pels al·lots, només es tancaria quan tornessin a guanyar-se el menjar vora la llinda de ca seva.