UN MALSON IRRENUNCIABLE

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2014

Li havien dit que, avui en dia, cap editor no acceptaria un manuscrit que comencés amb el protagonista despertant-se d’un somni. Que allò era retrògrad, li havien assegurat, i que s’havia convertit en un “lloc comú”. Però, vés per on, ell sabia que aquella història havia de començar, per força, amb la protagonista despertant-se d’un somni agitat, d’un mal son, que, per altra banda, s’havia de convertir en l’eix del relat.  Quin dilema! Ell, que amb dificultats havia intentat adaptar-se a l’ortodòxia literària, ara resultava que tampoc podia començar una història com volia, sinó que s’havia de plegar als gustos capritxosos del moment. Però, quina mena de literatura era aquella que, en pro d’una modernitat dictada per vés a saber qui, volia encotillar la imaginació i la llibertat de l’escriptor?

   Ell, però, com que intentava que el publiquessin, li havia donat mil voltes a aquell començament. Primer l’havia escrit en primera persona, des de el punt de vista de l’al·lota protagonista, i li agradava. Després, maldant per adaptar-se, en tercera, però no, així no. Havia provat d’emprar un narrador omniscient i un de càmera sense que cap el convencés. Havia experimentat amb tots els punts de vista possibles, però contínuament tornava a aquell somni desencadenant. Ell sabia que era bona, aquella història. Sí, ho sabia. No eren aventures ni històries de guerres llunyanes. Era una història que, si se’n sabia sortir, potser trencaria la marginació en la que se sentia atrapat.       

   Se sabia capaç d’escriure amb una prosa fluida, però li havien dit que li costava anar al moll de la història. Bé, potser tenien raó. S’hi esforçaria. També li retreien que el llenguatge que emprava era massa culte, com si el llenguatge pogués pecar de cultura. Com era possible?

   Per altra banda, ell pensava que escrivia un català prou correcte per ser llegit. Sabia que solia farcir-lo d’uns menorquinismes que, n’estava segur, li donaven personalitat al llenguatge. Tanmateix, en alguna crítica rebutjadora d’editorial, li havien retret que tant menorquinisme podia dificultar la lectura a la gent de fora l’illa. Fins i tot, en un seminari que havia fet, amb una editorial teòricament bilingüe, l’havien intentat convèncer perquè es passes al castellà, tant que fins i tot havia acabat per col·laborar en un llibre de relats en castellà. I no li va saber greu fer-ho. Gens. El que li va saber greu és que per publicar li demanessin canviar de idioma. Açò sí.

   Ell havia començat a escriure en castellà. Era cert. Però ben aviat s’havia adonat que no, que volia fer-ho en el seu idioma, en el que  pensava. Havia fet el pas i ara no tornaria endarrere. I menys en un moment com aquell, en què el seu idioma, el català, estava assetjat per un retrogradisme institucional com el de fa quaranta o cinquanta anys, per la malevolència dels que volien prendre’ls una identitat que els era pròpia. No, ell seguiria escrivint en català, en aquell català ple de menorquinismes que ell creia que li donava personalitat com a mal escriptor (o aficionat a l’escriptura, vaja, que no era una altra cosa). No hi renunciaria.

   I, què carai, tampoc pensava renunciar al somni que engegava la seva nova història. Els somnis eren l’eix vertebrador de la seva obra, curta i desconeguda, però obra al cap i a la fi. Així que, res, a pastar fang les ortodòxies literàries i els gustos dels editors moderns. A fer punyetes els que li volien controlar la seva forma d’escriure. La protagonista despertaria d’un somni agitat. Tan agitat com el malson en el que, en aquell moment, vivia ell i tota la gent de l’illa. Un malson del que, somiava, despertarien quan els toqués anar a votar.