LA MENORCA TALAIÒTICA I TOTES LES ALTRES

Article publicat a S'Ull de Sol, abril, 2015

L’altre dia ell va compartir a Fb una foto de Sa Cudia Cremada Field School, on es veia un senyor dels anys vint o trenta del segle passat recolzat contra una taula de Torralba del tot sense excavar. I aquella foto li va dur al cap moltes coses.

Foto en qüestió publicada a la web de Sa Cudia Cremada Field School

   Unes d’actuals, com la candidatura de la Menorca Talaiòtica i la manipulació que se’n vol fer. I és que ell sent passió per la història de la seva terra i la politització del procés li fa mal. Està d’acord en què la riquesa arqueològica de Menorca sigui reconeguda com un bé comú que s’ha de preservar, però no suporta que se’n vulguin apropiar i emprar-la com a eina separadora de les altres cultures que han fet de Menorca el que actualment és. Pensa que no és just emprar la marca Talaiòtica per crear diferències entre cultures germanes. Cap menorquí actual no és talaiòtic, però per contra molts tenen arrels catalanes, per exemple.

   Avui, però, ell no té el cos gaire reivindicatiu. Per açò, d’aquella foto antiga, el que realment li va tocar la fibra va ser la maleïda realitat del pas del temps. Ell mai no va veure el recinte de la taula de Torralba com apareix a la imatge —tampoc no és tan vell—, però recorda perfectament quan estava boni bé sense excavar. Quan hi anava d’excursió amb les bicicletes —que enfora estava!— o quan els Hermanos els duien a fer-hi sa bereneta. Llavors la majoria de les pilastres estaven tombades i la taula semblava molt menys espectacular.

Taula de Torralba, tal i com està ara, del tot excavada.

   I ell, una vegada superat el garbuix de sensacions contraposades, va decidir que el que havia de fer era deixar-se de romanços polítics —li costa no indignar-se— i felicitar-se pels avenços de l’arqueologia moderna, per l’empenta de tots els que han fet possible que el coneixement de la història de la nostra terra s’hagi ampliat fins a límits insospitats quan ell era un fiet de calçons curts. Felicitar-se per les coses bones que ens ha regalat el progrés. Açò sí, sense creuar-se de braços davant dels que es volen aprofitar d’aquesta feinada amb finalitats poc clares.

   No oblidem, pensa ell, que Menorca, la talaiòtica i totes les altres, és de tots, no només dels que comanden. 

No, diguem no...

Article enviat per a publicar a S'Ull de Sol, març 2015

Ell acabava de llegir, com sempre feia, els titulars del Menorca, format electrònic i, sense saber per què, li va venir una pregunta al cap: per què sempre començava els seus escrits amb ELL? Ho feia, tal vegada, per a poder explicar coses que mai no s’atreviria a confessar en primer persona? Per semblar més íntim, més pròxim? I finalment, ell, jo, arribava a la conclusió que ho feia així per ser, per semblar, més literari. Coses dels que tenen la dèria d’escriure, es deia, em deia.

   Llavors, per què ell, jo, s’estava qüestionant aquest to dels escrits? I la resposta li va venir, em va venir, ben evident: ell, jo, havia arribat a la conclusió que ni que fos per una vegada volia dir alguna cosa com a persona i no com a autor, volia que la seva, la meva, opinió fos clara i contundent. Potser l’opinió, la del que us escriu aquestes línies, no servirà per a gaire cosa, hi ha vegades hi ha que donar la cara i ara és el moment.

Projecte

   Jo som de la generació del QUI ESTIMA MENORCA NO LA DESTRUEIX. Som de la generació de SALVEM S’ALBUFERA D’ES GRAO (tenia una enganxina a la finestra del meu estudi de ca mumare, al costat d’una altra que deia Nuclears, No gràcies, amb solet al mig). Estic orgullós de ser de la generació fundacional del GOB (a la foto del carnet tenc divuit anys, una cartulineta verda esfilagarsada), del que encara en som soci. Som d’una generació que ja creia que havia superat tots els daltabaixos que podia patir la meva, la nostra, estimada illa.

Carretera actual

Obres

   Però, vés per on, resulta que la meva generació ha retornat, o ha renascut, o l’han fet renàixer a cops de destrossa. I ens veiem obligats a tornar a cridar que QUI ESTIMA MENORCA NO LA DESTRUEIX. Hem de tornar a cridar, fort i clar, per aconseguir que els interessos, del tipus que siguin, no destrossin el que és de TOTS, no només d’uns quants, dels que comanden com si fossin els governadors d’una colònia on els nadius, noltros, hem de acceptar i callar.

   Ell, jo, dic, fort i clar, que no hi estic d’acord. Prou d’amagar-me darrere d’una tercera persona. Com diu el estimat Raimon: nosaltres no som d’eixe món. Jo no som d’aquest món que m’estan construint. No, el nostre món, la nostra Menorca, no és la que ens estan llegant, la que pretenen deixar als nostres, als meus, fills i néts.

   No, diguem no.     

NUMEROLOGIA

Article publicat a S'Ull de Sol, febrer 2015

N’acaba de fer cinquanta-cinc. Fins ara, sempre s’havia sentit amb força i vitalitat. Ara, però, no sap per què, li sembla que ha començat una costa avall.

   T’estàs fent vell?, es demana. Açò és tan evident, remuga, que no val la pena ni pensar-hi. Després dels cinquanta-cinc encara hi ha un camí llarg, es consola, i d’un depèn fer-lo profitós.

   Capficat en aquesta idea, obre el cercador i escriu cinquanta-cinc a la numerologia. D’entremig d’un garbuix d’informació que se li ofereix, tria una pàgina al atzar. I llegeix.

  La numerologia doble, afirma el document que consulta, és la que fan servir els àngels per transmetre missatges. Els àngels, vaja, es diu, no començam bé.

   Segueix. El 55 duu canvis molt propers que, tanmateix, no tenen perquè ser ni positius ni negatius, sinó naturals davant del flux de la vida. Ostres, tu, el flux de la vida, quines coses més profundes, pensa. I prossegueix. Acaba un període que t’obliga a avançar. Una obvietat.

   Com que la curiositat ja l’ha picat, decideix acabar el document que consulta. El canvi, posa, serà definitiu i implicarà renovació, versatilitat, enginy i aventura. Aventura? Ell, que mai ho ha estat, s’ha de convertit en aventurer als cinquanta-cinc? Sí, home!

   Al final, la pàgina afegeix que la creativitat, la imaginació i la inspiració són factors crucials en aquest número. Acaba apuntant, però, que costarà molt que les idees es facin realitat i que millor si els afectats pel 55 s’ho prenen amb bon humor.

   I ell pensa que ara sí que l’han matat: costarà que les idees es facin realitat i s’ho ha de prendre amb bon humor? Com es fa, açò?

   Decebut, tanca el cercador, s’aixeca i s’acosta al bany per refrescar-se els ulls, cansats. Al mirall se’ls veu encerclats d’arrugues. Sacseja el cap i, de sobte, pensa en el que acaba de llegir. I es diu, que punyetes, si un s’ha de fer vell al menys afrontar-ho amb bon humor, no? Sí, com diu la refotuda pàgina de numerologia.

   Somriu, tanca la llum del bany i torna a l’ordinador. Obre el word on té el projecte nou i contempla aquelles línies que tant li estan costant d’escriure.

   Renovació i versatilitat. Per què no? O no és el que s’amaga, en aquella història? I tant.  I on hi ha més aventura, es diu cada cop més entusiasmat, que en la creativitat? Per a què s’ha de menester més inspiració? I, a més, què hi ha més complicat que fer realitat una bona història que, d’afegitó, demostri que no estàs encasellat?

   Ostres, tu, somriu, a veure si açò de la numerologia serà veritat.   

SILENCIS DE TARDOR AL POBLE

Article publica a S'Ull de Sol, decembre 2014

Eren les sis del matí i els carrers estaven en silenci.

   Aquell diumenge, com sempre, no havia pogut estar-se al llit més enllà del gemecs d’una esquena adolorida i maltractada pels anys. Sempre la maleïda esquena. A les cinc i mitja. I ara, amb el cafè a la mà i el portàtil encès, pretenia escriure. Però, aquell silenci...

   Va deixar la tassa i el fum aromatitzat d’aquell cafè imprescindible li va obrir els narius. I els sentits. Tots. Olors conegudes s’entremesclaven amb el silenci, gairebé absolut. Una gota, una única gota, es va escolar pel canaló de la teulada amb un xop que va semblar absurd. Un moix va passar per davall la finestra de la cuina, mandrós, potser enretirant-se de la cacera nocturna. Res més. Silenci.

   La banyadura, va pensar ell, és la banyadura que s’escola per la teulada i cau pel canaló. Ah, la maleïda banyadura, que se li fica al moll dels ossos envellits i no li deixa dormir com voldria. La mateixa banyadura que, quan no la pateix, l’enyora fins que l’ànima gemega.

   Aquest silenci és una matinada de tardor al seu poble. No l’importa en quina estació estiguin a qualsevol altre punt del món, ni si fa calor o tot és cobert de neu. Ell se sent bé, còmode fins i tot, assegut en aquella cadira de la cuina, al costat de la finestra a peu de carrer, amb el cafè que fumeja, el portàtil emmudit i el silenci que li amplifica tots els sentits. Sí, sent la solitud que l’envolta. Beneïda solitud, tan buscada i tan esquiva.

   La pantalla de l’ordinador mostra un word en blanc. No ha pogut escriure. Ni una paraula. Ni ho ha intentat. No pot fer res més que escoltar. Escoltar i maldar per esbrinar que s’amaga darrere d’aquella tranquil·litat tan emotiva.

   De cop, una paraula ressona i esquerda aquell equilibri tan fràgil. Un parell d’homos caminen pel carrer, i xerren, fluixet, amb aquell accent que és el seu.

   I llavors ho sap. Sap perquè se sent tan bé. Sap que el rodeja tot allò que estima. El silenci de quan era petit. La banyadura que li castiga els ossos envellits. Aquella gota que s’escola pel canaló emblanquinat. El moix que campava pel jardí de ca seva. Fins i tot d’aquelles paraules tranquil·les que rompen l’encant silenciós d’un matí de tardor.

   Comença a escriure. Ara sí. Ara ja pot.  

   

La Força dels Anhels se'n va a fer la volta al món

   Gràcies a la iniciativa de la gent de la Biblioteca Mestre Maria Antònia, de Torredembarra, "La Força dels Anhels" farà la volta al món en companyia del navegant Aleix Gelabert, el qual participa a la Barcelona World Race.

   En un acte molt simpàtic i ple de moments emotius, les mestres de l'escola Antina, de Torredembarra, han fet entrega de regals a n'Aleix perquè se senti menys sol durant la navegació. Com podeu veure a les fotografies, fins i tot li han donat uns paquetets de pernil del bo i han engalanat les classes amb motius mariners.

   Per a jo, però, el més important és que na Palònia, en Primer i el Mestre, amb tota la colla de personatges que omplen les pàgines de "La Força dels Anhels" potser trauran el nas entre les ones d'oceans llunyans, on mai no haurien somiat d'arribar, i pensaran que on és el seu mar, on ha quedat aquella Mediterrània que encerclava la seva illa. 

   Malgrat aquest desconeixement, sé que seran feliços. Na Palònia en gaudirà, segur. Nous coneixements, noves sensacions. De tot en treu ensenyances, na Palònia. El Mestre potser s'enrabiarà encara més per veure com se li allunya una mica més la dèria del Regne del Més Fort. I en Primer, ai, pobre Primer, sempre a remolc de les seves inseguretats. No sabrà com fer-ho per aixecar torres de pedra sobre ones enfurismades. 

   Potser n'Aleix esdevindrà el seu nou Mestre? Un Mestre diferent, és clar. Un Mestre de veritat. Perquè s'ha de ser valent per enfrontar-se a un repte com aquest. Sí, d'ell en podria aprendre molt, en Primer. 

      I tornaran, segur, a la seva illa. I reprendran un camí que, aquest sí, és el seu: el camí de la "La Força dels Anhels".

   Molta sort, Aleix Gelabert, i que els vents i les ones et portin ventura. 

   I moltes gràcies, gent de la Biblioteca Mestre Maria Antònia, de Torredembarra.

EL RECURS DE L'AUTOEDICIÓ.

Article enviat a S'Ull de Sol, novembre 2014, per a la seva publicació.

És ben sabut que tots els que intentam escriure tenim l’esperança que un dia ens publiquin. Però, no ens anganem, per a gent com jo la publicació clàssica és pràcticament una utopia.

   Què pot fer, idò, un autor novell, poc conegut, gens mediàtic i sense padrins per arribar a veure la seva obra publicada? Amb tota seguretat hi ha dos factors primordials. Per un costat, no hi hauria ni que dir-ho, la qualitat de l’obra, açò és fonamental. Però, per una altra banda, també s’ha de tenir la sort de ser al lloc adient en el moment adequant. I aquesta sort la tenen molt pocs. Potser els millors? No n’estic tan segur.

   Per a la resta, per a escriptors com jo, normalets, vulgars o potser directament dolents, ens queda un recurs que, de cada dia més, s’està posant de moda i que té prou èxit: l’autoedició. Llavors, és clar, has d’esperar que algú et llegeixi, i que pensi que vals la pena. Si tens sort, potser una editorial s'hi fixarà o un agent literari que cregui que pot treure de tu alguna cosa més que no maldecaps.

  I no estic rallant de res que no conegui. Jo ho vaig fer, açò d’autoeditar-me, amb la segona part d’Honderos de la Menor (a Bubok). I ara hi he tornat a caure (a SB&ebooks). Però, vés per on, per una vegada he tingut sort i he trobat algú a qui li ha semblat que la meva obra era prou condreta com per convidar-me a entrar en un projecte arriscat, però molt novedós, anomenat Seebook, un projecte que compta amb l’estaló del Consorci de Biblioteques de Barcelona i de la Generalitat de Catalunya. Aquesta col·laboració em portarà a presentar la novel·la a Barcelona, i a d’altres indrets de Catalunya, com ara Sarrià de Ter o Figueres. Deixau-me que us digui que Seebook és un nou mitjà pel qual pots descarregar-te una novel·la en format electrònic i, a més, gaudir de material extra. En el meu cas, d’un seguit de fotografies de les localitzacions de la novel·la.

   I perdonau si en algun moment ha semblat que estic fent autopropaganda. No és aquesta la meva intenció. Si us estic rallant del meu cas és, primer, perquè és el que conec, i segon per demostrar-vos que l’autoedició és una solució pels que, com jo, ni tenim nom ni som joves promeses i, tot s’ha de dir, tampoc no som genis de l’escriptura. 

Post escriptum:

   Deixeu-me que afegeixi un pàrraf que no hi era a l'article original. Hi ha gent dedicada a donar suport a gent com jo, persones que tenen per feina (remunerada, és clar) intentar que la teva vida com a escriptor autopublicat segui més fàcil i millor. Jo, en el marc de les presentacions de "La força els anhels" n'he conegut a una d'elles; Mariana Eguaras. Té un bloc molt recomanable on ens parla de moltes de les coses que un autor com jo ha de saber si vol ser eficient i eficaç en l'autoedició de qualitat. Us deixo l'enllaç de la seva pàgina web per si hi voleu fer un ull. Val la pena.

http://marianaeguaras.com/blog/

LA FORÇA DELS ANHELS A LA BIBLIOTECA FAGES DE CLIMENT DE FIGUERES

El proppassat dimarts, dia 18/11, a la Biblioteca Fages de Climent de Figueres, vaig tenir el plaer de compartir uns moments molt agradables amb Rosa Sala, sòcia fundadora de Seebook, Maria Eguaras, experta en edició digital i consultora editorial, amb  Susana Frouchtmann, periodista i escriptora que va moderar l'acte, i amb tota la gent de la biblioteca figuerenca, encapçalats per Nati Vilanova, directora de la Biblioteca i Toni Lezcano, bibliotecari. 
   Vam compartir un temps inoblidable, tot parlant de "La força dels anhels", de l'autoedició i de l'edició digital, amb el novedós Seebook com a punta de llança. L'intercanvi d'impressions, d'idees i de vivències va ser, crec, força profitós

   Per descomptat, he d'agrair a tots els assistents l'acolliment que em van brindar, el seu interès per conèixer la meva obra, i a la gent de la Biblioteca Fages de Climent, a més de tenir l'amabilitat de convidar-me, la seva cordialitat i una organització impecable.

   Us deixo les fotos de l'acte i un audio on podeu seguir totes les intervencions. Jo, com autor, vaig tenir la sort de ser el primer en parlar!   

http://www.figueres.com/tertulia-sobre-la-forca-dels-anhels-de-pep-gomez-arbona/#more-19845