BALÈRISH, LES JONQUERES I EL PENYAL DE LES SENYES

En Balèrish no se n’empatxava de fugides amoroses, ni de les nits apassionades entre sorres i sivinars. El petit anava carregat de feina i no podia distreure’s ni un instant. I sinó en tenia, se’n cercava, que sempre trobava coses que fer. Sa mare li encomanava mil envions, un munt de feinetes: esmolar les falçs amb pedra tosca, i sense tallar-te un dit, sents?; fermar les garbes acabades i ajudar a moure-les per a la càrrega i, com no, aprendre a “jonquejar a mida”, que així l’anomenava, sa mare, a la feina de tallar jonqueres sense fer-les massa curtes ni massa llargues, que després s’han de llençar; tot un art, els deia. També li havia tocat aïllar-se dalt del penyal de les senyes, fer estada amb el senyaler i memoritzar els codis, com feien tots els al·lots que, per rang, aspiraven a ser foners; un art, açò de les senyes, segons en Bàlash.

Però per en Balèrish tot aquell desgavell de feines no eren res més que un joc, un joc divertit on s’aprenien les coses més interessants. Les nits que passà a les alçades assagetà al guarda amb mil qüestions, que per a ell eren vitals. Qui els va construir, el fortins? I per a què? De qui ens volien protegir? I, ara, per què no hi ha gent armada? I quan fa que hi son? I el senyaler, un homo de llargs anys i no gaire paciència, s’encomanava als déus i provava de respondre al fill del Bàlar. Mira que sinó fossis fill de qui ets, t’aguantaria, jo... Quin marrec, aquest! Però s’enviava els pensaments i responia, una per una, les preguntes i qualcuna per duplicat; bon un, en Balèrish.
I així el petit es va entèmer de què allà dalt s’hi construí, en temps dels gegants o potser abans, un fortí per a gent armada, homos que triaven viure aïllats com a mostra de valentia, disposats a rebutjar les incursió de foranis que volguessin assolar la costa. Pirates, els anomenava el senyaler. Pirates... Quina paraula; m’agrada, és emocionant, pensà en Balèrish. Quantes aventures es podrien viure amb aquella paraula. I el guarda li digué que aquells malfactors, perquè ho eren, de dolents, afegí el vigia, venien d’enfora. Ligurs, sículs, homos de costes amagades, gent sens escrúpols i disposada a tot. Dones, sobre tot cercaven dones; se n’enduien totes les que podien arreplegar. I noltros, bé, els dels fortins, les defensaven fins a la mort.
Ja m’ho havia dit, ma mare, açò de les dones, pensà en Balèrish. Les dones son l’esgraó més important dels bàlar, i de l’illa sencera, així que cuideu-les i protegiu-les amb totes vostres forces; son el futur de l’illa, deia sa mare. I en Balèrish se’n recordava de tot, del que li deia sa mare, del que li explicava el mestre foner i, ara, també se’n recordaria de les paraules del senyaler, de totes.
Però volia saber-ne més. I la murada? Què protegeix una murada a mig coster? Els covals dels morts, potser? A la gent, fillet demanador, a qui sinó? Quan arribaven naus hostils, les gents del platjal s’amagaven rere el mur. I els valents del fortí baixaven i apedregaven als malvinguts fins foragitar-los; no tenien por de ningú, els valents, i sempre solien guanyar. Però no només lluitaven, els dels fortins, que també maldaven de fomentar el mercadatge, idò, protegien els bescanvis, i oferien menges i abeurada als vaixells amics.
I en Balèrish escoltava bocabadat. Naus hostils, pirates sículs, homos sense por, bescanvis en platjals solitaris... Quins noms, quin món... I en aquest món, el meu, no passa ben bé res. Massa tard he nascut, es deia el petit, tot arrufant el nas.
—Però ara ja gairebé no en queden, de pirates —va concloure el senyaler, alhora que ventava la gala per a revifar-la—. Pel cantó de tramuntana potser, però per aquí... Ara, les naus de guerra solquen el Mar: púniques, romanes, de Massalia; moltes, tal vegada masses. Per açò, ara, som senyalers i açò ja no és un fortí.