FONERS I ALTRES HISTÒRIES

UN NOCTURN DE TRAMUNTANA

2011-10-30T18:11:00.000+01:00

La casa, vella, sacsejada pel pas del temps, gemegava per l’embat de la ventada. Els esvorancs de les finestres resseques, les clivelles de la fusta recremada, els badalucs de les portes desencaixades, les contrafinestres de llibret que ja no ajusten; tot plegat donava veu a un cor de laments, vida a una simfonia inacabada que jo, absent de tramuntanes i enyorat de temporals com aquell, havia perdut el costum de sentir. I, per açò, en silenci, arraulit sota els llençols de cotó blanc de ma mare, maldava per no perdre’m cap d’aquells crits intemporals, cap d’aquelles recances.

La tramuntana havia arribat d’amagat, ajupida darrere d’una calor interminable. L’estiu passat ens havia dut una sequera engoixant, enemiga mortal de camps i de velleses, i havia aconseguit que qualsevol racó de ca nostra, qualsevol forat, per minso que fos, s’eixamplés fins esdevenir camí franc per a ràfegues descontrolades. I la casa, obstinada en la seva decrepitud, envoltada per un regust de temps descuidat, rost infinit, es deixava fer sense oposar-se a que l’oratge li netegés els passadissos, a que li garnés les cambres.

L’exèrcit de portes interiors, una formació estricte d’ullals envidrats, responia al pas de les corrents d’aire tot tremolant de por, com si qualsevol d’aquells embats imprevistos pogués rompre cristalls o rebassar-les de les frontisses i enlairar-les. El pas d’aquelles forces invisibles s’obstinava en recordar-me que, per sort, era a redossa de les parets envellides de ca nostra i que, allà defora, les fulles de palma es barallaven contra un vent que volia esporgar-les, fer-les prendre el vol com un esbart de coloms que han perdut guiatge. Aquell bategar constant de portes i finestres enutjades, les corredisses dels testos desbocats de les terrasses, els cruiximents de racons de ca nostra que ni tan sols recordava, m’allunyaven del son i m’omplien d’un desassossec mancat del costum, una inquietud que no desapareixia ni per l’embolcall de les fustes restaurades del llit de ma infància.

La primera nit de tramuntana, llarga, fosca, sorollosa, se’m va fer interminable. Però aquella mateixa vigília, aquell escoltar l’avanç dels esperits del vent per entremig dels ossos gastats de la casa, van tenir un efecte contrari al que, d’entrada, m’esperava. La mà de la tramuntana, freda i alhora enyorada, em va acaronar tal si jo fos una més d’aquelles fustes desgastades. I, tot obeint al sotrac de la seva empenta, em vaig veure impulsat a aixecar-me i, a les palpentes, agafar aquells fulls en blanc que tinc a la tauleta per tal d’emular, encara que només sigui en açò, al nostre poeta: “sempre amb ploma i papers enllibrats vora el llit”. I, joiós i sord de renous incòmodes, m’endins entremig dels tirabuixons dels mots, i escric elucubracions potser sense sentit, paraules que, per bo o per dolent, naixien bressolades per la ventada. I, sense remei, retorn al vers i pens que quanta raó té en Pons quan anuncia que “un vent xorc i assassí destraleja aquesta illa”. Ca nostra n’és testimoni, d’aquesta veritat.

Finalment, agraït per tant soroll d’aparença fantasmal i gratificat per la redescoberta de sensacions oblidades, vaig saber que aquell vent tenia la virtut de fer-me enfora de tot allò que m’amoïnava. Sí, en aquella nit tan fosca, la tramuntana m’havia retornat a ca nostra.

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El segón llançament d'en Bàlash

2011-08-07T19:02:00.001+02:00

Tot era llest pel segon llançament. Els acòlits corrien amunt i avall, re-posaven els còssils romputs i estenien cordills amb nusos mesurats per as-segurar que la distància era exacta. Mentrestant, jo frissava perquè aca-bessin, aquells homes. Ara, que tenia per mà les condicions del vent, era millor llançar ràpid abans que no canviessin. Però, què hi farem! L’únic que podia fer era intentar concentrar-me en el blanc i oblidar-me de tota la resta.

El vent s’enfortia per moments mentre em copejava la cara. Jo maldava per no enfrontar-lo, no fos que el llagrimeig que sol provoca la ventada m’emboirés l’encert. I les busques..., açò sí que seria definitiu. En Hàntish sempre ens ho deia: els ulls són la vostre vida, ells us garanteixen l’encert; protegiu-los sempre. Sense els ulls lliures de destorbs, mai no sabreu on és el vostre blanc. I jo, com sempre, obeïa el mestre sense adonar-me, de tant acostumat com estava a fer-ho; potser com aquelles aus que cada any tor-nen sense que ningú els mostri el camí, per instint. Potser sí que elles són aus i jo foner, però el nostre instint se sembla.

Per fi, els càntirs reposaven sobre els pals, però ara la distància s’havia incrementat fins a tres-cents cinquanta peus. Si bé encara no era excessi-va, la ventada començava a fer-la temible. En condicions normals, sense gaire vent, jo mai l’esguerraria, aquell blanc, i a bon segur que tampoc ho faria cap dels que esperàvem per llançar. Però, ara...

La senyal de l’oficiant va ser la mateixa. I jo, de nou, vaig estendre el braç dret per agafar punteria i equilibrar el cos. Per un moment, el brogit de la voleiada va dominar el fragor de la tempesta. Érem com un eixam d’abelles enfurismades després d’haver-les robat les bresques carregades de mel. Sense presa, vaig esperar a que les regolfades afluxeissin. I, quan vaig sentir un moment de repòs, vaig deixar anar el braç. La bala va volar recte, aliena a les sacsejades de la tramuntana. I la meva terrissa va volar esmicolada de nou, i jo vaig aixecar els braços. Havia encertat de nou.

Tot d’una em vaig girar per veure què havien fet els meus companys. De la meva renglera, només tres havien fallat: un bàlar d’Atalash i dos nortenys. Però dels nurair, cap. Maleïts sian! No feien comptes errar mai, aquests?

Dels bàlar només en quedàvem dos: en Tàbalash de Tàrbash, aquell al•lot tan callat, i jo. Ens acompanyaven tres nurair i un septentrional, n’Urkhus, el jovenot malcarat de Sannir. Sí, aquell resultat refermava que els del meu costat eren molt bons. Seria complicat, molt complicat, tal ve-gada més del que jo havia imaginat. Una cosa era evident: les eliminaci-ons massives de la primera ronda havien estat degudes al vent i, potser també, a un excès de confiança. Els que havíem aconseguit suprar-la, no-més podíem ser els millors, en encert i de cap. I és que, sens dubte, aquell dia feia falta qualque cosa més que punteria per guanyar.

Una vegada vaig saber com anaven les coses pel meu costat, em vaig gi-rar cap els altres. Primer a la dreta, per veure en Kàstysh. Mira-te’l, en vaig dir, estira el cos per semblar més alt, tot orgullós per haver encertat. Ara que ho pens, cerc que, fins aquell moment, mai no l’havia vist errar mai, i no seria aquell dia en què comencés a fer-ho. Al seu costat, espatlla per espatlla, hi havia en Bàlisj, que també havia encertat. El posat del nu-rair, més que orgullós, era de desafiament, fins i tot més que abans. Mira-va a dreta i esquerra, i juraria que havia fet una passa endavant per a que tothom s’hi fixés. Aquesta vegada no es mirava a en Kàstysh; qui sap, potser havia decidit que, ignorant-lo, aconseguiria més que desafiant-lo. Els ulls del ponentí deien “qui vulgui guanyar, haurà de superar-me, i no li serà gens fàcil”. Per descomptat, en Bàlisj era el nostre contrincant prin-cipal. Ja ho havia demostrat al Turó.

Amb alegria i amb sorpresa, perquè no dir-ho, prop d’ells vaig veure el rostre d’en Kàlish que rebentava de felicitat. No ho hagués dit mai... Sabia que era bo, en Kàlish, però aquell era el seu primer Festival i, amb un vent tan esfereïdor, ben pocs podien avançar: únicament el més experts o els millors.

Però no era el meu cossí l’últim que havia encertat a la dreta; hi havia altres dos nurair i..., sí!, també n’Ashanir, just darrere d’un al•lotot ponen-tí. A veure si ara el cossí d’enfora es convertirà en adversari, em vaig dir. Semblava que, per fi, hi havia un foner de veres entre els nortenys. La sang semítica no havia estat cap obstacle perquè ho aconseguís. No l’havia tractat gaire, n’Ashanir, però les vegades que havíem rallat, m’havia caigut bé. Tenia una mirada franca, sense embuts ni cops ama-gats, que t’empenyia a confiar-hi. El nostre parentesc era prou evident: te-níem una fesomia semblant. Però, quan acabés de crèixer, n’Ashanir em passaria per ben bé d’un pam —en aquell moment ja ho feia de dos dits—. El que sí tenia que fer, i de forma urgent, era enfortir-se, eixemplar el pit i les caramuixes que tenia per braços.

Per fi vaig dirigir la mirada al sector central. En aquell cantó la tramun-tana bufava gairebé d’esquena, pel que encertar era més fàcil. No em va estranyar comprovar que era on s’havien trencat més terrisses. En queda-ven deu: cinc bàlar i quatre nurair —bé!, almanco en aquell cantó els ha-víem superat—, amb l’afegitó d’un norteny que no coneixia. Ei, en Bó-rash, també havia passat ronda. I, mira, em vaig dir, cerca en Kàlish, i com riu quan s’adona de que també ha encertat.

LA PROVA DE LLANÇAMENT - El primer llançament d'en Bàlash

2011-07-31T08:22:00.004+02:00

Ullastre dominat per la tramuntana

La veu de l’oficiant em va retornar a la realitat:

—Foners, heu d’encertar al vostre blanc, i no cap altre. Encerteu o retireu-vos!

Tot seguit, va enlairar el ram d’ullastre i el va deixar caure. El branquilló va caure tot bellugant-se, saccesat per la tramuntana que ens acompanyava. Quan toqués el terra llançaríem.

Grabat de Gaston Voullier sobre Menorca

Jo, després d’ensumar el vent, vaig carregar la fona amb el primer còdol, la vaig voleiar només tres vegades —la distància no neccesitària més empenta— i la vaig deixar anar amb un gir de braó quan el ram va tocar en terra. El blanc, la terrissa del suport, es va esmicolar d’una volada. Ja tens el primer, Bàlash, em vaig dir. Ni vent ni res de res.

Aquell encert m’havia relaxat. Ara, sentia el cos disposat a obeir-me. Per açò m’havien entrenat, per respondre en situacions complicades com les d’aquell dia, per encertar entremig de la ventada. Ben cert que la distància era curta, però havia vist massa foners destrossats per un excés de confiança. El mestre Hàntish sempre ens ho deia: “tots podem fallar, fins i tot els millors, si no ho fem com ho hem de fer”.

I com per confirmar les paraules del mestre foner, em vaig adonar que dels trenta-sis de la meva filera, més de meitat havien esguerrat el blanc. Vaig mirar a un costat i a un altre per comprovar com havia anat en les altres bandes: els bàlar i els nurair havíem quedat igualats. Els nortenys, per contra, havien patit molt més els estralls del vent: a la meva filera només en quedaven un parell. No, no eren veritables foners, els nortenys, ni ho seran mai.

Els crits de la gent, que ens mirava des de les plataformes, se sentien afeblits per la tramuntana. Els udols del vent i els gemecs ho dominaven tot. Gemecs de ràbia, de frustració, d’impotència; un poc de tot.

—Els que heu errat, una pas enrere —va cridar l’oficiant principal per tal de fer-se sentir per damunt de l’escàndol que ens envoltava—. Retireu-vos del camp i torneu a ca vostra. Des d’ara mateix, dediqueu-vos a con-vertir-vos en foners de veres. Oblideu-vos de menjar, de dormir i practi-que; només així, i si la Mare ho vol, podreu esdevenir allò que ara hauríeu de ser. —La veu mostrava l’enorme menyspreu que sentia pels joves der-rotats. Tothom l’entenia, a l’oficiant: sou la vergonya del vostre poble, els deia. Abans de continuar, però, va fer un gest amb les mans—: Torneu quan sigueu veritables foners!

Capcots i avergonyits, els derrotats varen deixar el camp. Mentre l’oficiant ens rallava, els acòlits havien recol•locat els blancs i els havien allunyat. I, jo, vaig aprofitar per fer un repàs de les fileres. Cercava mon germà, en Kàstysh. I el vaig veure, a la dreta, just al centre del camp més castigada pel vent. I al seu cantó només en quedaven nou! Emvaig dir que, si aquells nou havien aconseguit encertar malgrat el frot vent que els castigava, volia dir que aquells eren molt bons.

Per descomptat, també hi havia en Bàlisj, el nurair. Des d’on jo era, prou enfora, vaig poder percébre l’esguard d’oi del nurair. En Bàlisj tenia les celles arrufades i els seus ulls estaven clavats en mon germà. En Kàstysh, però, no semblava gaire afectat per aquella mirada; somreia satisfet. Era com si li sentís dir: “espera i veuràs; ahir en vas veure un tros i avui ho veuràs tot”. Quin un, en Kàstysh!

Al centre, el cantó que tenia més a prop, havien quedat vint foners. Amb alegria, vaig veure amb que hi eren en Kàlish i el meu cosí d’enfora, n’Ashanir de Sannir. Però, mira, en Gílmash se n’anava. Pobre! Res no li havia sortit bé, a aquell jovenot tot muscle i poc cervell. Bé, malgrat aquell fracàs, jo sabia que tenia l’embarc assegurat: s’ho havia guanyat l’any anterior, quan havia arribat a la final. De totes maneres, què li diria, el mestre Hàntish?

ELS HEROIS DE LES PRADERIES

2011-07-17T16:00:00.001+02:00

Article publicat a S'Ull de Sol, juliol 2011

Les classes s’havien acabat. Els dies de sortir per la porta de l’hort, la de darrere, i anar fins l’escola amb una correguda, haurien d’esperar a que s’acabés un estiu que feia dies que festejava per tots els racons de l’illa. Tots els al•lots esclataven d’alegria, i ell també. Ell feia molt que somiava amb aquell dia.

Sí, l’al•lot sabia que, des de llavors, potser podria dormir un parell d’hores més —si és que a ca seva allò era possible—, que aniria amb la bici i els amics fins Sa Bassa de St. Pere o s’Alzinar d’en Salord per jugar a fer casetes amb les branques somortes de pins i alzines, com aquella que havien fet l’any passat dalt d’una alzina revellida i plena de verdet. Segur que qualque dia s’aproparien al lloc d’es conco d’un dels amics i, l’amo, amb aquella cara de bon homo que posava, els deixaria que l’ajudessin a recollir les vaques i, amb un poc de sort, podrien manar la bístia quan anessin a recollir les garbes de sa tanca d’enfora. Com havien xalat, aquell dia! S’havien imaginat que eren els conductors d’una d’aquelles diligències del far-west , les de les pel•lícules que tant li agradaven a l’al•lot, i que una banda de pellroges els encalçava amb els seus cavalls de taques blanques i negres —de fet, eren les vaques que pasturaven a la tanca del costat, res més que açò—.

Però ell, aquell al•lot, omplia el seu món de fantasies, d’històries, de mons imaginaris. A ell, però, no li feia falta sortir de ca seva per divertir-se; tenia un altre delit que no campar a l’ample pels camps torrats pel juliol de l’illa. A ca seva, al costat del soterrani, tenia “l’amagatall” —ell li deia així, però en aquell amagatall era on sa mare feia la bugada i cosia—. Allà, l’al•lot recreava uns mons imaginaris, uns mons que només eren seus. Sí, allà era on escampava el contingut d’aquell “tambor” de sabó caramull d’homenets de totes mides. I, quan ho feia, quan deixava anar aquella munió d’homes i d’animals, de casetes i tipis indígenes, de murades de fusta i saloons, l’al•lot es convertia en creador de vides, d’històries, de tragèdies, d’il•lusions; feia i desfeia segons el moment, segons l’ànim d’aquell dia.

Aquelles figuretes de plàstic no només eren indis i caw-boys de l’oest americà —la majoria sí que ho eren—; també hi havia pirates coixos, soldats moderns amb bazuques i canons, herois napoleònics de capell emplomallat i uniformes plens de colors, i qualsevol mena de personatge que se li hagués acudit d’imaginar als creadors de joguines infantils d’aleshores. Amb les figuretes que més xalava l’al•lot, amb les que fantasiejava les històries més delirants, era amb les d’aquell poblat de pellroges que li havien dut els Reis de l’any passat. A ell li agradava pensar que eren de la tribu dels siuox, els més valents de les praderies, els seus herois; i és que, sense saber perquè, se sentia molt proper a aquells homes seriosos i valents, a aquells homes que no volien que cap forà —l’homo blanc— els espatllés el seu món de sempre; a més, aquells siouxs eren capaços de muntar al pèl sobre uns cavalls de crins escabellades, de colors llampants i, mentre assetjaven les caravanes, feien uns crits de guerra que ell, aquell al•lot fantasiós, envejava.

Potser aquell món, el dels siouxs, els dels herois de les praderies, no era el de d’alzinar on construïen casetes de post on amagar-se i rallar de coses prohibides, ni els del lloc on la bístia es convertia en un tronc de cavalls al galop. Potser no. Aquell era un món allunyat del d’una illa que l’al•lot encara aprenia a estimar. Era un món de fantasia, un món on, aquell al•lot, s’estava acostumant a viure quan l’escola s’havia acabat.

Ara, passats els anys i viscudes mil vides, el que fora aquell al•lot fantasiós encara intenta crear móns, indrets on poder viure com ell creu que s’hauria de viure, històries d’uns protagonistes que, potser ja no són els pellroges de les praderies, però que també són herois que defensen la seva forma de viure.

BUIDAR

2011-06-19T13:48:00.000+02:00

Article publicat a S'Ull de Sol, juny 2011

Diu el diccionari que buidar (del llatí vocitu, buit) significa fer sortir d’un receptacle tot allò que conté. També té l’accepció estranya de transcriure textos i d’esmolar o donar forma a un objecte metàl•lic. Per altra banda, també ens diuen que es pot acceptar com a sinònim de vomitar i que s’empra en la frase feta “buidar el pap”: dir tot allò que es pensa. De totes les accepcions possibles, però, la que més s’escau al sentit que cercava l’he trobat al DCVB, el molt valuós Alcocer-Moll: desocupar un lloc, anar-se’n.

Estic segur que tots n’heu buidat, de llocs que estimàveu. I no em referesc només a cases o pisos, sinó a qualsevol receptacle on estotjar, guardar, amagar, recloure o oblidar mil i un objectes, uns d’estimats i d’altres dolorosos, secrets íntims i personals, records familiars, d’infantesa, imatges d’amics perduts, efluvis dels primers amors. Segur que us heu emocionat en fullejar un llibre i trobar aquella flor de la que ja no us recordàveu o, potser, heu arribat a riure o plorar en reviure qualque instant de felicitat o tristor. Però, malgrat tot, estic convençut que, després, heu arraconat sentiments i us heu desfet del que haviau de desfer-vos. Sí, jo us entenc, perquè a jo també m’ha passat açò.

En poc temps he hagut de buidar dos d’aquest espais. Dos espais, però, del tot diferents. Un m’era personalment molt llunyà, atapeït d’imatges enterbolides pel temps, amagades sota una pàtina de pols i d’un anacronisme indigerible. Val a dir, però, d’entre tanta polseguera, va emergir una part de la història familiar que jo desconeixia —papers i fotografies d’abans de la guerra, cartilles de racionament, cartes plenes de tristesa i de dolor—. Potser allò va ser l’únic que em va fer gaudir d’aquella buidada. Per tota la resta, va ser esgotador.

L’altre buidatge va estar carregat de sentiment i ple d’una estranya sensació de pèrdua. Remenar objectes que han format part de la teva vida, tonteries sense valor real però que són part de la teva història personal, et remouen les entranyes i els records; hi veus passar tota una vida. Vam omplir tot un contenidor d’andròmines que formaven part del meu —del nostre— patrimoni personal. Però moltes vegades un record deixa de ser-ho per convertir-se en un trasto inútil. Per açò, per molt que alguns objectes semblessin plens de vida —un gerro que havíem vist des que teníem us de raó, uns llibres antics i esfullats, un feix d’eines rovellades, el timó d’un llaüt que ja no existia—, cap d’ells ja no era nostre ni ens servia per res més que per ocupar espai.

Sí, així va ser com vaig descobrir que buidar significa també avançar mentre mires enrere amb enyor, però amb la convicció que el passat hi és per ajudar-te a prosseguir, mai com un contrapès que et destorba el caminar. De totes maneres, buidar, com a sinònim d’avançar, no apareix en cap diccionari. Per què?

EN BÀLASH ES PREPARA PEL PRIMER LLANÇAMENT

2011-05-29T10:46:00.001+02:00

Restes de na Comerma de sa Garita (Alaior). L'Ara del camp del Festival s'hi semblaria.

Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que no sé on se ficava el menjar—, de nou vam dirigir-nos cap el tancat del Festival. El sol just trencava els enormes nivolats blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, entremig, com avergonyit del color pur que mostrava, el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. La tramuntana té açò, que s’enduu les boires fosques, allunya les pluges i deixa l’horitzó més net que després de qual-sevol rentada. Qualque cosa bona ha de tenir conviure amb un buf tan esbojarrat.
   Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina; tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova i el vent ens agitava els cabells. Aquell dia, però, carregàvem el sarró ple de pedres ben equilibrades, ben pul•lides. Hores de fregar, molta paciència per arrodonir-les, allisar-les, per rebutjar-ne unes i escollir-ne unes altres. Aquelles eren nostres millors pedres.
   I mentre caminàvem, un neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho fa-ria per dominar el buf de la tramuntana? Sabria, de qualque manera, compensar la feblesa que havia demostrat en la cursa del dia anterior? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. Tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i el grinyol de les branques de les alzinas somogudes per l’oratge me la recordava. No podia deixar de repetir-me que, aquell, era un mal presagi. Però, tot d’una, per mirar de refer-me, em vaig assegurar que depenia de jo redreçar el mals presagis i convertir-los en bons. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.
   Aquell segon dia tot va ser molt més ràpid; res de cerimònies interminables. Els oficiants, enfilats a la portalada central de l’Ara, ens van repartir en tres grups. Ens cridaven un per un i, tots, mostràvem cares serioses, de concentració, malgrat també se’n veia qualcuna de suficiència; poques.
   —Bàlash de Balariash: esquerre!
   El teu cantó natural, Bàlash, per fi una bona senyal!, em vaig dir. Els tu-ronets ens farien de resguard i la tramuntana ens copejaria esmorteïda. El pitjor, el que ningú desitjava, era el cantó dret, el que s’obria al mar des d’on entrava la tempesta. Em vaig dir que vigila, Bàlash, que les alçades faran regolfar la ventada i açò et pot trair. De totes maneres, em vaig recordar que tant donava: si volia guanyar, al llarg de la jornada tindria que encertar des de qualsevol posició; llavors, perquè preocupar-me? Tothom sabia que, arribat l’últim tram de la prova, els oficiants triarien els blancs més complicats del cantó més batut pel vent. Perquè, si un vol ser el mi-llor, ho ha de ser en qualsevol condició.
   Llavors, ens vam col•locar en fileres ordenades, amb prou espai, però, per voleiar la fona. Al davant, a cent setanta-cinc peus i equilibrats sobre varals prims enclavats al terra, ens esperaven els blancs. Les fustes lluïen acabades de pintar amb els colors dels clans i les gerres, ficades cap per avall, semblaven noves i del mateix color que la terra enfangada que ens envoltava.
   Tant concentrat estava mirant-los, que no me’n vaig adonar que a en Kàstysh li havia tocat a la dreta, on més bufava, ni tampoc que en un Bà-lisj satisfet l’acompanyava. En Kàlish va anar al centre, amb en Gílmash, ara manco estarufat que ahir, abans de la cursa. Prop seu es va situar n’Ashanir, el septentrional llargarut i parent nostre —cossí d’enfora—.
   De fet, res d’açò m’importava. Fins que no fes el primer llançament i esmicolés el primer gerro, no volia saber res de ningú. Potser després, quan el nervis se m’haguessin relaxat, em permetria una ullada per veure qui havia encertat i qui m’acompanyava a la segona tanda. Perquè jo encertaria; segur.

JARDÍ ENVELLIT

2011-05-21T15:47:00.000+02:00

Article publicat a S'Ull de Sol, maig 2011

Jardi de ca nostra con era fa tres o quatre anys.
Ella és na Gorda.

Jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida. Ufanós, cada primavera esclatava de flors i alegries, i un aroma de roses i clavellines s’escampava per l’aire fins que entrava per la finestra oberta del menjador. Sí, aquell jardí mostrava el batec de ca nostra, les ganes de viure que l’omplien.

   Unes escaletes davallaven des de la cuina fins un porxo on teníem els testos de fulles de trau i d’aspidistres. Aquell porxo era ombrívol i humit, amb les parets emblanquinades de verdet i amb els ramells tan alts que s’ajupien contra les bigues del sostre. Just al costat, hi havia el degotadís de la cisterna, sota el qual sempre hi havia un bassiol ple de lliris d’aigua i vorejat per claps d’herba sana, tanta que fins i tot l’empràvem per cuinar.
   Un caminet de rajoles vermelles travessava el jardí i el dividia en dos parts desiguals, com si el que el va dissenyar, ho hagués fet regint-se més per la situació de l’escala que per la simetria. Aquella desigualtat, però, li donava un encant especial, al jardinet. Ambdues pasteretes estaven vorejades de rosers, cada un d’un color diferent: n’hi havia de rosats, de grocs, de vermell clar, de granat i un altre de blanc que, per jo, era el més preciós. Alguns d’aquells rosers eren trepadors de flors amples i desmanegades, però d’altres, els arbustius —com aquell blanc tan polit—, eren dels que feien flors recollides i perfectes. Els rosers creixien al costat d’uns pals emblanquinats que feien de suport a un enramat d’heura, la qual, com una plaga verdosa i indomable, avançava des del cantó on el jardí mudava per convertir-se en hort.
   Els dos vorals de les pasteretes esclataven de violes de fulles d’un verd lluent, entre les quals, cada primavera, apareixien una munió de flors petites d’una intensitat descomunal. La flaire d’aquelles violes dominava a qualsevol altra, tant que fins i tot els rosers i les dàlies reconeixien que aquelles flors blavoses i estranyes, tan petites, eren les millors.
   Els espais lliures entre els rosers eren plens de clavellines. En teníem unes que ma mare anomenava “claveles reventones”, de flor enorme i vermella, i que a jo em semblaven com si rallessin amb accent andalús. Però els clavells que més aroma escampaven eren els petitons, de flor senzilla i de color rosat o blanquinós.
   Arrenglerades contra la paret de pedra seca de la pastereta esquerra, cada primavera hi apareixien, com si d’un miracle es tractés, un nombre impossible de dàlies de tots colors, de tulipes, de gladiols i de frèssies blanques, i una massa compacta de lliris vermells i grocs.

La pastereta de la dreta, més ample i amb ínfules senyorials, a més dels rosers i les clavellines, acollia els poc arbres que havíem deixat créixer al jardí: un ficus que va arribar a ser gegantí i un matoll d’herba-lluïsa que es va convertir en preciós. Però a jo m’agradaven més els espais oberts que deixaven aquells arbres, el bocins de terra verge on sembràvem qualsevol cosa que creixés i omplís de colors aquell marró obscur de la terra humida —amb el temps, aquells recons es van omplir de les meves plantes de botànic—. I com si la terra sabés que ens agradava l’esclat de colors i les flaires intenses, d’un d’aquells claps oberts, així que començava a fer calor, sorgia un matoll enorme de galans de nit (ma mare li deia dondiegos). Poc a poc, a mesura que els seus rizomes creixien sense control, aquells dondiegos es van convertir en una veritable plaga i, rebassar-los, era la feina més desagraïda.

Sí, jo sempre havia vist aquell jardí ple de vida, caramull de colors. Sempre, fins aquell dematí en què, mentre mirava pel finestral, el vaig veure envellit, sense flors i amb un plàstic blau per evitar que les males herbes es fessin les senyores del tros. Encara mostraven el nas quatre frèssies florides, un roser esquifit que ni tan sols floria i l’esquelet de l’herba-lluïssa, plorós, com de dol, que es desfeia mig podrit.

I, llavors,vaig pensar que, el jardí i jo, potser havíem envellit junts, havíem madurat alhora, sense gaire control. Tal vegada les arrugues del meu rostre eren com aquells recons buits, absents de vida? Eren les bosses que s’enfosquien sota els meus ulls del mateix color que aquell plàstic que no deixava créixer les males herbes?

No ho sé, no n’estic segur, però com que és evident que queden ben poques flors al meu jardí, vaig decidir que les cuidaria.

US DEMAN PERDÓ A TOTS

2011-05-15T18:48:00.002+02:00

Sí, he de demanar-vos perdó perquè fa molt que us tinc abandonats. Fa temps que les circumstàncies em tenen allunyat de l’escriptura, més enllà del projecte en el que m’estic centrant i que ocupa tot el meu temps lliure. No, no em queda temps per adobar aquest blog perquè creixi com jo volia. I mireu que me l’estim, al blog!

   D’afegitó, la feina, un caramull de tensions professionals, m’impedeixen dedicar-hi tot el temps que jo voldria. Sí, també per açò ara no és bon moment.
   Deixeu-me, però, que us digui que no tot ho he deixat de banda, que hi ha camins empresos que no deixaré de caminar, d’escriure. El meu projecte de novel•la avança, potser no al ritme que jo voldria, però no es queda endarrere. I, a més, les escriptures passades han donat qualque fruit, encara que mai tan dolç com a jo m’hauria agradat.
   Sí, amics, vaig quedar finalista en dos concursos literaris: el Vila de Gràcia (amb el conte “El Ritual del Trànsit”) i al Illa de Menorca de Relats (amb “El llaüt”). Ja us dic, malgrat no vaig guanyar cap dels dos, sí que em van servir d’empenta en un moment de baixa moral literària.
   I com que m’agrada escoltar als que en saben, faré cas del mestre Ponç Pons i no deixaré mai d’escriure. Gràcies, mestre, per animar-me quan més ho havia de menester.

Amics, esper que, ben prest, torneu a llegir-me. Res no m’agradarà més. Jo promet tornar. Us esper.

EL NEGUIT D'EN BÀLASH

2011-02-26T13:04:00.004+01:00

Fona i pedra fonera. Imatge de mallorcaweb.com

Surt el sol a Menorca.

Així que en Kàstysh es va donar per satisfet —altre com en Balèrish, que vés a saber on se’l ficava, el menjar—, vam dirigir-nos de nou cap el tancat del Festival. El sol just trencava els nivolats enormes i blanquinosos que omplien el llevant. Uns rajos daurats —les ditades dels déus, els hi dèiem—, s’escolaven per les escletxes i, per entremig, com avergonyit pel color pur que mostrava, es veia el cel blau. Semblava que ni aquell cel volia perdre’s l’espectacle d’aquell dia. I és que nostra tramuntana tenia açò, que s’enduia les boires fosques, allunyava les pluges i deixava l’horitzó més net que després de qualsevol rentada. Qualque cosa bona havia de tenir aquell buf esbojarrat.

Ens vam retrobar amb la resta dels companys vora l’alzina: tots anaven decorats com pertocava per afrontar la segona prova, amb nostres colors. El vent ens agitava els cabells, per molt que tots ens els haguéssim fermat o lluíssim tornelles gruixudes. Aquell dia, però, a més de les tres fones també carregàvem el sarró ple de pedres, totes ben equilibrades, totes ben pul•lides. Hores de fregar pacient, d’arrodonir-les, d’allisar-les, de rebutjar-ne unes i d’escollir-ne unes altres. Eren nostres millors pedres, les que mai erraven. En qualsevol altre circumstància, a la guerra, en les baralles normals, empraríem qualsevol roc, però per a la Prova de l’Encert no: només les millors.

I mentre caminàvem, el neguit no deixava de roegar-me. Com m’ho faré per dominar el buf de la tramuntana? Podré, amb la meva habilitat, compensar la feblesa que vaig demostrar en la cursa d’ahir? Ja és mala sort, em deia, que just avui se’ns hagi unit el vent. I, per paga, tampoc no havia vist n’Ainerís des d’ahir al matí, i l’oratge que feia grinyolar les branques de les alzines m’ho recordava. Mals presagis, Bàlash, no podia deixar de repetir-me. Però, tot d'una, per mirar de refer-me, m’assegurava que només depenia de jo redreçar el presagis i convertir-los en lloances. Guanyar en aquelles condicions seria molt més heroic que fer-ho amb el vent d’encalmada.

ESCOLTA, GELIDA

2011-02-19T10:24:00.000+01:00

Les tres joves ballaven amb un ritme ideal, simbiosi perfecta entre el frenesí i la suavitat més acollidora. Braços amunt, braços avall, volta i revolta, ara un genoll ara l’altre. I, així, una i una altra vegada amb totes les variacions possibles que un coreògraf il•luminat hagués pogut imaginar. Harmonia i ritme, moviments que se succeïen com si rere d’un només n’encabís l’altre. I com a perfecte complement del ball, les bellumes dels vestits hindús; robes amples i de colors vius carregades de lluentors estranyes, com la claror d’un altre món. I entremig, els melics serpentejants de les ballarines que lliscaven en una atmosfera irreal; una boira enriquida per uns llampecs inquietants de tots colors, de totes formes i mides.

Tanmateix allò semblava un restaurant hindú, però na Gelida va pensar que es trobava a les portes d’una nova dimensió. Per això, amb el nas enganxat al finestral, no podia deixar d’observar les ballarines, captivada. Bollywood, es va dir sense ni tan sols parpellejar, això és Bollywood. Alguna cosa més hi havia, però què? Mai no li havien agradat massa aquella mena de balls però aquell... I na Gelida va obrir la porta i va entrar; se sentia cridada.

Namasté, benvinguda.

Aquella nit feia calor, una calor sufocant, angoixosa, ofegadora; qualsevol adjectiu que se li acudia a na Gelida, experta cercadora de qualificatius adients, era pobre per descriure-la. Llençols enganxats i coixí xopat, samarreta fora i el cos nu amarat de suor; i és que ni el ventilador l’alleugeria. Però de dormir, res de res. Un cop d’ull al digital, un més, i es va adonar que just havien passat cinc minuts des de l’última ullada: cinc minuts de la mitja nit de divendres. I ella sola a casa.

I si surto al carrer? Va fer un nou giravolt i, per fi, va llençar els llençols pel terra. La immobilitat dels cortinatges de la finestra, oberta de bat a bat, li va dir que ni aire corria. Vols dir que es podrà respirar, al carrer, Gelida? Però el reguitzell de veus plenes d’animació que li arribaven la van animar. Potser sí...

Amb prou feines es va poder posar els shorts de dret i la samarreta de tirants. I perquè nua seria un escàndol, que sinó... Merda, la ronyonada!, va flastomar així que el mirall del tocador li va mostrar una noia amb uns malucs més amples del que a ella li hagués agradat. T’has vist? Vint-i-dos anyets i carregada de mitxelíns. Demà mateix, demà començo règim, que avui amb aquesta calor...; i de veritat, Gelida, res de gelats i res de xocolata. I les xancles? On són les xancles?

Un cop amb l’uniforma de noctàmbula desmanegada, es va llençar escales avall disposada a voltar a la recerca d’un oratge inexistent, d’un benestar que vés saber on s’amagava. Els vorals encara cremaven malgrat l’hora, tant que li va semblar que la goma de les xancles es fonia. Els peus li van començar a suar. Agost a ciutat, quina merda! Quin fàstic d’anticicló i quin fàstic de tot plegat!

La discoteca llatina del davant vomitava personal cridaner; tots suats, és clar. Com poden ballar amb aquesta calor? I se’ls mirava i escoltava els crits, els xiscles d’unes noies exuberants que es perdien entre el tuf de la calorada i el fum d’uns taxis que no deixaven de passar. Quina enveja d’escot, Gelida, que tu molta ronyonada però de tetes ben poquet. I, amb gest automàtic, les mans li van pujar als pits i se’ls va palpar; exacte, poc més de no res. Un xivarri d’oyetudóndevas i de nometoquespapito l’envoltava; el ritual de cada divendres nit. I la urbana? On és la urbana que ha de vetllar pels que volem dormir? Si no fos per la calor, jo hauria d’estar dormida; ja em diràs.

I, llavors, na Gelida es va posar les mans a les oïdes per no escoltar res. Si fos com abans... I va començar a caminar capbaix, amb parsimònia, sense direcció precisa. Hores d’ara la calor ja no era tan sufocant; l’angoixava molt més no sentir allò res de tot allò que desitjava sentir. Des de quan, Gelida? Com que no te’n vas adonar que no senties?

Es va allunyar de la gentada carrer avall, fent ziga-zagues per les quadricules de l’eixample, ara la dreta, després a la esquerre. I mirava de no pensar, s’esforçava per deixar la ment en blanc i cercar. Observa, Gelida, i escolta, es deia pas rere pas; fes com abans. Busca estímuls, Gelida, els necessites. Però, quin estímul hi havia en suar i suar? Escolta, Gelida, escolta...

Sense adonar-se, es va trobar pensant en s’àvia, pobreta, que poc que l’havia conegut. Sempre de negre, cara rodona, galtes enrogides, cabells blancs i monyo rodó aixecat, i encongida, tan poqueta cosa. I la cadira, aquella andròmina amb rodetes de fusta que grinyolaven quan ma mare l’empenyia. Quants en tenia, jo? Tres, quatre anys? Què petita! I se’n recordava. I tant que se’n recordava. S’àvia li rallava amb aquella veueta tranquil•la i ferma; i aquell accent valencià que mai no va perdre, ni quan la malaltia era prop d’endur-se-la per sempre. Escolta la terra, Gelideta, xicoteta bonica, escolta-la, que ella et parlarà. A mi sempre em va parlar i encara em parle, per molt que ja sia velleta i prop de morir-me. A tu també ho farà, ho sé; la terreta tot ho sap, filleta i a tu t’ha triat. I, després, fluixet, gairebé a cau d’orella, que encara semblava que l’envoltés la flaire a colònia barata amb que sa mare s’encaparrava en remullar-la: que ta mare no s’entere, que ella és de les sordes, o de les que ho volen ser, que això encara és pitjor. Xe, refotuda filla, que mai no hagi volgut escoltar. Però tu no, tu obre les oïdes i escolta la terra. Fes-me cas, xiqueteta polida.

I això va fer, na Gelida: va obrir les oïdes i, amb elles, tots els sentits. I oïa i sentia més enllà del que oïen i sentien les amigues, els companys de l’escola, o aquell primer xicot que la va voler besar. Matusser; se’l veia venir de tan enfora que ni va tenir que escoltar per saber què volia.

Per na Gelida es va fer normal sentir-ho tot; tot li parlava. I, amb aquell escoltar, tot allò que l’envoltava li mostrava com es sentia. I ella, poc a poc, es va sabre capaç d’ajudar-los, de rebatre molts dels mals que afligien la terra; la petita, però, aquella terreta de la que sempre li havia parlat s’àvia. Res de grans coses ni de grans desastres, res de canvis climàtics ni de calentaments globals. Per això no es va estranyar quan la falcia que havia trobat al terra va tornar a volar. Sa mare, zoòloga de renom, li havia dit si no sabia que les falcies caigudes ja mai més no tornen a volar. Però ella, res, ni cas; que jo la cuidaré i volarà; i tant que volarà. I va caçar-li mosques, se les feia empassar i li deia falcia polida, volaràs, veritat? Fins que, un bon dia, li va xiuxiuejar les paraules que pertocaven i la va deixar anar des del terrat. La falcia, na Falcieta li deia na Gelida, va bategar dos cops les ales i, amb un xiscle agut, va començar a planejar. Després d’uns instants ja revolava entre l’estol de falcies que omplien el cel del poble. Gràcies, Gelida, no t’oblidaré mai, li deia entre xiscle i xiscle. Ella tampoc no oblidaria mai aquella veu agraïda.

Per això també, perquè sentia, va saber que son pare es moria. Per què no vas al metge, pare?, li va dir el primer dia que es va adonar que quelcom no rutllava. Estic bé, filla; és la feina, que em té aclaparat. Ves-hi, creu-me. Tranquil•la, filla, ja veuràs com d’aquí no res... I en tres mesos es va morir; pobret, son pare, que el tumor se’l va menjar i no li va deixar ni dir-los adéu. De vegades es fa dur, escoltar, Gelideta, xicoteta bonica.

I ara, amb els seus vint-i-dos acabats de fer, sense pits generosos i amb ronyonada abundant, amarada de suor i sola en aquella ciutat on des de feia un any cercava fer-se un nom com a escriptora, es sentia molt enfora de ca seva, dels seus, de tot allò que havia estimat i que l’havia fet feliç. I, per acabar d’adobar-ho, el banaula aquell que l’havia deixat. Per això s’havia adonat que no escoltava. Serà el disgust que m’ha ensordit?, pensava. Impossible, que disgustos d’aquests ni han molts a la vida; es superen i ja està. Ha de ser aquesta calor, aquest agost a ciutat que m’ha eixugat l’enteniment, els projectes, les històries i, fins i tot, el sentit més important, aquell que mai no m’havia fallat. En mal moment vaig decidir no tornar al poble.

Aclaparada pels pensaments, na Gelida caminava per escampar les cabòries que l’omplien, per refer-se l’interior, i per cercar l’escoltar perdut. Volia sentir la terra una altre vegada. Potser és que la terra de ciutat s’ha mort per la calorada? O s’està ofegant sota l’asfalt i no pot parlar? Però no, que no fa gaire encara l’escoltava. I va posar la mà sobre l’escorça d’un arbre del voral. I tu, per què no em parlés? Jo et conec, que mon pare me’n va ensenyar qualque cosa, d’arbres. Casuarina equisetifolia, arbre australià. Potser ets massa enfora de ca teva, com jo, i per això estàs trist i callat. Eres tu o algun parent teu, que m’havies parlat de les cotorres que tant t’emprenyen? Sí, eres tu; tenies una veu tan dolça. Parla’m de nou, si us plau...

Ni el xivarri de les clavegueres sentia na Gelida, i això que, en arribar a ciutat, gairebé l’havia fet tornar boja. Rates, moltes i de totes mides, i altres coses que vés a saber que eren; mai ho va voler esbrinar. Crits, mèulos, xiscles, brams, udols i gemecs; de tot. Per sort, després d’un parell de maldecaps i un gran esforç de voluntat, va aprendre a no escoltar-los. I ara, ni fent un esforç.

Ho hauria d’haver sospitat. Com no me’n vaig adonar que m’enganyava, el banaula aquell? Com no vaig endevinar que aquells t’estimo eren forçats? Sense adonar-me, havia començat a perdre la capacitat d’escoltar. Massa capficada, potser? Els estudis, l’escriptura, i els tios. Merda de tios! Alt i ros, uns ulls verds que t’encisaven, ben plantat; un encant. I sabia xerrar de tot. I deia que m’estimava. Em sabia afalagar, el cabró. Petiteta meva, em deia, mai no en trobaré una altre com tu. I com t’estimo, Gelideta meva, amb un to de veu que gairebé em recordava s’àvia. I jo me’l vaig creure. M’enganyava i jo sense adonar-me. Com m’ho vaig empassar? Perquè ja no escoltaves, Gelida, per això; no senties res de res. Ni les mans de l’altre on tu tocaves senties, ni els llavis de l’altre on estaves besant, ni el sexe de l’altre quan feies l’amor. Ni això.

I ara, angoixada pel silenci que l’envoltava, amarada de suor i amb la samarreta que se li arrapava on no s’havia d’arrapar, na Gelida no podia deixar de mirar bocabadada les ballarines del restaurant.

Just obrir la porta la música la va fer seva i se la va emportar enfora, molt enfora. Feia calor, a la sala, però es podia suportar; era una calor agradables, fins i tot sensual.

Els braços amunt i avall de les ballarines semblava que volguessin parlar-li: escolta, Gelida, escolta un altre cop. I la música insistia: escolta, que pots escoltar. I al fons, en un recó mig amagat, un hindú de calba lluenta li va fer un gest amb els ulls. Vine, Gelida, que aquí hi ha qualcú que vol tornar-te a veure.

Les taules eren plens i tothom semblava xalar. Aixecaven els braços en un intent per seguir aquell ritme impossible de les ballarines. Semblaven feliços, va pensar na Gelida, i no els importava suar. I així, mentre mirava a uns i altres, es va acostar al hindú calb. Aquest, amb els palmells de les mans extesos, li va assenyalar una velleta que seia en una cadira de rodes: encongida, poqueta cosa, cara enrogida, cabells blancs i monyo aixecat. La dona se la va mirar. Vine, Gelideta, vine, xicoteta bonica, i li va allargar la mà. I, així que la mà de la velleta la va tocar, els sentits de na Gelida van fer un esclat i el món se li va obrir de nou. Va sentir s’àvia com reia, va veure na Falcieta que tornava a volar. I va escoltar son pare que li deia adéu, Gelida, sempre t’estimaré. I també va veure les mans de l’altre tia com grapejaven el malparit que l’havia deixat. I aquelles mentides que feia temps que li deia i ella era incapaç d’ escoltar se li van fer evidents. I li va ser ben igual; a qui l’importava aquell babau?

Benvinguts de nou, sentits. On éreu? Per què m’havíeu abandonat? I tu, s’àvia, com t’ho has fet per tornar? Mai me anat, Gelideta, xicoteta bonica, mai. Només m’havies de cercar.

Les ballarines seguien aquell ritme entre frenètic i suau de Bollywood, i tothom les corejava. I na Gelida, amb dues llàgrimes que se li escolaven galtes avall, va aferrar la mà de s’avia. No em tornis a deixar.

EL MATÍ DE LA SEGONA PROVA

2011-02-05T12:50:00.003+01:00

Em vaig despertar amarat de suor i amb el cos adolorit. Em vaig dir no, Bàlash, que avui no és dia per posar-Se malat. Però tot d'una vaig rebutjar qualsevol sentiment d’autocompasió malaltisa i vaig enretirar els tapalls amb què m’havia protegit de la frescor de la nit i, de pas, de la humitat de la mati-nada. Al meu costat, en Kàstysh roncava, com sempre.

—Com s’ho fa, aquest? —em vaig dir—. Què no donaria, jo, per tenir la seva calma i dormir com un tronc!

I llavors ho vaig veure clar: eren els nervis. Era la por al fracàs la que em tenallava l’estómac i em feia esgarrifar. Suor freda, tremolors, sensació de buidor: res que no pogués aclariramb un bon plat de sopes calentes i un bon foc.

Vaig sortir del tendal amb l’esperança de retrobar-me amb la visió del dia anterior, amb n’Ainerís; però no, no hi era. Maleït sia! Tanmateix, no vaig tenir gaire temps per decepcionar-me perquè, on el mati abans m’esperava n’Ainerís, revolava un desgavell de branquillons, els quals rodolaven i s’embullaven amb les teles escapades que partien a volar. I és que la tramuntana s’havia desfermat,capaç de endur-se qualsevol cosa que no estès ben fermada. Des de dins del tendal ja m’ho havia semblat que bufava, però ni de bon tros que ho fes tant fort.

Li vaig donar l’esquena a la tempesta per dirigir-me al foc familiar, el qual escalfava el prat de romandre. Els que el cuidaven havien aixecat un paredat que l’encerclava pel costat nord, per treballar-hi sense que les guspires ho cremessin tot. I com que no podia ser de cap altra manera, ma mare ja hi era. Allà almig, tot ho ordenava i tot ho controlava, i, per suposat, treballava com qualsevol altre. A més d’ella, també hi era na Maris, ma germana. El que no era tan normal que hi fos era en Balérish. Sí, en Balèrish i el seu falcó encaputxat, és clar.

—Què fas aixecat tan prest? T’ha fet por aquesta tramuntaneta? O és el falcó que t’ha picat el nas?

—No te’n riguis, Bàlash —em va contestar tot ofès—. No podia dormir. Els nervis...

—Però si som jo qui hauria d’estar nerviós. Mira que ho ets... —I diri-gint-me a ma mare—: M’he despertat tot suat, mare, i amb el cos adolorit. No hauré enmalaltit, veritat?

—No ho sé, fill; per si de cas, farem venir na Kisbis. Deu ser l’esgotament d’ahir. Vas acabar rebentat.

—Tu ho fas per veure la guaridoreta —va intervinir en Balèrish tot somrient.

—Què dius, marrec? Que encara et donaré una ventima; així que vigila. —I una altre vegada per ma mare—: No, que no són excuses, mare. Jo crec que ha de ser de gana. Sent l’estómac...

—Idò, a què esperes? Menja. Què et penses que faig des de trenc d’alba?

Abans de seure’m i fer cas a ma mare, vaig assegurar-me la veta que em recollia els cabells i em vaig enretirar els flocs rebels rere les orelles. M’agradava tenir la cara lliure de destorbs, ja fos per menjar o per fonejar. Just començar, me’n vaig adonar que estava afamat. El tassó de sopes calentes es va buidar tot d’una i, entre mos i mos, vaig ser capaç d’engolir trossos de carn freda de la nit passada. I a mesura que tot se m’assentava al ventrell, em vaig sentir millor; molt millor, de fet: les forces em retornaven, el mal d’ossos es va convertir en un record i la suor freda en una agradable escalforeta que em va retronar els colors a la cara.

—Fet, mare; estic com a nou. Però si insisteixes en anar a cercar na Kisbis, no seré jo qui t’ho impedirà.

—Vols dir que tot era gana? Mira que tu, per veure n’Ainerís, ets capaç de qualsevol cosa —reia ma germana des de l’altra banda del foc.

—Sí —va intervenir en Balèrish entre glopada i glopada de la seva gana insaciable—, gairebé vas llançar-te pel barranc per estar amb ella.

—Menja i calla, sinó vols rebre una clotellada. —Sempre tenia que dir la seva, en Balèrish—. Tranquil•la, mare, que estic bé. Ara, entre les men-ges i la tramuntana, estic ben despert i disposat a tot.

I mentre rallàvem, va aparèixer en Kàstysh, el nou heroi dels bàlar. Mon germà badallava i tenia els ulls plens de lleganyes.

—No he dormit en tota la nit, amb aquesta ventada. I tu, Bàlash, com t’ho has fet?

—Tindràs barra! Tota la nit has roncat com un porc i ara dius que no has dormit.

—Què dius? Jo no ronc...

I tots vam esclatar a riure. Potser en Kàstysh era l’heroi del Festival, pe-rò encara era ben al•lot.

—Va, prou de bajanades, que estic afamat. Mare, em donau menjar o me’n tenc que anar on als nurair, a manllevar sopes escaldades?

Ma mare, sense dir res però amb una d’aquelles estranyes mirades ple-nes d’amor que de tant en tant ens reservava, li va passar un bol caramull de llet de cabra ben calenta i sopes de blat estovades. Per altra banda, na Maris li va apropar una plata amb trossos de cabrit i tortades planes que encara fumejaven. Tot seguit, ma mare va començar a escridassar als servents.

—Au, ganduls, que encara no hem acabat la feina. Prou de riure i de badar, que se’ns fa tard. I tu, Maris, deixa de contemplar ton germà i remena les brases, però que no s’aixequin guspires. No sé què farà la Mare amb una vessuda com tu... I després, desperta na Tànuis, que amb açò de que és petita...

Na Maris va abaixar la mirada i es va dedicar al foc; estava acostumada als esbroncs de nostra mare. No sé com s’ho va fer, però es va adonar que me la mirava; nostres ulls es van creuar i ens vam somriure. Com l’entenia, ma germana! I com me l’estimava! I amb aquella mirada li vaig dir que no pateixis, Maris, que ja saps que ella t’estima. Ho fa per enfor-tir-te, perquè quan vagis a Tàrbash demostris que estàs ben educada. Nos-tra mare sap que no és açò el què desitges, però quin remei: cadascú té el que li pertoca i el teu destí és servir a la Mare.

EN MÈLKISH I EL MERCADER BOMÍLCAR

2011-01-16T10:51:00.004+01:00

Imatge de mercaders fenicis. El nostre Bomílcar era un d'ells.

Un cop acabada la cursa de la Muntanya, quan el capvespre mudava cap el fosquet i les boires s’omplien dels reflexes rogencs de la posta, es va reunir una gentada vora la renglera de tendals on es servien les begudes més fortes i els menjars més saborosos de l’illa. Tavernes els deien, nom desconegut a l’illa fins que no l’havien dut els mercaders hel•lens de la Magna Grècia. A aquella hora, aquelles tavernes eren el lloc més freqüentat del Festival, caramull de gent disposada a rallar del què fos, a comentar la jornada, a divertir-se i beure fins a reventar.

Davant d’un d’aquest taulells —on un taverner de Màrish servia un vi espès i caríssim de les illes gregues—, en Mèlkish es va trobar amb Bomílcar, el mercader gadirita que representava l’exèrcit púnic d’Ibèria. Els acompanyaven altres notables bàlar, tots satisfets per la victòria d’en Kàstysh a la cursa.

—T’ho vaig dir o no? Som els millors! —cridava en Mèlkish mentre aixeca una copa de ceràmica decorada.

El gadirita va riure i va fer una llarga glopada d’aquell líquid vermellós. Tot d’una va amagar un gest de disgust: quin vi més dolent, per Baal!, es va dir. Com els enganyaven, a aquells ignorants!

—Avui heu guanyat, però encara queda demà. No frissis tant, Mèlkish —va fer, tot empassant-se el disgust pel vi. Mentrestant, la beguda se li escolava pels llavis i li embrutia la barba punxeguda i ben retallada.

—Noltros hem guanyat primer, Bomílcar, i açò és el més important. El meu nebot, en Kàstysh, ha humiliat aquests ponentins tan creguts. Demà... —Mentre no deixava de beure, va assenyalar el mercader amb el dit i va afegir—: Espera i veuràs com els apallissam demà. La prova de tir no tindrà color.

—Si tu ho dius...

—I ara que ja has vist de què som capaços, els bàlar, beu, que avui toca xalar: la nit és llarga, amic Bomílcar i el vi del millor. Ei, què hi deis, vol-tros? —va dir alhora que es girava cap els dirigents, els quals estaven dis-posats a rure-li qualsevol gràcia—. Després ja cridaré qualque joveneta perquè ens alegri el vespre —i tothom va esclartaa a riure una altra vegada.

—Bevem, idò, —respongué Bomílcar, en un balear sense gairebé gens d’accent peninsular. Es va apropar la copa als llavis i just se’ls va mullar—. Però, escolta, hauríem de rallar d’altres coses: de negocis, per exemple. Què me’n dius de la lleva? Serà bona? Molts joves?

—Potser ho dubtes? —En Mèlkish no el va deixar continuar—. Ba, deixa de banda les tonteires i explica’ns noves d’Ibèria. Com va la guerra? Tanta urgència té d’homes, l’Estrateg?

—Res d’urgències; previsió se’n diu. Amílcar està capficat en pacificar les tribus ibèriques. Potser emprarà pactes, potser sí —afegí tot clucant l'ull—, però... En fi, que requereix homos de qualitat per dissuadir-los. —I, com qui no fa, en Bomílcar afegí—: I voltros, teniu noticies d’Àfrica?

—Gairebé no ens arriben mercaders des d’allà. N’hauríem de tenir, de notícies? Res que ens afecti?

—Bé, no ho sé. Els regnes númides són un bullit de conspiracions i bufen vents de rebel•lió. L’Estrateg no se’n refia. Dos fronts allunyats volen dir més homes i, sobretot, han de ser de confiança.

Mentre en Bomílcar dissertava sobre la política dels Barca i afegia tot d’elogis per ensabonar els illencs, en Mèlkish l’escoltava embambat. Tot allò que succeïa més enllà de les terres illenques li interessava molt. No debades els conflictes púnics eren una font d’ingressos extraordinària, la millor, i l’illa els necessitava, aquells ingressos. Les lleves implicaven beneficis, més esclaus i servents per obrir terres noves al conreu, egües i sementals nous per millorar la raça de les bísties, metalls per fer eines més bones, més joies per mostrar els mèrits dels grans i, com no, més dones per millorar la sang reclosa dels illencs. Pel seu costat, en Mèlkish es fregava les mans perquè, per a ell, també volia dir més al•lotetes foranes per fornir el seu gineceu particular. Ah, pensava el bàlar mentre escoltava el púnic, com li agradaven aquelles filletes a mig fer!

—Crec que aquesta vegada us oferirem una bona remesa de foners —va deixar de fantasejar, en Mèlkish, per mostrar tot l’orgull que sentia—. Els meus nebots hi aniran, i tal vegada el meu fill gran. I ja els has vist: per molt que els nurair siguin bons...

—Els teus nebots, dius? Vols dir aquests que han guanyat avui? Però si són al•lotets! —En Bomílcar es mirava sorprés en Mèlkish mentre aquest afirmava amb el cap i no deixava de beure.

—Demà passat en Kàstysh ja serà tot un homo; i amb açò n’hi ha prou per embarcar-se, no?

—Com vulguis; voltros sabreu... Quan s’obrí la temporada de navegació, tornarem; llavors, podran embarcar-se, ell i tots els que tenguis.

—Rallaràs amb els nurair, també?

—Què t’has pensat? —Ara, en Bomílcar somreia de costat i es fregava el barbó. La copa havia quedat sobre el taulell i el púnic intentava ni mirar-se-la, no fos que el fessin tornar a beure aquell líquid horrorós—. O és que sou els únics foners de l’illa? L’Estrateg els valora molt, els nurair. Són molt valents; potser els més valents.

—Escolta, púnic! —va cridar en Mèlkish alhora que s’inclinava cap el mercader. Els ulls semblaven a punt de sortir-li de les òrbites—. No ens comparis amb aquest pocacosa de ponent. Els bàlar som els millors!

—Tranquil, homo, que no n’hi ha per tant. Saps que ells pensen igual? Però d’ells, és clar. I és que, a la fi, tots sou iguals... —Aquell somriure sornaguer no li desapareixia. En Bomílcar va trobar que tocava tornar a remullar els llavis, no fos que aquell bèstia s’ho prengués malament—: Per cert, tinc un col•lega a l’illa germana per anunciar la lleva, però es veu que se li han complicat les coses.

—I açó? —Els ulls d’en Mèlkish començaven a mostrar l’embull del vi.

—Alguns clans s’han tornat molt bel•licosos. De vegades, no ens deixen ni desembarcar.
—Idò, veniu aquí. No us acollim bé o què?

—Però ells són més.

—Mai seran tan bons com noltros; açò ja ho saps. La bona vida els ha estovat. —En Mèlkish es va apropar al mercader i va afegir en veu baixa i embullada—: A més, tenen tractes amb els romans —i es va fer enrere mentre afirmava amb el cap.

—Res seriós, segur. Voltros, sou germans de sang dels de la Major, no?

—Psss... —va fer en Mèskish mentre gesticulava amb les mans—. També hi mercadegem. No vol dir res, açò. —I, de cop, va semblar com si el dirigent bàlar hagués descobert un secret ben amagat—. Escolta, no serà que els romans paguen millor que voltros?

—Ara sí que m’has defraudat, Mèlkish —i en en Bomílcar va fingir sentir-se ofès—. Pensava que lluitàveu per la glòria. I resulta que...

—Prou de bajanades, púnic, hi ha altres coses a més de la glòria. Noltros volem guanyar, i ho farem amb voltros o sense voltros; només al costat del guanyador hi ha benefici. Mentre n’Amílcar segueixi mostrant-se invencible, els millors foners lluitaran per a ell.

—Que així sigui, bàlar. —I en Bomílcar va aixecar la copa en un brindis per, tot seguit, mirar pels voltants—: I ara, on són aquestes femelles de les que ralles? Les tastarem o què?

AQUESTA JA NO ÉS LA MEVA ADREÇA

2011-01-08T16:46:00.001+01:00

Feia un any que no hi eren. I cada dia, un rere l’altre, ell regirava el pis com ànima en pena. Primer, l’estança que havia compartit amb la Senda, vestidor y lavabo inclosos; després, les tres habitacions: les dels nens i la dels convidats; la sala de jocs i els altres dos lavabos; fins i tot s’havia atrevit amb la cambra de la minyona —poc més que un rebost—, per veure si de qualsevol recó sorgia aquell habitual “buenos días, señor, ¿le preparo...?” Però sempre acabava igual: sol, destrossat al sofà i amb els calçotets rebregats, els mateixos des de no sabia quan, aquells tan elegants que li havia regalat la Senda pels Reis.

Passava les hores enfonsat davant del home cinema apagat, inútil i enorme, en front del qual, la nit abans de l’últim dia de la seva vida, ell havia intentat gaudir de la trilogia del “Senyor dels anells” —versió estesa, per descomptat, quina altra, sinó?—, mentre ella posava morros i comentava que “si no et canses de veure sempre el mateix?” A la sala de jocs del costat, plena de trastos i andròmines infantils, els nens es barallaven, ploraven i grunyien al mateix temps que en Gandalf cridava aquell “no pasarás” que sempre li havia posat la pell de gallina. Ah, la Comunitat, com li hagués agradat ser un d’aquells herois!

Havien passat els mesos, i des de la sempiterna perspectiva del sofà, els passadissos de les seves Mines de Moria particulars eren caramull de capses de pizzes a mig menjar i de carmanyoles de plàstics del xino, mostoses d’agredolç, les quals duien camí de convertir-se en més pudentes que les deixalles d’una horda d’orcs. I les ampolles, quantes n’havia? Amuntegades per qualsevol recó, rodolaven i dringaven cada cop que ell —com en Merry i en Pippin provant de fugir dels uruk-hai—, intentava arrossegar-se fins el llit. Whisky, vodka, gin, rom, absenta; de tot. L’antídot ideal pel licor de vida dels ents de Fangor.

Aquella nit, la trucada dels mossos l’havia deixat estabornit, sense saber què fer. No tornarien mai més, no s’ho podia creure. Desorientat, s’havia deixat caure al llit i havia estirat el braç, cercant la Senda, però no hi era. El seu cos, calentonet i esquerp alhora, no hi era. Si algú pocs dies abans algú li hagués jurat que la notaria a faltar, li hagués dit que estava boig, però en aquell moment era ell qui embogia per tornar a escoltar la veu endormiscada però plena de duresa de la Senda dient-li que “avui no, que demà hem de matinar”. I havia enyorat el regust agre de l’enuig de cada cop que el rebutjava. I havia plorat per no poder donar-se la volta amb una revolada de llençols blancs, teatral i mesurada pel costum, d’aquells llençols de cotó que tant li agradaven a ella, brodats amb fil blau amb les inicials FR en cal•ligrafia rocambolesca, que ni les seves inicials s’havia dignat a posar aquella bruixa de la seva sogra.

I, més tard, aquella mateixa nit interminable en que havia sabut que no tornarien, havia tornat a veure la Senda asseguda al butacó del tocador, envoltada de pots i flascons inexplicables, davant del mateix mirall que ara dormia recobert d’abandó. I havia reviscut tot el seu ritual: com es desmaquillava, com es raspallava mil vegades la cabellera negra i se la recollia en un monyo complicat, i com s’omplia la cara de potingues llefiscosos que deia que li refermaven la pell. Però, quina mena de refermamanet necessitava, la Senda, si els seus trenta-un anys eren plens de fermesa? Que ni marques del part tenia, ni estries, ni pits despenjats, ni cel•lulitis, ni res de res. Era preciosa, la Senda, la miressis per on la miressis. I ell havia tornat a arrufar les celles i havia reviscut les seves mirades de cada dia, ara al llibre, ara al tocador, ara als hobbits, ara a la preciositat amb que s’havia casat. Però mai més no podria retrobar el reflex de la Senda entre les motllures rococó, sinó que per sempre més hi hauria una buidor que sabia impossible d’omplir. Mai més podria tornar-se a dir que què guapa, la Senda! Ni tampoc aquell quan acabarà? mig somrient.

Després va venir la bessonada, i les nits sense dormir tot gronxant nadons i embogint pels plors d’aquell parell de salvatges que havia parit la Senda, que vés a saber a qui havien sortit aquells dos, perquè la seva mare sempre li havia dit que ell no era gens ploraner de petit. A la família d’ella, segur, que es pensen molt i són poc, que pensen que els diners ho són tot, que criden en lloc de parlar perquè així pensen que tenen més raó. Ben Feliu, els bessons, o Rocabruna, que tant se val, perquè a la sogra deixa-la anar, amb aquell sempitern monyo groc pallós i aquella veu de pito que no hi ha qui l’aguanti.

I ara què?, es deia mentre els esquitxos d’aigua sabonosa i pasta de dents resseca del mirall del lavabo li amagaven una presencia desfigurada. “Després de tant patir-vos, ara què? On sou? Per què em vas deixar, Senda? Per què te’ls vas endur? Que injust...”

Al despatx li havien dit que tranquil, que “no pasa nada. Cógete unos días, los que necesites”. Però, i els clients? “Nada, tranquilo, tu, ahora, a reponerte” i, mentrestant, el González, el Cap d’Area, li posava la mà sobre l’espatlla i li donava copets. “Cuando vuelvas todo te estarà esperando”, i els ulls d’en González cercaven no sé què a la taula del despatx.

Però no havia pogut tornar-hi. Havia intentat fer-ho però mai no ho havia aconseguit, que un dia s’havia posat l’americana i tot, però la porta li havia barrat el pas. I, després, cada dia el maleït ring-ring de la sogra o la cunyada, o vés a saber quina de les amigues de la Senda. No, no volia sentir a ningú. Alguna vegada havia despenjat, però mai no havia contestat: no sabia què dir. La sogra..., segur que li donaria la culpa. I la cunyada, ploraria i s’oferiria a fer-li companyia, a consolar-lo. I no eren consols que volia; era recuperar-los, patir-los de nou, tornar a sentir-se desgraciat al seu costat, això volia.

Als tres mesos el González li havia trucat. Que “no voy a poder cubrirte más”. I ell, sense deixar-lo acabar, havia llençat el telèfon i havia agafat l’ampolla més propera. Mirant-se l’aparell destrossat havia brindat pel malparit d’en González i la puta empresa dels collons i havia buidat l’ampolla, així, d’una glopada. Al dia següent, havia rebut la notificació certificada: despatxat. I què, qui volia una feina com aquella? L’havia mantingut només per a ella, per poder dur-la al Liceu, per la hipoteca d’aquell palauet del mal gust on havien viscut sis anys. A la merda tot, a la merda el Liceu i les hipoteques, a la merda els bancs i tots els González del món. I es va tornar a amorrar a l’ampolla, la de vodka marca no t’hi fitxis, que mesos enrere li hagués fet fàstic i ara li semblava la millor: pur alcohol de cremar, de cremar records, per convertir-los en cendres i que se’ls endugués aquell oratge de barri benestant que entrava per uns finestrals que la Senda ja no podria tancar mai més.

I un dia havia arribat la carta del banc. Una setmana, li donaven una setmana o tindria que deixar la casa, que s’havien esgotat els terminis i mil romanços més que no va poder llegir. Però una cosa sí que quedava clara: el fotien fora, fora d’aquella casa que la Senda havia triat i que a ell sempre li havia semblat exagerada. “Els papàs ens ajudaran”, havia dit ella mentre el petonejava davant del somriure còmplice del jove encorbatat de la immobiliària. “I estarem prop dels papàs. No et fa il•lusió?” Il•lusió? I li havia contestat que no saps quanta; però no el trobes una mica... “Ideal, és ideal; i a la mamà li ho semblarà, també”. I tant que li va semblar ideal, tan ideal com deixar de pagar les factures quan ell també ho va deixar de fer. Va ser quan després que no li obrís obrir la porta, i ella pica i torna a picar, que fins i tot ho havia provat amb la clau de porter. Però ell havia barrat les tanques de seguretat i els hi havia cridat que “deixeu-me en pau, que ves-te’n, mala puta, ves-te’n a follar amb el teu puto amant”.

La imatge que aquell dia li retornava el mirall era la d’un home derrotat, un home que s’havia sentit desgraciat quan ells vivien però, des que aquell camió els havia escapçat la vida, malvivia ensorrat. Ell no havia volgut anar-hi, que “a mi no se m’ha perdut res a Llavaneres, i saps que no l’aguanto, la teva mamà”. I, un cop sol, havia decidit posar-se per enèsima vegada la trilogia, cavalcar de nou el meara blanc d’en Gandalf per terres de Rohan i llançar-se coster avall contra les hordes de la Mà Blanca a l’abisme de Helm; i si no es dormia, potser arribaria a reptar al Senyor Fosc a les portes de Mordor mentre en Frodo s’arrossegava per les faldes de la Muntanya del Destí. Llavaneres... que se li havia perdut a Llavaneres?

I en aquell moment va arribar el cop, un cop fort i sec, i unes veus que van cridar el seu nom. Ell i els calçotets de la Senda van trontollar fins la porta i van intentar escoltar rere el núvol alcoholitzat que l’envoltava. Feia molt que només obria al pizzero i al xino del restaurant, però aquells cops no sabien a chop-suei ni a una margarita.

Desnonament, o això li va semblar que deien. Mentrestant, els seus ulls celest i enterbolits van entreveure el sobre del banc. Per molt que les lletres saltironejaven esbojarrades, s’entrecreuaven i es difuminaven de forma totalment aleatòria, encara va poder llegir aquella adreça que tan bé coneixia, la seva: Ganduxer... I va repetir-se-la una i una altra vegada com per no oblidar-la, alhora que el cos li relliscava contra la porta cuirassada que els de fora eren incapaços de forçar. Ganduxer..., “aquesta ja no és la meva adreça”.
Arrufat al terra, perdut entre capses de pizzes plenes de mosques i pots d’arròs tres delícies a mig buidar, es va adonar que el terrabastall de fora s’havia aturat. Animat per aquella pau momentània va regirar-se les butxaques i va trobar dues monedes, les últimes. Les he d’aprofitar, es va dir entre rots d’agredolç passat i bafarades d’alcohol. Quina pizza hauria demanat en Frodo abans de salpar des dels ports?

ARA VENEN!

2010-12-18T12:42:00.006+01:00

Relat publicat a S'Ull de Sol, decembre 2010

Ara venen!, cridaven uns al•lotots peu dret dalt del paredat d’es cap d’es Banyer. Prop d’ells, la gentada s’esgavellava fins que s’adonaven que no era veritat, que encara no venien, els Reis Mags. Prop d’allà, un fillet, entaforat dins d’un abric que just li tapava els calçons curts i que deixava a l’aire unes cames del tot enrogides pel fred, li va dir a son pare que l’ajudés a enfilar-se, que ell també els volia veure arribar, els Reis. I son pare li va somriure i li va respondre que no veus que són bromes, fill meu, que aquests al•lots són molt de la broma. Ens enreden!

No feia ni mitja hora que, pel carrer d’es Forn, aquell fillet havia apressat son pare. Li havia dit que no hi havia perquè enredar-se a sa Plaça, que ja havien vist l’arbre enllumenat, i el betlem, i que els Reis arribarien tot d’una, que havien de frissar si volien agafar puesto a primera fila. I son pare li havia contestat que per què tanta frissera, fillet? Els Reis faran tard, com cada any.

Ara, venen! I de nou els al•lots enfilats esclataven a riure en veure que tothom, fillets, al•lots i homes i dones, estiraven el coll cap a la costa de Llimpa. Vindrien des d’allà, els Reis, que el fillet se’n recordava de l’any passat. Per açò va tornar a burxar son pare, perquè el pugés dalt d’aquella paret emblanquinada, que no volia pedre’s com arribaven.

Per què fan tard?, demanava el fillet i, mentrestant, es mossegava les ungles d’aquells guants tan enormes que sa mare li havia fet posar. Ell li havia donat la carta, al Patge Reial. Els hi hauria donat? Podia refiar-se, d’aquell patge amb la cara tan pintada? L’havia escrit amb la seva millor lletra, amb sa mare dient-li què havia d’escriure. Però ell, d’amagat de sa mare, havia afegit un parell de coses més. A veure si amb un poc de sort... A la Sala, quan anés a cerca aquell globus de cada any, els hi demanaria: teniu els meus joguets, Reis Mags? I el fillet saltironejava, nerviós, i estiregassava la mà de son pare per anar-se encara més cap avall, cap a la carretera. No, fill meu, no, li deia son pare, ves perquè hem de baixar, que després haurem de tornar a pujar. Però el fillet remugava que m’han de veure tot d’una, els Reis, perquè, i si no se’n recorden de jo? Però son pare, tot paciència, contestava que per qualque cosa són Màgics, els Reis. Però el fillet no estava convençut. Anem-hi, per si de cas.

Ara venen!, i aquella vegada va ser de veritat. La gentada, que s’havia adonat que per fi els al•lots no enganaven, va partir a cridar; en aquell moment, la guspira d’un coet va il•luminar aquell vespre d’hivern. Ara, ara sí que venen, ara sí, cridava el fillet. I tant, fill, i tant. Mon pare, mira, ja veig els cavalls. Mira, aquell d’allà, el del patge negre, que polit, tan negre. Sembla de Sant Llorenç, mon pare. I si bota? Els saben fer botar, el Reis? No, li deia son pare amb un somriure, no botarà, que els Reis els tenen ben ensenyats. No voldràs que caiguin, veritat? I si es fan mal i no poden repartir els regals als fillets d’Alaior? Açò voldries? Noooo, açò mai. Que no botin, idò.

Però el fillet encara tenia més coses per demanar. I els bens? Són dels Reis, els bens? Qui els hi ha demanat bens? Si ens el duen, on el posaríem, noltros, un be? Entre els rosers del pati? No passis pena, fill meu, que no ens duran un be. I els meus regals, són dins d’aquest carro? O dins d’aquest altre? I tant, fill, i tant, en tots hi ha regals, els teus i els de tots.

I son pare reia encantat. Sa dona, mig refredada, s’havia quedat a ca seva preparant-t’ho tot. Un platet de pastissets, tres gotets de vi dolç i un manat de bestenagues pels cavalls. Ensoldemà, al costat dels regals, restarien les restes del ressopó reial: quatre busques de pastisset i floreti, i els rosegons de les bestenagues. Els gotets de vi dolç restarien buits: els Reis se’ls haurien acabat. Es veu que estan aixeregats, els Reis...

Després d’haver vist passar la comitiva i d’haver agafat tres sugus al vol, el fillet va estirar son pare fins el balcó de la Sala, al carrer Major, on l’estel de Betlem il•luminava la façana. Des d’allà, embotits entre fillets i filletes, entre el xivarri d’al•lotetes i al•lotets, nostre fillet va escoltar bocabadat les paraules del Rei blanc —mai no se’n recordava quin era quin: qui Melcior, qui Gaspar o qui Baltasar—. “Queridos niños de Alaiorrrr...”, va cridar aquell Rei, barba blanca i posat rogenc, entremig de la disbauxa de tothom. I al fillet li va sobtar aquell accent tan estrany. Que no saben menorquí, els Reis? I son pare li va contestar que els Reis venen d’enfora, fill meu, i rallen estranger. Prou fan en dir quatre paraules en espanyo. I el menorquí?, insistia el petit. No, va haver de cedir son pare, es veu que no l’han après encara.

El fillet, que no se’n perdia ni una, va sentir un al•lot que tenia a prop que li deia a un company: has vist? enguany boni bé no se’ls reconeix. I el fillet, espantat, va estirar la màniga de son pare: Per què diuen açò, aquests? Són bromes, fill meu, només bromes. Tu escolta el Rei i malda de ser bo.

I el fillet, ben convençut, es deia que és clar que ho seria, de bo; el Fort Apache que els havia demanat als Reis ben bé s’ho valia.

ENGUANY NO VINDRÉ

2010-11-13T17:40:00.002+01:00

Dues imatges d'Alaior. El carrer és el carrer Major, amb can Salord en primer terme.

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2010

Enguany no vindré. No serà aquesta una tardor de tornades ni un Nadal de retrobaments. Les coses roden com roden i les situacions canvien, i les hem d’aposentar per donar-les el solatge de normalitat que les fa perdurar. I un, malgrat els molts anys de vida que arrossega, s’ha d’adaptar a les circumstàncies. Sobretot si un les ha triades i les viu de gust.

Però, sigui com sigui, és així: enguany serà una tardor sense Menorca, una estació en la que estava acostumat a olorar la terra amarada que, només per açò, ja em feia olor d’esclata-sang. I serà també un hivern sense foganya, sense cercar rames i pinyes per encendre-la i mirar d’escalfar un cau pensat per estiuejar. I sense torrar sobrassada ni botifarró mentre fora bufa la tramuntana i fa un fred de por, allà, arraulits sobre una manta.

I també enyoraré trepitjar els carres nets i polits del meu poble, travessar una Plaça endiumenjada que fa goig. Em farà falta caminar amunt i avall pels meus carrers i observar com passa la vida sense adornar-te que passa. Perquè açò és el que sent quan retorn en èpoques no estiuenques, ja sigui tardor o hivern, ja sigui Setmana Santa o qualsevol pont. Llavors és quan me sent més arrelat, més prop de tot. Llavors és quan més assaboresc ser alaiorenc i menorquí. És quan m’aixec de matinada per omplir-me de la banyadura d’una marina enrogida pel bruc d’hivern i per deixondir-me amb el salpruig d’un mar embravit que m’esquitxa d’un tros enfora. Llavors és quan, malauradament, mes m’adon de tot allò que m’he perdut, de tot allò que tinc enfora.

Potser són moltes les vegades que us he rallat del meu enyor, potser masses. Serà que us estic obrint massa el cor i us estic mostrant els sentiments més íntims? Serà que he de menester fer-ho? Serà que m’escanya el cor enyorar-vos? O que em fa por tornar un dia i no trobar-vos? No ho sé del cert però tampoc voldria posar-me tràgic, ara. És ben cert que sentir el cor encongit per la distància i saber que no el podràs eixamplar fins vés a saber quan, arriba a reblir-te de desassossec. Per sort, no són moltes les vegades que aquest neguit m’encalça i la calma sol acompanyar-me més que la tempesta, el caliu contingut més que no el foc descontrolat. Som un homo tranquil, o açò és el que jo sempre he volgut creure, i intent controlar aquesta casta de sentiments contraposats que m’angoixen. I crec que me’n surt. Però una de les coses que més em trasbalsa és no poder sentir-me a prop dels meus, com em passarà ara.

Tal vegada és moment de puntualitzar unes quantes coses, que ara us podríeu pensar que patesc d’una melangia incurable i tampoc no és açò. Jo, i supòs que tothom, tinc dos nivells en l’estimació (tal vegada n’hi ha més d’amagats, però aquests són els que m’afloren en tot moment i que em fan de guiatge). Un seria l’estimació enamorada, la de l’amor que t’omple, et complementa i dona sentit al teu anar pel món. Et sents, me sent, ancorat a ella pel cor. Per sort, a jo, açò m’ha passat. L’altre nivell d’estimació no té res a veure amb l’amor. Em referesc a l’atracció insuperable per allò que sents com a teu, per tot allò que t’envolta o t’ha envoltat i que t’estimés fins a la mort. És tot allò que has descobert des que vas néixer i que t’ha donat forma. Podrien rallar de moltes coses, de molts factors externs, però, almanco per jo, la meva vida, el meu tarannà, els meus gustos i les meves fòbies, el meu somriure o la meva serietat, han estat marcats per una família, un poble i una illa. Sé que, sense qualcun d’aquests tres, jo no seria qui som, no hauria fet res del què he fet ni faria la majoria de coses que, segur, en un futur faré.

I tampoc us enyoraria com us enyor.

Dues imatges de tardor a na Macaret. Posta de sol a sa Punta d'es Pont i cel enrogit sobre Addaia (fotos d'en Pep Gómez).

LA CURSA S'ACABA

2010-10-31T07:49:00.005+01:00

A l'esquerre, el pati del santuari de la Mare de Déu del Toro, on s'ubicaria el Túmul i la Cova de la Mare. Abaix una imatge de la baixada des del Toro cap Es Mercadal (Pla del Festival).

El nurair encara confiava en la seva fortalesa i, per açò, no va perdre el temps en lamentar-se. Decidit, es va apropar al túmul i va esmicolar un dels còssils rogencs. Tot seguit i amb el cordill que li pertocava, va reprendre la persecució.

—L’agafaré, es deia en Bàlisj; no és més que un bàlar camacurt. Guanyaré; he de guanyar.

Qualsevol altre, en adonar-se que l’avantatge d’en Kàstysh era gairebé insalvable, s’hagués retut; però en Bàlisj no era un qualsevol: era el millor dels seus i, segons els seus comptes, el millor de l’illa. Confiava amb les seves possibilitats i, sobretot, un gran orgull li niava a l’esperit. Per açò, va allargar el pas i va arreconar qualsevol feblesa. Però no fou la seva una persecució esbojarrada, ni de bon tros; en tot moment mesurava distàncies i forces per tal d’assegurar que, pas rere pas, tenia el seu rival cada vegada més a prop.

L’agafaré, l’agafaré, es repetia. Reptes com aquell, gairebé impossible, eren els que més motivaven en Bàlisj, reptes que l’empenyien a ser el millor; perquè açò i només açò era el que ell volia ser: el millor.

—I no serà aquest al•loteu qui em farà quedar malament -remugava a mesura que acompasava respiració i pas—. No em prendrà la glòria. Ni pensar-hi.

Poc després en Kàstysh es va creuar amb son germà. En Bàlash, un cop l’havia avisat de la drecera, havia aconsseguit avançar el nurair que el precedia, el qual gairebé no podia ni alenar de tant esgotat. Els germans es van somriure amb confiança.

—Endavant, Kàstysh!

Per contra, quan en Bàlash es va creuar amb en Bàlisj, els ulls del nurair li van mostrar el despreci que sentia.

—Adéu, bàlar. Vaig pel teu germà...

Sense fer-li cas, en Bàlash va arribar al túmul, va esmicolar el seu còssil i, amb el cordill fermat, va iniciar el descens.

La baixada no era ni de bon tros tan complexa com la pujada. Els corredors que encara pujaven anaven escampats i no els quedaven forces ni per empentes ni per travetes. De fet, era l’esgotament el que marcava aquella segona part de la cursa. Però en Kàstysh no ho semblava, d’esgotat, ben al contrari; aquell davallar accelerat li omplia els pulmons d’aire fresc i les cames semblaven córrer soles.

De tant en tant, quan no tenia que evitar corredors, es girava per vigilar l’arribada d’en Bàlisj.

—Se m’atraca —pensava quan veia el nurair cada vegada més a prop—. Si seguesc sense defallir no tindrà temps d’agafar-me. Ho puc fer, ho puc fer.

Les cames més llargues del ponentí l’estaven ajudant en la baixada; per cada passa d’en Bàlisj, en Kàstysh en tenia de fer dues. Però al bàlar l’empenyia l’alè de la victòria; volava sobre les pedres i una força amaga-da, que ell ni s’imaginava posseir, l’aixecava enlà per evitar els bassals de fang amb que la pluja i el pas dels joves havien omplert el corriol.

A tocar de la portalada, en Bàlisj gairebé ja l’havia agafat. I encara que en Kàstysh intentava oblidar-se de l’esgotament, ja feia estona que la fatiga el colpia i gairebé ni el deixava córrer.

—Per què ara? No t’enfonsis, Kàstysh; ara no.

Va decidir deixar de mirar enrere i oblidar-se de tot allò que no fos arribar. Tenia la victòria tan a prop que no podia deixar que se la prenguessin.

—Ja hi som, ja hi som, es deia una i una altre vegada. Rebenta si has de rebentar, però corre, corre!

Amb el cor a punt d’esclatar, en Kàstysh va travessar la portalada sense sentir els brams de la gentada. Perquè ja no hi quedava ningú a les plataformes i a les alçades properes només es veia el verd dels replans abandonats; tothom s’havia abocat per veure de a prop el guanyador, aclamar-lo i festejar la victòria. Tanmateix, les senyes del Turó havien arribat emmascarades per la boirina i els crits no havien estat prou entenedors, així que ningú no sabia quin dels corredors comandava; que era un bàlar havia quedat clar, però quin? Tothom esperava en Bàlash, per açò, així que quan van veure qui era, la cridòria encara es va fer més eixordadora.

—És son germà! —i els crits eren plens d’incredulitat.

Poc després foren els nurair els que van començar a bramar: en Bàlisj acabava d’entrar al tancat i podia avançar el bàlar just al final. Bàlisj, Bàlisj! Uns crits es confonien amb els altres i tothom semblava haver embogit. Només els septentrionals callaven i somreien pel baix, tot mantenint una actitud cínica molt pròpia dels pobles del nord. Que cridin i que s’escanyin, aquests foners pocacosa. A qui l’importa qui guanyi aquesta bajanada de cursa?

Per fi, més empès per l’eima que per les forces, en Kàstysh va arribar on l’esperava l’oficiant principal. I el vell va llançar enlaire un manat de ullastre que va volar per la força d’un oratge que creixia.

Els crits es van enfortir i el desgavell es va convertir en incontrolable. Kàstysh, Kàstysh, Kàstysh!

EL TÚMUL DE LA MARE

2010-10-23T10:20:00.002+02:00

Imatge aèria del cim del Toro (a l'obra el Turó de la Mare), on actualment hi ha el santuari de la Mare de Déu del Toro, patrona de Menorca. El Túmul de la Mare estaria situat on hi ha la basílica i la gruta de la Mare de Déu.

Després d’enviar son germà per la drecera, en Bàlash s’ho va prendre amb més calma. Havia deixat de plovisquejar, per la qual cosa només li quedava vigilar les relliscades i no permetre que ningú l’avancés. La lleugeresa que li havien donat de les herbes s’havia espassat amb la mateixa rapidesa que havia arribat, però de moment tot anava bé. Un dels nurair el precedia no gaire enfora; si s'esforçava, per ventura el podria avançar.

Ja veurem, es deia. Qui és? Un iammijnir, açò segur; però tant m'és. Aguanta i no gastis forces de més, Bàlash. Estotja-les per demà; no pots fallar demà. Avui l’heroi serà en Kàstysh. Malgrat que confiava amb son germà, encara li quedava un raconet de dubte. En Bàlisj era molt bo. Com corria! I si l’agafava costa avall? No, en Kàstysh sabria mantenir-se. I tant.

Mentre en Bàlash seguia esforçant-se, en Kàstysh va arribar al cim sense deixar de córrer. Al centre del pla culminal, on un herbassar calcigat s’arrecerava de la tramuntana rere uns roquissars voladissos, s’aixecava el Túmul de la Mare, uns antiquíssims pedrots amuntegats sense aparent ordre, els quals protegien l’accés a la Cova Sacra, el lloc venerat on es custodiava l’Essència de la Deessa. Damunt de les pedres s’havien arrenglerat tants còssils sencers —res de terrissa espenyada per una ocasió tan assenyalada— com participants hi havia. Palplantat al costat del túmul esperava el Guardià de la Cova, un ancià xopat i amb els cabells blanquinosos recollits en una trena a l’estil antic. El vell no movia ni un muscle i mantenia els ulls perduts a l’horitzó de ponent.

Els blancs tenien els colors dels clans i no seguien cap mena d’ordre; més d’una cinquantena de cossiolets de tres colors formaven un mosaic esbojarrat. Cada corredor n’havia de rompre un i només del color del seu clan. Si la pedra esmicolava el color errat, el competidor era desqualificat; l’esforç de la pujada hauria estat per res. El fet de que els còssils estesin molt junts feia que no fos gens fàcil fer-ho, per molt que la distància no fos excessiva. En condicions normals, aquell no seria un llançament complicat, però la cursa esgotadora, els nervis i la frissera afavorien que més d’un se’n tornés cap a ca seva abans d’hora. Els acòlits del Guardià, una caterva de jovenceus despullats que es movien pels volts del Túmul, s’encarregaven de reposar els errats i d’assegurar-se que, els que encerta-ven, se’n duguessin un cordill del color adequat fermat al braç. Mentrestant, uns altres esbombaven la informació cap el peu del Turó per mitjà de crits inarticulats i senyes de foc.

Acabat el coster i esgotat el replà del cim, en Kàstysh va arribar al Túmul amb la fona ja carregada amb la millor pedra del sarró. Aquell moviment de carregar en cursa l’havia practicat tant i se l’havien corregit tantes vegades que el feia de de forma mecànica, sense pensar-hi; i mai l’errava. Es va aturar en sec a la marca alhora que, de cua d’ull, mirava el corriol principal. I llavors el va veure; en Bàlisj tombava l’últim giravolt i enfilava el pla.

En Kàstysh es va esforçar en pensar només en el blanc. Va mesurar la distància i va voleiar la fona amb aquell moviment que havia practicat milers de vegades. I, tot d'una, un dels còssils verdosos, el més centrat, es va esmicolar. Sense perdre temps, un dels acòlits li va fermar un cordill verd al braç, la senya de que havia encertat. En Kàstysh va fer mitja volta i va començar a córrer coster avall pel camí principal. Quan es va creuar amb en Bàlisj, el nurair se’l va mirar com si no s’ho pogués creure. Com s’ho ha fet, aquest? El jove bàlar ni tan sols li va retornar la mirada.

ALAIORENC

2010-10-16T17:12:00.002+02:00

Dues vistes dAlaior. Cap de les dues fotos és meva, així que si qualcú les reconeix com a seves i m'ho vol dir, estaré encantat d'afegir-hi el seu nom i procedència (o de treure-les si s'escau)

Article publicat a S'Ull de Sol, octubre 2010

Era a na Macaret i preparava un perol de tomàtics per uns amics que venien a dinar. I mai hagués pensat que, barrejades amb la renou de la tramuntana que s’escolava pels finestrals, se’m poguessin ocórrer idees com aquella, de tot inversemblant. I és que, sense saber com, vaig pensar que vols dir que estàs segur que encara ets alaiorenc? Tants anys que ets fora que vas pel carrer i no coneixes boni bé ningú. Vols dir que, així, pots considerar-te d’Alaior? I aquest dubta em va trasbalsar i em vaig angoixar fins l’ànima. No sé com vaig poder acabar aquell malaurat perol.

Aquella idea se m’havia començat a ficar al cap un parell de dies abans, quan en dues de les tres telefonades que havia de fer, em van confondre amb mon germà. Ah, ets es germà!, em van dir tots tres. I no era la primera vegada, ni de bon tros, que ja n’hauria d’estar acostumat. I sé que no m’hauria d’haver vingut aquell rampell, però vaig sentir una certesa mala d’empassar: als meus cinquanta anys i al meu poble, havia passat de ser fill de mon pare a germà de mon germà. Açò és que fa molt que ets fora, em vaig intentar convèncer, i ningú no espera que li telefonis, i com que teniu la veu semblant... Vaig continuar dient-me ―i a més és ben cert, que ningú no ho dubti― que sort en tens de ton germà, que sinó sí que ningú no se’n recordaria de tu. És el meu ancoratge a Alaior.

Però la cosa va empitjorar quan sa dona i jo vam acompanyar ma mare a comprar. Anar pel carrer amb ella era un no caminar. Com està?, li deien. Mira-te-la, que polida. I, què, ja ha tornat de na Macaret, no? I ma mare rallava amb tothom i per tothom tenia un somriure, i els deia que ja ho veus, una altra vegada per aquí, que avui vaig ben acompanyada, i ens assenyalava i ens agafava del bracet. N’hi havia que ens miraven i feien cara de no saber qui érem; i d’altres, amb gran consol per part meva, responien que mira, en Pepe, pensàvem que només venies per Sant Llorenç. I jo responia amb bones paraules i també somreia per molt que, de vegades, no sabia amb qui rallava fins que ma mare em deia “es hijo de” o “es la mujer de”, o “sí, hombre, erais amigos de pequeños”. I em deia els noms per, tot seguit afegir-hi el malnom. Malauradament, ben poques cares em resultaven familiars.

I a Sa Plaça, les taules de ca na Divina, caramull de cafès i gentada, van emmudir de cop, o açò em va semblar. I vaig haver de dir-li a sa dona que jo ho entenia, perquè ella encara se sentia més observada que jo. No veus que som un imprevist?, i els imprevistos no es poden deixar perdre.

Per açò, avui, mentre prepar aquest perol de tomàtics que no sé com em sortirà amb aquest neguit, pens en què, amb tota seguretat, m’he fet massa enfora d’Alaior. Pens i mir la mar embravida que s’estimba contra les illes d’Addaia. Pens i veig desaparèixer na Carbó davall l’escuma, i record aquell primer viatge de quan tenia disset anys. Vaig pensar ―ja veieu que em va donar per pensar, ni que els tomàtics ho fessin, açò de capficar la gent― que aquell dia feia una tramuntana com aquesta i que era com si l’illa no em volgués deixar marxar per por de que se m’acudís de no tornar. I potser tenia raó, l’illa, i no me n’havia d’haver anar. O és que, al llarg de ma vida, no he fet prou esforços per no anar-me’n de veres?, o per retornar? Potser per açò, i com a càstig, m’he guanyat a pols la desconeixença de la gent, fins i tot la indiferència.

Per fi, a cavall de pensades fosques i d’esquitxos tramuntans, vaig trobar consol en el fet de que molts dels que semblaven reconèixer-me em deien que em seguien a S’Ull de Sol, fins el punt d’assegurar que em reconeixien per la foto de la revista. I entre tomàtic i tomàtic, entre mirades perdudes a la mar ―com m’agrada veure-la com s’engoleix els esculls i emblanquina sa punta d’es Campanar―, vaig pensar que sort en tens que hi ha prou gent que segueix aquesta revista, i que per ella comencen a conèixer-te de nou.
I ben cert que som fill de mon pare i germà de mon germà, em deia, i que sempre ho serè. I prou orgullós que n’estic, no us penseu que voldria renegar de res, però sempre s’agraeix que et coneguin pel què fas i no per qui ets. I si escriure aquestes retxes fa que un trosset d’en Pep ―o en Pepe, com vulgueu―, retorni a Alaior amb cada número per ser tan alaiorenc com abans d’anar-se’n, no dubteu que no ho deixaré de fer.

De totes maneres, us he de confessar que jo, dintre meu, sé que ho som molt, d’alaiorenc, que mai no he deixat de ser-ho i que mai no ho deixaré de ser.

LA DRECERA

2010-10-09T10:26:00.002+02:00

Ruta del camí de pujada de la Cursa des del Pla del Festival fins el cim del Turó (vermell). En negre la drecera d'en Kàstysh.

En Kàstysh va recuperar l’alè i es va dir vigila, que d’aquest pas no hi arribaràs. I alhora que reprenia el pas va mirar envant. Se m’ha fet enfora, en Bàlisj; maleït sia!

El cansament ja es feia evident en la majoria i el camí enfangat tampoc ajudava. Eren a mitja pujada i més d’un ja havia perdut l'alè; sobretot els que més havien frissat d’entrada. Per contra, en Bàlash havia mantingut el pas, amb la qual cosa anava avançant-los un rere una altre. El pas del jove no defallia i les busques de plogim li refrescaven la cara. El Mestre Foner li havia mostrat que s'havia d'aprofitar qualsevol humitat i ara s'adonava que aquelles gotetes mimses el revifaven. Beneit Mestre!

Enfora, on el camineu es perdia rere un dels giravolts, encara podia veure els capdavanters. No són tan enfora. No te n’adones, Bàlash, que vas bé? Vas bé. Però una cosa sabia del cert des de feia estona: aquella no era la seva cursa. Llavors, sinó havia de ser per a ell, qui millor que en Kàstysh? Se li va ocórrer d’emprar les herbes de la guaridora per forçar el ritme i apropar-s’hi. I de cop ho va veure clar. Sí, açò mateix, li he de dir. Però..., no em sentirà. I ha de ser ara o mai; i si rebentes, rebentaràs.

Resolt, va abaixar el cap i va forçar el pas. Les pedres, Bàlash, vigila; i el fang. I amb tot açò i sense adonar-se, va aconseguir apropar-s’hi prou perquè en Kàstysh el sentís. Per la seva banda son germà havia guanyat terreny i en Bàlisj ja girava el cap. I rere d'ells, un reguitzell de joves esgotats.

En Bàlash va superar-los sense entrebancs. Les baralles i travetes cada vegada eren més esporàdiques, que el cruiximent només donava per alenar. Però quant va se prop d’arribar a crit de son germà, va sentir un dolor intens al costat. Tot d’una va saber què fer. Va agafar una pedra plana, una d’aquelles tan fosques de les mitjanies del Turó. La va trobar freda i xopa però, sobretot, reconfortant. Sí no se m’espassa..., les herbes; no me’n quedarà una altra. Es va esforçar encara més per tal d’acompassar les alenades, però el mal persistia. Fes-t’ho com vulguis, però hi has d’arribar, o almanco fins on et senti. No puc..., el costat... I va ser llavors quan, desesperat, va agafar un punyat d’herbes de la guaridora i se’l va ficar a la boca. Tot d’una, com per encanteri, el pas se li va alleugerar i el mal va desaparèixer; i va recordar: roega-les, però no te les enviïs.

Quan els capdavanters eren prop de perdre’s rere el derrer, en Bàlash ja era prou a prop per poder dir la seva. Va agafar tot l’aire que els pulmons li van perme-tre i va cridar:

—Kàstysh! Les roques! Les roques!

En sentir el seu nom, en Kàstysh es va aturar en sec. És en Bàlash; em necessita! Però quan va veure que li assenyalava el penya-segat de l’esquerra, el va entendre tot d’una: la drecera. Acostumat com esteia a fer-li sempre cas es va dir que mai m’ho diria si no ho veiés clar. Així que, després de comprovar que el nurair seguia el corriol principal, el jove bàlar es va dirigir cap el rocam. En aquell punt, el penyal s’aixecava alterós per ajeure’s tot d’una per la falda del darrer tram. Una paret calcària dominava aquell recó de la pujada, farcida de viaranys plens de matolls i flanquejada per costers de pendents impossibles just dessota d’on guaitava el cim del Turó.

El camí que seguia en Bàlisj, el principal, era estret però ben marcat per anys i anys de pujades. Després d’una volta àmplia, evitava els terrenys més esquerps fins el replà culminal. Era més bo de fer, ben cert, però també més llarg. Per la drecera que havia agafat en Kàstysh no hi solia pujar ningú; massa esforç per poc guany. Just l'empraven quatre agosarats que resseguien els trencs per trobar herbes per les guaridores. I se les pagaven a bon preu, les herbes, perquè tothom deia que les del Turó Sagrat eren les millors, fins i tot màgiques.

En Kàstysh s’hi va enfilar sense importar-li el rellisc de la banyadura ni els còdols amollats que rodolaven en avall. S’aferrava a les pedres xopes i als matolls que li tallaven les mans. Queia i es tornava a aixecar, sense desmai. Sabia que, després d’aquell tros esgotador, encara li quedaria córrer costa amunt i com mai. Açò ho saps fer, Kàstysh, es deia pas rere pas. I guanyaré prou temps per avançar-lo. Si en aquell moment hi hagués pogut pensar, se n’hagués adonat que l’experiència amb els poltres i les eugues del barranc l’estava ajudant a guanyar la cursa. I és que aquell coster del Turó era com els del barranc: gairebé impossible per a gairebé tothom.

Per fi, en Kàstysh va arribar on el pendent s’alleugerava fins a permetre-li córrer. Així, ajupit i esbufegant, el jove bàlar es va dir ja hi ets; ara, el blanc.
En Bàlisj no s’havia preocupat gens ni mica per en Kàstysh. On va, aquest? Per la drecera? Que s’enfili i se la foti. Tan segur estava de la victòria que no l’importaven els altres. Amb passes curtes i accelerades, continuava només concentrat en mantenir el ritme i la respiració. Serà fàcil, es deia; l’alenar no m’impedirà tombar el blanc. Ets el millor, Bàlisj, el millor. I si l’al•loteu camacurta vol escalar, que escali; i si se la vol fotre, que se la foti.

COMENÇA LA PRIMERA PROVA

2010-10-02T16:26:00.002+02:00

Vista dels costers del Toro des de dalt la muntanya. El camí pel que pujen els participants a la Cursa pasaria per indrets semblants, costeruts, empinats i plens de penyals calcaris. Una prova de la duresa del camí és que avui en dia encara es coneix un dels trams com a "camí del calvari".

Els que no havien estat anomenats van començar a deixar el pla. Era el dia dels corredors, el dia dels més resistents; era el dia de la cursa més esgotadora que un illenc mai no es pogués imaginar.

Els participants es van anar situant on els oficiants els indicaven en una línea més o manco ordenada. Pocs s’estaven quiets: uns feien estiraments, altres es fregaven les cames, i encara n’hi havia que assajaven la cursa sense moure’s del lloc. Bona part dels joves, però, tenien els ulls clavats al terra; eren els que pregaven al seu déu protector, o a la Mare, o a qui fos que volguessin pregar.

En Bàlash es movia inquiet i l seva vista es perdia pel camineu per on s’enfilaria la cursa. Només podia repetir-se que era molt estret, que el recordava més ample. Empentes i més empentes, d’açò se’n recordava molt bé. Ens ho prendrem amb calma, d’acord?, es deia per donar-se ànims. I després, se-gons com vagis, ja forçaràs.

I mentre el cap d’en Bàlash estava en aquestes, l’oficiant encarregat de donar la sortida va deixar caure la branca d’ullastre que, en tocar al terra, indicaria que la cursa havia començat.

El jove ni es va adonar del clamor d'un públic esgavellat, perquè una altra cridòria, encara més esfereïdora, l’havia envoltat. Noms i consignes, brams i udols; qualsevol cosa per tal de trencar la tensió acumulada. Però en Bàlash, res d’açò. Ell va partir a córrer totalment concentrat, sense encalçar els primers esbojarrats que s’havien volgut situar al capdavant des del principi. Tens un pla, Bàlash, segueix-lo, es repetia; manté les forces fins saber com vas. I pensava en les herbes de la guaridora i es deia no, no les empraràs.

En Kàstysh no el va esperar. El seu pla era ben diferent al de son germà, més agressiu, molt més d’acord amb les forces que sentia esclatar-li a dintre. Situat entre els primers, tot d’una es es va endinsar pels roquissars que duien a la falda del turó, un indret ple de penya-segats i passos estrets. Endavant, germà, frissa tu que pots, l’animava silent en Bàlash des de la seva posició enrederida.

La majoria dels capdavanters eren nurair; entremesclats, uns quants bàlar —en Gílmash, en Tàbalash i en Kàstysh— i tres septentrionals. Tot sortejant penyots caiguts, bardissars d’esbarzers i matolls d’argelagues punxents, els corredors guanyaven alçada. El camí prest va deixar de ser-ho per convertir-se en un corriol imprecís que aprofitava els passos naturals: les escletxes del penyal i els costers manco empinats. En segons quins trossos amb prou feines hi cabien d’un amb un.

Fou en aquells moments d’aglomeració que van començar les empentes i les travetes, els cops i el mirar de treure del pas a l’oponent; tot estava permés. Van ser molts els que van caure en aquests primers trams. Alguns s’aixecaven i continuaven, però també d’altres es van tenir que retirar amb el front obert, amb traus que sagnaven i qualcun amb un os esquinçat. Per ells, no només s’havia acabat la cursa, sinó tal vegada també el Festival. Les guaridores tindrien feina.

En Bàlisj tot d’una havia deixat clar que no permetria que ningú l’avancés. I els primer en adonar-se van ser els bàlar que van gosar d’apropar-se-li. En Gílmash el primer: va acabar estampat d’una empenta contra el rocam. I és que el jove nurair volia guanyar, encara que allò volgués dir finalitzar la cursa tot sol. Ni els del seu clan se li apropaven, per si de cas.
Pel seu cantó, en Kàstysh mantenia la distància sense apropar-se de més i sense dei-xar, però, que es fes gaire enfora. De fet, el jove bàlar dosificava l’esforç; es trobava còmode amb aquell pas. I les empentes tampoc l’atemorien; el cos rabassut d’en Kàstysh era capaç de suportar-ne qualsevol. No, ningú li feia por, ni aquell cregut d’en Bàlisj.

Quan va enfilar el tercer pas, n’Àndrisj de Làkesej, un dels nurair més forts, se li va acostar. En Kàstysh no el va veure venir, així que l’escomesa el va agafar per sorpresa: de l’empenta va sortir rebotit cap a les roques. L’esquena del jove bàlar va copejar la calcària amb la sort de que, en aquell tros, era gairebé llissa i entapissada per coixinets de massanella. En Kàstysh va aprofi-tar la inèrcia per llançar-se contra el nurair, de tal manera que el que va sortir rebotit va ser aquest; l’havia agafat per sorpresa, i com que n'Àndrisj no va trobar cap penyal que l’aturés, va rodolar coster avall.

CANÇÓ DE TURMENTA

2010-09-26T08:56:00.007+02:00

Reflexes albirats a trenc d’alba,
repic compassat de tardor.
Les finestres tremolen maltractades
i, mentrestant, m’esgarrapes i m’humilies,
i em maltractes, meu amor.

El trons regolfen per estances buides,
ressons sinistres de foscors i recons,
i la pluja que cau desmesurada,
m’arronsa i t’acarona, meu amor.

T’estim. M’estimes?
Dolces paraules de gest seriós.
Dues llàgrimes se m’escolen,
gotes que m’inunden
i m’ofeguen, meu amor.

Ens eixorda l’alè, el tro.
Paraules que ens defugen,
mots perduts sota llençols
humits d’amor i traïció.
Vas triar deixar-me, meu amor.

Ràbia, odi maldestre,
renec i maledicció.
Paraules osques d’accent sinistre.
Quan aprendré a callar-me?
Quan, meu amor?

I corres i t’amagues,
em tanques la porta del cor.
I jo, perdut entre basses pudentes,
et busco, remeno carrerons.
On t’amagues, meu amor?

BÀLASH, BÀLISJ I SEPTENTRIONALS

2010-09-18T10:18:00.005+02:00

A l'esquerra, badia de Fornells i costa de tramuntana des del Toro. A la dreta i a dalt, port de Sa Nitja, als peus del cap de Cavalleria. En aquestes costes era on he ubicat els assentaments septentrionals i a Sa Nitja he volgut localitzar Sannir, pàtria de l'àvia Màstula i del jove Àshanir, A Sa Nitja avui hi ha les restes de la romana Sanissera, part de la qual podem veure a la segona foto.

En Bàlash estudià el ponentí a mesura que cridava. Impressionant. Tal vegada és el més senzill, el que sembla menys fort, però és el millor; n’estic segur. Mira, Bàlash, quina seguretat, la que a tu et manca.
Se’n recordava de molts dels altres de l’any pasat, joves forts i àgils, i no se’n podia envenir com els havia pogut guanyar; si just era un al·loteu, llavors. Però antany es trobava en plena forma. Què passaria enguany? I també hi havia nurairs nous, perquè els que havien assolit la adultesa ja devien lluitar a Ibèria. I si d’entre els nous sorgia un guanyador inesperat? Sí, com ell antany. No hi pensis, Bàlash, s'intentava convèncer. Aquest és el teu problema, que et manca seguretat perquè et saps feble. No hi pensis. Pots guanyar. I sinó és avui, serà demà; són dos dies, ho pots fer.
Quan en Bàlisj callà i ja s’avançava el capdavanter dels septentrionals, en Bàlash sentí uns ulls que se li clavaven. No ho dubtà ni un moment: en Bàlisj m’està mirant. Sense atemorir-se, el buscà. I quan els ulls es van trobar, dos rajos invisibles es van creuar per aixecar guspires així que van fregar la penya viva de l’Ara; dos rajos gelats, però alhora capaços de fondre el metall més poderós.
No cedeixis, Bàlash, no cedeixis; t’està reptant. Açò és entre tu i jo, bàlar, deien aquells, és entre el millor nurair i el millor bàlar. I aquesta vegada seré jo qui guanyarà.
Aquella seguretat trasbalsà en Bàlash. Com pot estar tant segur de si mateix? Però no li demostris que l’envejes. Sense por, Bàlash. El vas guanyar una vegada i ho pots tornar a fer.
Sense poder fer-hi res, a ulls d’en Bàlash el braços del nurair s’engruixien i les esquenes se li feien cada vegada més amples; fins i tot li semblava més alt que una estona abans. La mirada d’en Bàlisj el superava. Li estava guanyant aquell primer enfrontament.
En aquell moment s’adonà que en Kàstysh, seriós com sempre, se’ls mirava, alternativament ambdós.
—No en trauràs res, d’açò, Bàlash —sentí com li xiuxiuejava.
—Ho has vist? És com si només hi fóssim noltros, al pla.
—Oblida’l. Pensa en la prova, en res més.
—No puc, Kàstysh. Mira-li els ulls.
—T’està atemorint...
—Però, què dius? Ni pensar-hi —i en Bàlash es va sentir ferit a l’amor propi. Son germà sabia com fer-lo reaccionar.
—Idò, oblida’t d’ell. Demostra-li que, per a tu, és poc més de no res.
—Tens raó.
—M’estic perdent als septentrionals. De totes maneres...
—Què?
—Ja veuràs qui és el millor, enguany.
En sentir-lo, en Bàlash s’oblidà del nurair i va mirar son germà. Per què no? Ja feia temps que ho demostrava. En poc temps s’havia convertit en el millor foner de Balariash. Millor que tu, Bàlash? Tal vegada sí. Prou bo per guanyar? Per què no?
La primera prova, la d’aquell dia, tenia poc a veure amb la precisió, i precisament açò feia créixer les pors d’en Bàlash. La cursa que pujava al Turó de la Mare, plena de costers fortíssims i pasos complicats, volia dir resistència, i açò era el que més li mancava. Les herbes... Per açò me las ha donat, na Kisbis, per si l’alè no m’arriba i el costat m’és a punt de rebentar, per quan les forces se m’esgotin. Les empraràs? La presentació dels septentrionals també s’havia acabat. Bàlash només s’havia fitxat en dos dels joves: n’Urkhus i n’Ashanir, dos joves de Sannir i ambdós del tot diferents. El primer era fort i rabassut, amb barba atapeïda i mirada fosca. Segur que en té divuit, o prop dels dinou, que amb aquests no ho pots saber mai. Però no te’n refiïs, d’aquest, Bàlash, que si pot te la jugarà. El segon, un parent llunyà per part de l’àvia Màstula —cossí d’enfora, li deien ells—, era alt i desmanegat, amb cames i braços llargs i prims que semblaven no acabar-se mai. Els ulls, fins i tot des d’enfora, eren clars, més que els dels altres, i mostraven una mirada oberta, que no amagava res. Els cabells, gairebé rossos, també el feien destacar entre un mar de caps foscos. Un tipus estrany, aquest Ashanir, pensà en Bàlash.

ELS PORTANVEUS

2010-09-11T11:09:00.015+02:00

Imatges de tres de les TAULES més impressionants de Menorca (estructura central dels santuaris talaiòtics menorquins). Al centre: Talatí, amb la pilastra lateral tombada i estalonada al capitell principal (foto d'en Pep Gómez), A la dreta, la de Trepucó, una de les més grans (foto d'en Pep Gómez) amb el talaiot al fons. I a l'esquerra la de Torralba, la més monumental i ben conservada, amb el recinte del santuari totalment excavat (foto d'en Joan Gómez -prohibida la reproducció sense permís de l'autor-).

Les tradicions mil·lenàries, relacionades amb els déus i les seves costums, restaven en custòdia de la memòria dels oficiants, anomenats també els que miren al cel i serveixen als déus. Generació rere generació, perpetuaven aquesta memòria amb gelosia. Tots els santuaris de l’illa es dedicaven a mantenir vives les tradicions. Rere les pedres de cada recinte sagrat s’hi regia l’esperit d'un poble i per elles i els seus designes es movia bona part de la societat illenca. El millor moment per a la sembra, el grau òptim de maduració del gra per a la sega, el nivell mínim d’aigua a les cisternes per passar l'estiu, l’oportunitat dels negocis, la conveniència dels maridatges, el futur dels nounats; tot estava afectat pels designes divins, pel regit dels estels, per les flames del foc immortal dels santuaris i per la sang i les entranyes dels animals sacrificats.
Si bé tots els illencs, els veritables balears, tenien un origen comú, els santuaris de la Menor i la casta sacerdotal que se’n cuidava eren únics. Les peculiaritats constructives, encapçalades per l’enorme pilastre capitada central, els diferenciava dels que s’hi podien haver semblat en una o una altre illa, fins i tot a la germana, la Major. Les tècniques constructives, el treball amb les pedres gegantines i la finalitat d’aquelles estructures especials, sempre foren mantinguts en el més estricte secret. Tant que, en aquells moments, quan els joves eren a punt d’inicir les proves del Festival, ningú no era capaç de reproduir-les. Només es feien les feines mínimes de manteniment, els adobs imprescindibles, els estalons per a les pedres desequilibrades pel desgast i el pas del temps. Malgrat que n’eren conscients de la seva ignorància, pocs eren els que no se sentien orgullosos d’aquells santuaris: l’exponent d’una religiositat sense semblances. I açò que, des de l’arribada dels fenicis primer i dels púnics i altres foranis després, les exportacions de déus orientals havia estat constant. Fins i tot, els noms s’havien vist barrejats. I és que els illencs mai havien sigut tancats en qüestions religioses, ben al contrari, sempre havien acceptat nous déus i nous ritus; així creien assegurar-se i protegir-se amb més seguretat la seva vida difícil a l'illa i un futur incert rere la mort. Més valia més que manco, pensaven tots, i açò en tot, déus inclossos.
Quan l’última part del ritual fou clossa amb èxit, l’oficiant principal aixecà la veu:
—Foners que participeu a la prova del Turó Sagrat, presenteu-vos!
Tot d’una, empesos per la mà gegantina i invisible dels déus, tres joves de cada una de les poblacions s’avançaren fins els peus de l’Ara. Els altres descansarien fins ensoldemà.
—Pels bàlar —cridà la veu a mig fer d’en Bàlash, l’últim vencedor del Festival i portanveu dels bàlar—: Mèlkish, Càvesish i Tàrquish de Tealash; Tàlash, Atalaseir i Càndesish de Atalash...
I així fins arribar als divuit seleccionats. Per Balariash participarien en Gílmash, en Kàstysh i el mateix Bàlash. Altres bàlar destacats eren n’Àmarish i en Púnish de Màrish, dos joves forts de divuit i disset anys, el darrer parent llunyà dels germans; en Tàbalash de Tàrbash, de disset, un al·lot de cara seriosa i gens amic d’alegries i festes; i en Hàntish de Kòstash, de divuit anys i futur molt prometedor i, a més, net del mestre foner de Balariash. El més jove i més baix de tots era en Kàstysh, però mirant-li el semblant ningú ho hagués dit; era tot seguretat.
Quan en Bàlash acabà la proclama, s’avançà el portaveu ponentí. No era ni el més alt ni el més fort dels seus, i les seves espatlles no eren les més amples ni els braços els més musculats, però els seus ulls ho deien tot: rallaven de lideratge, d’esperit de comandament, de fortalesa. Per com se’l miraven els que el rodejaven, amb admiració i confiança, tots sabien que era el millor. Sabem que guanyaràs, li deien. I el jove s’ho creia, n’estava convençut: som el millor, l'únic. Era en Bàlisj de Làkesej, el jove més brillant mai nascut a ponent. L’atzar havia volgut que fos nat el mateix dia del mateix any que en Bàlash. I els que miren el cel de ponent varen veure als estels el mateix que els de llevant, i ho interpretaren igual: acabava de nàixer l’unificador. Convençuts, a ponent asseguraven que aquell unificador tant esperat no podia ser cap llevantí pocacosa. I en Bàlisj, com en Bàlash, se havia cregut la profecia; també havia crescut esclau d’ella. En Bàlisj havia participat al Festival d’antany, però s’havia vist superat per un immens Bàlash amb qui ningú no contava; de fet, tampoc s’havia tingut en compte en Bàlisj. Però aquell havia estat el Festival dels joves. Ara, un any després, tothom rallava meravelles d’aquell jove. És el més fort de ponent, deien; mai no s’ha vist un foner com ell, deien. El cert era que, malgrat no ser més poderós que els altres, semblava sobrepassar-los en un cap, més que res pel posat orgullós. Sí, la planta d’en Bàlisj era impressionant.

—Pels nurair: Hístrisj, Àsdrumasj i Hànnisj de Iammij!... —amb veu profunda, Bàlisj continuà enumerant als divuit participant de ponent.

DISSABTE DE ST. LLORENÇ DEMATÍ

2010-08-25T16:49:00.007+02:00

Diverses fotos de les festes de Menorca. La primera pertany a la portada del diari Ultima Hora de Menorca i és del jaleo del dissabte de St Lloreç, a Alaior (l'autor de la narració posterior apareix a la foto). La segona, la del fabioler, és de St.Joan de Ciutadella. La última mostra el detall d'una cua ensacada amb la buldrafa sobre les anques del cavall.

Narració publicada a S'Ull de Sol, agost 2010

En Sito encara no havia obert les barreres i el cap negre d’en Moro ja sortia per la portalada de l’estable. Mai sabrem si aquell dematí, ambdós sentien el mateix, potser sí, però el pessigolleig que removia l’estómac del jove caixer no l’havia deixat fer ni un mos de coca amb xocolati, tan bones que les feia sa mare, ses coques bamba. Aquell seria el primer any que sortiria els dos dies, tot sol, i açò no l’havia deixat dormir. Quina responsabilitat, no deixava de repetir-se, es jaleo d’es dissabte. I, mentre empenyia en Moro perquè el deixés entrar a l’estable, el cap d’en Sito se’n va anar fins son pare, l’amo en Tòfol, assegut a una cadira de rodes des de feia més de mig any, mesquinet, i en com li hagués agradat que tornessin a compartir cavall. Amb la mitja parla que li quedava, l’amo li havia insistit en què sortís. Mai no ho faràs!, va quequejar l’amo, per a què tenim el cavall, idò? I, mentrestant, madona li eixugava la bavera que li regalimava d’uns llavis somorts.
Moro, Moret polit; tranquil, company... En Sito li rallava i li omplia la menjadora, que sempre estava afamat aquell cavall. L’animal, negre del tot, com han de ser els de la seva casta, capejava amb tota la força d’un coll amplíssim alhora que les crins, llargues i trenades des del dia abans, anaven amunt i avall. Després de menjar, en Moro va refregar el morro contra el jove i va copejar el terra amb la pota del davant, l’esquerra, que son pare sempre deia que aquest Moro deu ser esquerrà. El cavall també estava impacient. Olorava la festa, potser?
Quedaven poques hores pel toc de fabiol i encara manco per tenir l’animal preparat; en Sito tenia molta feina per envant. Sortiria des de sa cotxeria de cas conco en Rafel, a n’es Camí Nou, així que havia de dur el cavall a Alaior; res, mig hora al pas. Allà el guarnirien, ben elegant, amb l’estrella al front i la cua ensacada i plena de flocs. I ell, després de vestir-se, demanaria una benedicció que son pare, amb els ulls amarats de llàgrimes, gairebé no li podria donar. I esperaria el pas d’es Fabioler per unir-se a sa qualcada, i recollir sa Capellana i es Caixer Batlle. Quin moment, Moro, botar davant la Sala; el primer any! Enguany colcava entre els joves, no com els altres vegades, quan els diumenges substituïa son pare.
En Sito raspallava el llom del cavall i una altra vegada ho repassava tot. Sa mare li havia planxat sa levita, que ni un arrua hi quedava. Ell mateix havia espolsat sa guindola, que li anava un poc grossa però era igual; era la de l’amo i no en podia dur cap altra. Els esperons lluïen com una patena i el pitral, amb el cor d’inicials CA en cal·ligrafia, brillava com un sol. Cabeçada i brides negres com la nit, ben embetumades, i el fuet amb un llaç vermell nou. I la buldrafa, un tresor familiar, feia dies que l’havien repassada fins el darrer detall, que ni un fil del brodat tenia fora de lloc. I és que a ca l’amo en Tòfol, preparar-se per St. Llorenç era una litúrgia, i tots n’eren fidels.
La mà d’en Sito va recórrer el coll negre d’en Moro i el va palmejar amb força; sabia que açò li agradava. Llavors, va estalonar el front contra la galta del cavall. L’enyoraràs a l’amo, Moro, Moret estimat? Jo sí, i molt.

L'ORACIÓ DE L'OFICIANT

2010-08-01T12:53:00.002+02:00

Presumpte "taula/altar/pedre suport/el que sigui" de Na Comerma de Sa Garita. Devant d'un lloc semblan fou on l'oficiant va invocar els déus a l'inici de la cerimònia.

Quan tot fou preparat per iniciar la cerimónia, l’oficiant principal, un homo d’edat indeterminada que ben bé hagués pogut tenir cent anys, aixecà els braços per reclamar silenci. Quan d’una banda a l’altre del pla només s’escoltava el buf de l’oratge i el retruc de la pluja contra el rocam, una veu molt diferent de l’esperada aixecà l’oració inicial:

Escolta’ns, déu de la Força, t’esperam!
És per a tu, Esperit del Poder, que entregam aquesta sang.
Noltros, els servents més humils dels déus principals,
Noltros, que et manllevam el poder de les pedres voladores,
Noltros, que de tu hem après a foragitar la por,
Noltros, que per tu som i serem els millors de la terra.

Dóna’ls ta força a aquest joves,
Deixa’ls que mostrin sa destresa i poder.
Guia’ls i no els emboiris la mirada.
Que ses pedres sempre encertin,
Que els braçosno s’arroncin mai,
I que l’enemic els hi reti sa vida.

Foners de la Menor!
Orgull dels clans.
Honoreu la Força!
Serviu a la Força!
Ell vos mostrarà el camí,
Ell vos manarà a la victòria.

Lluitau i guanyeu, foners!
Com des que hi ha records,
Com fareu des d’ara i per sempre.
Per la Força desitjada,
Per la Mare, la més estimada,
Pel temut esperit Ferotge,
Pel Sol del dia i la Lluna de la nit amagada,
Pel déus de les més minses de les coses.

Protegiu-los,
Perquè ells vos correspondran.
Doneu-los vostres dons i vos serviran,
Per sempre, per voltros, déus del món.

En acabar l’oració, els sis oficiants iniciaren els sacrificis. I aquest fou un procés llarg i complicat, perquè només hi havia una única manera de fer-ho: la correcta, la dictada per la tradició de cadascun dels déus. Qualsevol errada, qualsevol entrebanc, duria grans desastres a l’illa i, per descomptat, obligaria a la repetició de tot el procés. Un veritable desastre que ningú no volia.

DÉUS I SACRIFICIS

2010-07-25T07:57:00.009+02:00

Dues imatges de Na Comerma de sa Garita, munument talaiòtic proper a sa Torre d'en Galmés i al costat de Ses Roques Llises. En ell m'he inspirat per descriure l'Ara del Pla. Es tracta d'un jaciment sense excavar en el que destaquen els dintells porticats (se n'intueixen sis), que es perllonguen per tot l'espai fins que semblen confluir en una mena de "taula" -es veu a la foto de l'esquerra entremig d'un dels dintells-. Els arqueòlegs desconeixen la funció d'aquest edifici encara que li atribueixen un caràcter religiós. De totes maneres, es reserven atribuir-li un us definitiu fins que no s'excavi a conciència. Fotos Pep Gómez.

Quan finalment hi foren tots, els sis joves de cadascuna de les sis poblacions bàlar es van agrupar al costat dret de la portalada, on manava la tradició, al sud de l’Ara central. Els nurair eren al nord-oest del monument religiós, a l’esquerra, mentre que els septentrionals al nord-est; entre els tres grups gairebé rodejaren l’estructura central.

L’Ara que s’aixecava al centre de l’esplanada era una edificació antiga, aixecada amb grans cantons treballats com els de les talaies, encara que no tant alta com aquestes. La part superior mostrava un entramat complex d’espais porticats que s’obrien a sis llindes. Tota l’estructura superior podia cobrir-se o descobrir-se segons la ocasió —ara estaven descobertes, per molt que plogués—. Dalt d’ella esperaven, immòbils, els representants dels principals santuaris de l’illa. Sis eren aquells oficiants, preparats pels rituals de l’inici i pels sacrificis necessaris per tal d'assegurar el correcte desenvolupament del Festival.
Sis ofrenes eren menester, una per a cadascun dels déus principals. La primera i principal era la dedicada al patró del Festival, la Força, al que ja molts anomenaven amb el nom semititzat de Mèlkiash; a ell li sacrificaria un bé blanc sens màcula, ben net i al que haurien pentinat moltes vegades amb pinta de boix; un jove novici vestit de blanc el pujaria dalt l’Ara carregant-lo a l’esquena. Les vísceres d’aquest be, el fetge principalment, s’emprarien per llegir els auguris; infalibles.

La segona ofrena seria per a la Mare, deessa principal de l’illa però que en èpoques de freds i humitats preferia deixar el protagonisme en mans del seu consort; per a ella se sacrificaria una truja de mamelles ben plenes, símbol de la maternitat universal.

El tercer sacrifici aniria dedicat al déu Ferotge, una entitat molt antiga i a la que en aquells moments de la història illenca molts confonien amb el púnic Baal. Aquest déu maleit vigilava els mortals per enviar-los rajos i turmentes quan trobava que no s’havien regit d’acord a les tradicions. Per a ell hi hauria un poltre negre sense rastres d’altres colors, el més salvatge de l’illa.

La següent divinitat honorada era el Sol, germà bessó del Ferotge però d’esperit més moderat i pacificador. Un déu generador de vida i lamb atribucions i poders que podien confondre’s amb els de de la Mare; era una qüestió local, honorar més a un que a l’altra. Pel Sol es sacrificaria un boc blanc, jove i ple de vitalitat.

A la Lluna, regna de la intimitat, dominadora del món desconegut, deessa tímida i enemiga de la companya d’altres déus, regidora de la nit de de tot el que es realcionava amb la foscor, se li oferiria una àmfora del millor vi dolç de les terres ibèriques, com a consol per la seva solitud.

I per fi, la derrera ofrena seria pels déus de totes les coses, un grup divers de déus de menor poder però fonamentals pels camps i conreus, pel mar i la terra, pels arbres i els matolls, per a la cacera i la pesca, i per tot allò que acompanyava la vida diària dels illencs; a ells se’ls oferirien els fruits dels camps, les aus més greixoses i els peixos més grossos.

Totes les ofrenes cremarien fins a consumir-se en els sis focs cerimonials, un davant de cadascuna de les sis portalades del santuari. Sis, un número especial, màgic, per molt que ningú sabés per què; i si qualcú ho sabia, potser el gremi dels oficiants que eren els salvaguardes de totes les tradicions, era un dels secrets més ben estotjats de l'illa.

CONTES DES DE LA MIGDIADA

2010-07-11T10:50:00.005+02:00

Article publicar a S'Ull de Sol, juny 2010

Era un capvespre de tardor, l’hora de la migdiada. Els vidres d’unes finestres envellides, d’un verd somort i esgarrapat per mil clivells, repicaven amb cada empenta del ruixat que regenerava l’illa. La classe era en silenci. I una veu, una única veu, que pretenia ser greu i ben modulada, sorgia des del costat de la taula del professor i giravoltava entre pupitres i penjadors fins a retornar i morir al costat de la pissarra, on l’esperaven els deures d’ensoldemà escrits amb cal·ligrafia antigosa: desenvolupar la frase “Dios no juega a los dados”, un foli. Aquell so insuls, trist i sense colors, es moria desaprofitat, allà, arraconat, desfet. Ningú no l’escoltava.
He dit que era un capvespre de tardor, però podia haver estat qualsevol capvespre de qualsevol altre estació, qualsevol de les que aquell bon senyor intentava explicar filosofia a un grup d’al·lots i al·lotes de devers quinze o setze anys als que la filosofia els importava ben poc; mentida, no els importava gens ni mica. El cert és que estranyament, però, ningú no xerrava, ningú no armava sarau ni tampoc emprenyava gaire. Segurament és que tothom en tenia prou amb fer esforços sobrehumans per no adormir-se; jo inclòs. I ara puc dir-ho, perquè és ara que m’adon, que les classe d’aquell bon senyor haguessin pogut ser molt interessants. Record que era un homo tranquil, fins i tot podria dir-se que encalmat, al que mai veies alterar-se per res, que te rallava dels filòsofs amb una admiració propera a l’adoració, però que, per contra, era incapaç de transmetre res més que un avorriment suprem; a jo inclòs.
He de dir que ni tan sols me’n record com es deia. Crec que, allevonses, ja era gran –o, almanco, a jo m’ho semblava-, i que vestia un perpetu trajo gris amb lluentors que rallaven d’èpoques millors. Crec recordar, també, que era maonès i que estava, de qualque manera, relacionat amb el Principal i amb l’òpera, però no n’estic gens segur, d’açò. Més d’un sabrà de qui rall i qualque dia li hauré de donar les gràcies per recordar-m’ho -en un afegit posterior les hi he de donar a en Pere Gomila per recordar-me que es deia Sr. Calderón-, però crec que era més important mostrar-lo que no posar-li nom. Perquè, allò que m’interessa d’ell, i pel que sempre li hauré de donar les gràcies, és per haver aconseguit avorrir-me tant. I perquè d’aquell avorriment tan monumental van sorgir els meus primers contes, si és que em permeteu ser tan agosarat com per batejar així a unes mitges planes estripades i plenes de taxons, que vaig escriure tot mirant per la finestra i que ningú més que jo va llegir mai, i que, per sort, es van perdre per sempre.
Sí, així era; mentrestant el profe rallava, jo matava l’estona i escrivia. Sentia el run run d’una veu que provava de presentar-me en Plató i n’Aristòtil i jo escrivia, sense fer-li punyetero cas, és clar. I també, val a dir-ho, li hauria de donar les gràcies a aquella al·lota tan calladeta que se seia al meu costat. I ben bé que era casualitat tenir-la per companya, perquè només ens feien seure per ordre de llista a física i a filosofia. Pobre al·loteta, li va tocar carregar amb l’al·lot més ensopit i estrany de tota la classe: amb jo; tan estrany que escrivia contes per no avorrir-se. Ella, que era tan mona i tan de Maó. Curiosament, d’ella sí que me’n record.
Però no era d’al·lotetes de què rallàvem, sinó de pseudo-contes escrits durant les migdiades de filosofia. Quants en vaig arribar a escriure? No ho sé, però ben bé més d’una dotzena, tots força curts, però, que només em duraven l’hora de classe. I al llarg d’aquell any de filosofia i somnolència els vaig anar estotjant com un tresor, com una d’aquelles coses que fas i et sembla mentida haver-les fetes. I és que a jo mai m’havia donat per escriure, ni tan sols en els moments d’adolescent enamorat –que els vaig tenir, és clar-, mai abans d’avorrir-me a les classes de filosofia.
D’un me’n record, només d’un: “El ángel de las violetas”, es deia, així, en castellà, que llavors no sabíem escriure d’una altra manera. Supòs que no us importarà que us l’expliqui, perquè és que em ve molt de gust fer-ho i com que no podeu dir-me que no... Anava d’un àngel que era jardiner i se’n cuidava de les violes d’una pastereta -ca nostra n’era plena de pasteretes i de violes, d’aquí l’idea generadora, és clar-, i les mimava de tal manera que va aconseguir fer d’elles, unes flors humils, les més oloroses del jardí. I les roses lis tenien enveja, a les violes, i les dàlies les volien expulsar. Però l’àngel, carregat de raons, va convèncer a l’amo del jardí –crec que era una mena de déu o ésser superior sense nom definit- de que si unes flors tan petites podien generar una fragància tal, es mereixien campar amb llibertat i no ser arraconades per les més exuberants. I l’amo, convençut per l’eloqüència de l’àngel guardià de les violes, lis va donar la gràcia de reproduir-se per estolons i d’escampar-se amb facilitat.
No havia estat gaire original, jo, en aquell conte; ho sé. He de confessar que, al jardí de ca nostre, les violes s’havien convertit gairebé en una plaga, i que ma mare les tenia que arrabassar perquè no li ofeguessin els rosers i les clavellines, i també les dàlies quan començaven a brotar. Però, açò sí, gairebé mai faltava un ramillet de floretes petites dins d’un got, flors blavoses i de formes espectaculars, les quals omplien d’aromes impressionants la cuina.
De totes maneres, crec que el més important no és si jo era o no original en els arguments, ni tan sols el fet de que només en recordi un, de conte –dels altres, res de res, imagineu-vos si ho eren, de flacs-. Allò que realment m’importa és que els escrivia, que havia començat a escriure. Per açò, quan no fa gaire em van demanar que omplís un qüestionari on em demanaven quan havia començat a escriure, vaig contestar, sense dubtar-ho, que als quinze anys.
Sí, als quinze anys, mentre la pluja de la tardor ofegava les finestres revellides d’aquell antic institut de Maó, mentre una al·lota mirava cap a qualsevol altre lloc que no fos jo i mentre un professor que ens avorria fins a morir entonava la cançó més formosa del món, la que em va obrir la porta de l’escriptura.
Després, durant molts d’anys, vaig deixar d’escriure, que la vida dona moltes voltes i no totes són les que vols. Però es veu que els cicles vitals existeixen, o vés a saber que si ho són, perquè el cert és que em va tornar, l’escriptura em va tornar i aquesta vegada per acompanyar-me fins el final. I ara, quina casualitat, el que us avorreix amb les meves lletres, som jo. Perdó.

CLANS I RITUALS

2010-07-03T20:53:00.001+02:00

En Bàlash i en Kàstysh es van retirar pel ritual d’una preparació plena de cerimonials. El primer que van fer després de deixar el foc fou guarnir-se amb les pintures del clan. Un a l’altre es van decorar rostre i tors amb colors blaus i negres. Ulls enfosquits, galtes retxades i pit ple de senyes que s’entrecreuanven; tot açò els feia semblar ésser sobrenaturals, tal vegada semblants als gegants primigenis. Es deia que l’origen d’aquell costum venia d’enfora, dels dies llunyans en què els primers foners havien arribat a l’illa, i que ho feien per atemorir l’enemic, cosa que a bon segur aconseguien.
Un cop satisfets pel resultat, es van dirigir cap el pla. Vora el corriol principal, al costat d’una alzina gegantina que dominava la vall, es van trobar amb els altres balashir. El mestre Hàntish els havia alliçonat: heu d’arribar junts. Sou un equip i tothom se n’ha d’adonar; i recordeu-vos: us estaré vigilant! Després de saludar-se i e baixar un costeret, van arribar al pla i a la portalada que donava accés al tancat de les proves. El rebombori de la gentada dominava qualsevol renou; tothom s’afanyava per no perdre’s res. Però no van ser els primers en arribar; el tancat ja era ple de joves.
Al centre de l’esplanada del Pla del Festival cada any es construia un tancat amb troncs tendres de pi. La portalada, l’únic accés, era custodiada per dos joves oficiants que l’obrien i la tancaven cada vegada que hi entraven participants.
Ells tenien ben clar on anar, així que tot d’una es van reunir amb els altres bàlar. Cada clan ocupava un cantó, i si el que s’ho mirava no ho hagués sabut per endavant, no hagués trigat gaire en adonar-se de les diferències. Els cossos, lluents per l’oli de llentiscle amb que se’ls havien untat, eren decorats amb de colors diferent segons el clan; impossible confondre’ls.
Els nurair duien dibuixos vermells i negres i el seu aspecte general era d’extrema ferotgia. Rostres joves però ja coberts de barbes atapeïdes —a primer cop d’ull no es distingia cap al·lotot—; cabells llargs i greixats, lluents com la nit, recollits en trenes gruixudes o fitxats al front per una de les fones; mirades fosques i reptadores; punys tancats i muscles en tensió. Per tota vesta duien vellons cobrint-los els avantbraços i les canelles, encara que qualcun també s’havia fermat un tapall blanquinós. De totes formes, gairebé tots anaven nus. Les pells eren brunes i la fesomia molt més semblant a la d’en Kàstysh que no a la d’en Bàlash. Ells s’enorgullien de ser l’estirp dels pobladors originals, els famosos gegants. I és que entre els ponentins no es donava gaire la mescla de sangs. Eren tant gelosos de la seva identitat que rebutjaven el mestissatge; com a molt, casoris amb dones bàlar per motius polítics o comercials. De tard en tard s’ajuntaven amb dones de la Major i sempre pel mateix; els sentiments sempre quedaven al merge, no existien. No és que no n’hi haguessin de fills mesclats, criatures tingudes amb dones comprades, i tant que sí, però mai arribaven a res important dins de la societat ponentina.
Els septentrionals o nortenys, com tothom els hi deia, no mantenien cap casta d’identitat, ni d’indumentària ni d’estètica. Era un grup heterogeni on hi havia de tot: alts i baixos; morenos i castanys, fins i tot qualque pèl-roig; ulls foscos o més clars. I cap d’ells mostrava la planta dels nurair. Sí que n’hi havia, d’al·lots forts, és clar, però sense el posat ferotge dels ponentins. I tampoc anaven nus. Vestien saions curts o faldillons de tots colors, des dels grisos i blaus més clars, fins els marrons i negres. El que més els diferenciava, vestes a part, eren les cassoletes de cuir amb reforços de bronze amb que es guarnien el cap. Pocs duien la cara decorada, i els que sí que s’havien pintat, lluien colors blancs i blaus. De totes maneres i de molt, eren els més elegants. Encara que fossin de nissaga pirata —açò deia tothom a l’illa—, visquessin en barraques i covals, i es guanyessin la vida com assaltants costaners, s’ha de reconéixer que sabien vestir-se.
El grup bàlar, a més de dur els colors blaus i negres, no es diferenciaven gaire del nurair; no de bades també lluïen els cossos nus i lluents pel sèu de llentiscle, mostraven indiferència al fred i al plugim d’aquell matí de tardor, i els cabells i les proteccions eren idèntiques. I és que no podia ser d’una altra manera, perquè l’origen d’uns i d’altres era el mateix. Per cercar qualque diferència: els cossos dels bàlar solien ser menys musculats i n’hi havia qualcun més alt i amb els membres estilitzats, com el mateix Bàlash. En general, també semblaven més joves i manco fets.
El que ningú deixava de dur, ni bàlar, ni nurair, ni fins i tot els septentrionals, eren les tres fones amb que gairebé naixien. La més emprada, la mitjancera, la duien revoltada al braó; una altra els penjava de la cintura, i la tercera, la llarga, variava segons el clan. Els nurair i uns quants dels bàlar l’empraven per fermar-se els cabells al front. Aquesta era una tradició antiga que s’estava perdent entre els bàlar, més oberts a les innovacions que els ponentins. Un bon dia s’havien adonat que era més bo de fer desfermar-se-la del braó o agafar-se-la del cenyidor que no desnuar-se-la del cap. Els nurair, per contra, mantenien aquell costum com a senya d’identitat: l’eixamplament per a la bala el situaven al front i els cordatges, penjant-los per l’esquena o sobre l’espatlla esquerre fins el pit. Deien que açò atemoria als contraris per la visió del que els causaria la mort.
De fet, sí que ho eren d’atemoridors, els nurair, al menys per a qui no els conegués; però no per en Bàlash. A ell no li feien por; ja els havia vençut una vegada, i amb la mateixa parafrenàlia i el mateix mostrari de posats salvatges. Més que res li feien gràcia. En Bàlash sabia que tot allò no deixava de ser una representació, l’escenificació d’uns ritus antics que ningú volia perdre. Tots provaven de mostrar molt més del que tenien, semblar més ferotges i salvatges del que de veres eren; fins i tot ell. I ho aconseguien.

EL PLA DEL FESTIVAL

2010-06-27T08:29:00.004+02:00

Visió del poble d'Es Mercadal des del Toro. En aquest pla als peus de la muntanya seria on s'ubicaria el Pla del Festival amb totes les estructures anexes: el mercat, els tancats pels animals i les zones d'acampada dels diferents clans (foto de Menorcaweb). A la foto petita una mostra de boira sobre Es Mercadal en un matí humit com el del día del Festival (foto de la web d'en Kike Cardona).

Fent enfora aquells pensaments, en Bàlash es dirigí cap al foc de la família; estava mort de fam. Sa mare tindria llet calenta i blat capolat, tot a punt. Ben espès, com m’agrada, es va dir el jove a mesura que s’hi apropava.
Al primer que va trobar fou en Kàstysh.
—Ja era hora. Fa una bona estona que esper que acabis de xerar amb aquesta guaridoreta teva.
—Va, calla i passem un tassó.
—No, si encara farem tard. Ja pots frissar, que jo ja me l’he menjat, el meu.
—Hi ha temps, Kàstysh. No començaran sense noltros.
—Que frissis! Que no és menjar i partir, açò; hem de fer coses, encara. De veres, de vegades sembla que no hi ets.
Sa mare se’ls va mirar, però no va dir dir res. Uns ulls preocupats rallaven per ella; patia pels seus fills. Patia, però al mateix temps mantenia un posat de seguretat que en Bàlash hagués volgut per a ell.
Des de l’altre banda del foc, els petits també se’ls miraven. En Balèrish acaronava les plomes del seu inseparable falcó.
—Quina enveja, eh?
—A tu encara te’n falta, però jo... —En Púnish sí que es moria per ser on son germans. Quan em tocarà?, es repetia.
El camp bàlar era pres d’una activitat frenètica. Les dones s’afanyaven en recollir-ho tot per, després, dirigir-se cap a veure les proves. L’organització, com sempre a càrrec de l’estament dels santuaris, havia habilitat unes plataformes de taulons des d’on es dominava el pla, però no hi cabia tothom. Per açò, els que no tenien lloc reservat —per descomptat, els dirigents sí que en tenien—, frissaven per fer-se amb el millor del que quedés. I els que no ho aconseguien no tenien cap més remei que enfilar-se a les alzines, escalar els rocams de la vora o pujar els costers més pròxims. Des d’aquelles distàncies era mal de fer reconèixer ningú, però el que es perdia en precisió es guanyava en grandiositat: la panoràmica era espectacular.
Per una altre banda, en un camp annex més ampli que el de les proves, els comerciants i mercaders acabaven d’enllestir els darrers retocs al recinte del mercat. Durant aquelles jornades al mercadal, com l’anomenaven els illencs, es comprava i es venia de tot, des d’animals de tota casta —el principal negoci eren els muls a l’engròs—, fins a teles i fils, bales de llana i objectes d’espart, cordam de cànem, terrisses i vaixelles foranes, còssils locals, els cosmètics orientals més fins i cars, el valuós oli d’oliva d’Ibèria, estris de ferro per a qualsevol feina, joies finament treballades i altres més grolleres per a les economies más dèbils, metalls en brut i, per descomptat, esclaus, gairebé tots dones. També hi havia parades de menjar i recons plens de cistells on els camperols oferien allò que els sobrava, ben poc. L’esplanada era caramull de taulells de post, d’estores esteses, de pedres planes que feien de mostrador; qualsevol cosa per a que el comprador pogués apreciar la qualitat del que s’oferia. I encara que en aquelles hores la calma era relativa i la pluja ja ho havia remullat tot —només els més rics tenien tendals per protegir-se—, la feina no s’aturava. D’aquí una estona tot canviaria i el desgavell creixeria fins a convertir-se en eixordador: els crits dels venedors per atreure clientela; els bels, grunys, remucs, grinyols i qualsevol renou imaginable que pogués sortir de la gola d’un animal; les coces i bots de les bísties indomades. Tot açò adobat per la cridòria de fons dels que no volien perdre’s allò pel que havien deixat ca seva: les proves del Festival. Les olors de les mercaderies; les fortors d’homos i bísties suades; la pudor de pixums i d’excrements frescos.
L’agradable perfum de la terra amarada pel plogim i la banyadura no se sentia, al mercadal, pero a ningú no semblava importar-li. Aquell no era dia per sutileses; era dia per a l’acció, per xalar i provar de fer calaix.

LA VISITA DE N'AINERÍS

2010-06-13T07:27:00.003+02:00

Quan els germans retornaren als seus focs ja era negra nit. Per açò, ni ells ni ningú es va enredar en res que no fos del tot imprescindible. Encara no havia plogut, però tothom s’olorava que ho faria, i prest; la posta no sol enganyar.
Els cossos castigats pel viatge demanaven repòs i, sense remei, la son els guanyava. La nit no seria fàcil i el descans, a bon segur, mogut. Els competidors d’ensoldemà somiarien amb la glòria i els que encara no tenien l’edat per participar-hi, com en Púnish i en Balèrish, s’imaginarien quan els hi toqués ser els herois.
En Kàstysh va somiar amb la victòria, però ho féu tranquilitat, amb un somriure que només es rompia entre ronc i ronc. Al seu costat, en Bàlash es movia inquiet. Li va costar agafar la son, i quan ho va fer les visions no van deixar d’assetjar-lo: braços afeblits, esquenes ferides i mal adobades, cossos esgotats a mitja prova. A més, no havia vist n’Ainerís; un mal auguri.
La matinada arribà i ho va fer tant fosca que just semblava que la nit no s’hagués acabat. La claror, sumorta per cúmuls gegantins i foscants, provava de trencar per llevant sense èxit; i plovia. En Bàlash ja ho sabia, no de bades la renou de les gotellades l'havien acompanyat bona part de la vetlla. Quan sortí del tendal, la fredor de la pluja li remullà la cara. Però aquelles esgarrifances no foren res comparat amb la visió sobtada: n’Ainerís davall la pluja, empapada.
Preciosa; només açò fou capaç de dir-se el jove. Els cabells negres recollits en dues tornelles revoltades, una a cada banda; la cara lliure de destorbs. Sí, preciosa! Només duia la túnica curta de llana, la de feinejar a l’hivern. Xopada per la pluja, se li aferrava al cos i aquelles formes que embogien en Bàlash se mostraven sugerents. Preciosa, no podia deixar de dir-se.
—M’envia ma mare. —N’Ainerís trencà l’atordiment del jove amb un somriure tímid.
—I què vol la guaridora? —I, de cop, es va recuperar de l’atordiment, i es va adonar que n’Ainerís estava empapada—. Però, en què estic pensant? T’estàs banyant! —i li obrí el tendal.
—No passis pena, de totes maneres ja estic xopa; no vindrà d’açò. —De dins la túnica tragué un paquet petit, una mena de saquet—. Ma mare diu que poden ser-te d’ajuda. —Davant la mirada d’estranyesa d’en Bàlash, li va aclarir—: Són herbes; herbes especials. No sé ben bé què són, jo. Diu que t’ajudaran, i si ella ho diu... Les has de roegar, enviar-te el suc i llençar la polpa.
—I a què m’han d’ajudar?
—Ara t’ho anava a dir; que ho ets d’impacient! M’ha dit que si no poguessis més, si veiessis que no hi arribes, empra-les. Però només si no tens cap més remei.
—Llavors, són perilloses...
—Com pots dir, açò? Creus que et donariam res que et pogués fer mal?
—Ja ho sé que no. Però com que m’avises tant... —En Bàlash li agafà el paquet i, alhora, aprofità per retenir-li la mà—. Dóna-li les gràcies a ta mare.
Sense fer res per enretirar la mà, n’Ainerís va afegir:
—També m’ha dit que vols que ens casem abans d’embarcar-te
Els ulls de l'al·lota el va travessar i en Bàlash, torbat, abaixà la mirada.
—Sí; què no et sembla bé?
—I quan m’ho pensaves dir?
—N’havíem rallat, noltros...
—Però jo esperava... -i n'Ainerís va abaixar els ulls per mirar-se un peu que no deixava de more's.
—El què jo vull, estimada, es ser el teu homo abans d’anar-me’n, estimar-te cada dia com la meva dona fins que m’hagi d’embarcar.
—I jo també ho vull, Bàlash, però m’ho esperava d’una altre manera. Més...
—Com? —En Bàlash no entenia res.
—És igual; no em facis cas —i, de cop, es va oblidar de peus i se'l va tornar a mirar amb ulls tendres—. Seré ta dona, Bàlash, i compartirem nostre temps, per poc que sia. I abans que te’n vagis em deixaràs un record inesborrable: un fill.
N’Ainerís, sense esperar resposta, retirà la mà i féu mitja volta. En Bàlash, estorat, se la va mirar fins que va desaparèixer entre els tendals. Sempre el sorprenia, aquella dona; per una maduresa inusual, per coneixements insospitats o, com ara, per comentaris inesperats.
Un fill... Ainerís, estimada meva, tens raó, haurem de tenir un fill; t’ho dec, i també a la família. Però, quan temps ens quedarà per a noltros? O seré com mon pare i et llegaré una vida de patiments? Va sacssejar el cap per fer enfora un pensaments tan foscos com els nivolats que degotaven. No, Bàlash, no ho pensis, açò. Tu tornaràs prest, segur. I sereu feliços, n’Ainerís i tu, i un munt de fillets i filletes que ompliran ca vostra de riures i escàndols.
De cop, un rebufada acompanyada de pluja el va retornar a la realitat. Fins a quin punt era l’amo del seu futur? Sabia que, si tot anava com havia d’anar, se n’aniria prest; massa prest. Era just deixar-la? Era just permetre que s’omplís de somnis, estimar-la i, després, desaparèixer? S’ho mereixia, n’Ainerís? Capcot sota la pluja, en Bàlash pensava si no estaria millor amb qualcú que la cuidés des de devora. No se’n cansaria d’esperar-lo? I si quan tornés...? Tots aquest pensament li emboiraven un cap que hauria d’estar concentrat en les proves i no rodolant entre cabòries de futurs incerts.

Tot ho estàs fent malament, Bàlash: la preparació, la concentració, tot. Com te’n vols sortir? Potser que preguis a la Mare, a veure si t’escolta.
En aquell moment se’n recordà del paquetet de n’Ainerís. Li féu una ullada i se’l va penjar del cenyidor de les fones. Per si de cas...

ARRIBADA AL PLA DEL FESTIVAL

2010-06-05T17:26:00.004+02:00

Dues imatges de Sa Penya de s'Indio (Es Mercadal), davall la que varen acampar els balashnir en arribar al Pla d'es Festival (on avui en dia hi ha el Es Mercadal).

Després d’una llarga jornada de camins enfangats i torrenteres plenes a vessar, aparegué el roc vermellós que dominava l’entrada al pla del Festival: el Cap del Gegant; sota el seu resguard romandrien amb la resta del clan. Per sort no havia plogut i tot havia estat més bo de fer del que no es pensaven.
Quedava una estona de claror, però no podien enredar-se; tot s’havia d’enllestir abans de que fos nit fosca. Les pells dels tendals impermeabilitzades amb sèu de bou es muntaven amb facilitat; si per fi el cel es decidia a descarregar, ben segur que els trobaria a redossa. Aquella feina de muntar i desmuntar el campament era cosa de dones i servents, i ben cert que eren eficients fent-ho. Mentrestant, els homos duien les bísties als tancats del mercat, un poc més avall, on romandrien fins l’endemà. Els propietaris i tota una colla d’ajudants els revisarien per a la venda, per assegurar-se que no s’haguessin fet mal pel camí. Hi havia massa bon negoci en joc i ningú se’l volia perdre per traus i potes inflades.
Quan acabaren la feina, en Bàlash i en Kàstysh, es van seure dalt d’un penyot que dominava la vall. Un sol invisible s’escolava rere els turons de gres rogenc, farcits de clapes d’alzinars foscants. La claror esmorteïda de la jornada era prop d’exahurir-se en una explosió de colors inimaginables. Dessota, el pla del Festival ja era enfosquit i les estructures aixecades per les proves just eren visibles. Els germans, però, miraven més enllà.
—Han arribat, Bàlash?
—Si tu no ho veus, com vols que ho faci jo?
—Només veig boscos i penyals. A més, les roques grises d’enfront m’enfosqueixen la visió. Vermell o gris, aquí no hi ha cap més color, i a jo m’agraden més el blanc de ca nostra. Però, no, els nurair no hi són.
Sense fer gaire cas de les preferències rocoses de son germà, en Bàlash li digué:
—Arribaran més tard, tal vegada de nit; tenen més camí que noltros. Empraran torxes, segur.
—Qui els sent, pot pensar que són els del foc. Uns xerraires són.
—Kàstysh, són tendals allò? Allà, cap a mar? —En Bàlash anava a la seva.
—Si, molts.
—Els nortenys... Si noltros visquessin tan prop com ells, també hi arribarien, prest. Si gairebé es poden veure els fums de Sannir o de Fossenir.
Els dels assentaments de la costa nord eren en la tercera força del Festival. Tota la costa de tramuntana, i el tram central encara més, era plena de cales i redosses, de veritables ports on, anys enrere, s’havien assentat traficants i pirates. Cap d’ells tenia, però, el mateix origen. El més important era Sannir, just quatre barraques i un parell de coberxos de fusta al fons del port del mateix nom i protegits per l’impressionant Cap de Tramuntana i l’illot dels Porros. No eren molts a la família els que se’n volien recordar, però pels germans era un orgull que s’àvia hi fos originaria, de Sannir. No l’havien coneguda, s’àvia, però els havien contat tantes històries meravelloses que se l’admiraven. L’amor dels avis, en Balèrish al Bàlar i na Màstula de Sannir, havia esdevingut una de les glosses més demanades quan els cantaires mostraven als pobles el seu art. Arrel d’aquell maridatge llegendari fou quan els septentrionals començaren a participar a les proves. Però no fou gens fàcil, perquè els nurair no en volien saber res. La capacitat de convicció dels bàlar i el fet de que guanyar als pirates nortenys fos considerat com a massa bo de fer, facilità molt les coses. I és que tot el que fos guanyar els hi agradava, als nurair.

EN BÀLASH I NA KATIS

2010-05-29T20:27:00.008+02:00

Dues vistes de la casa dels bàlar, a Balariash, on s'aprecia una estança i, al fons una sala comunal amb un patiet que donava a la cova magatzem. En la sala del fons, la comunal, és on tenen la conversa que segueix en Bàlash i sa mare. Aquesta casa es correspón amb la nº1 del jaciment de Sa Torre d'en Galmés. Fotos d'en Joan i en Pep Gómez.

El dia abans de la partida en Bàlash havia tingut una conversa amb sa mare.
—Vull que rallis amb na Kisbis, mare, i que organitzeu el casori per abans de la lleva. —Els petits ja eren a les cambres, així que ningú els destorbaria.
—Tanta frissera? —Per primera vegada en sa vida va veure dubtar sa mare—. Podries no embarcar-te, fill meu; espera un any més. Ningú t’ho podrà retreure.
—I tu m’ho dius? Tu, que sempre m’has dit que tinc que ser conscient del meu destí? Com s’entén, açò?
—Tens raó, fill, però és que... —i va girar la cara perquè no li veiés els ulls.
—Mai no et duc la contraria, ho saps, però aquesta vegada... Sé que ha arribat el moment. És l’hora de reunir-me amb mon pare. Però abans, m’he de casar amb n’Ainerís. —Va agafar sa mare per les espatlles i la mirà directament als ulls— Mare, ha de ser ara o, potser, no serà mai.
Ella se’l mirà plorosa, i no només pel fum que s’escapava de la foganya gairebé esgotada i que inundava l’estança. El perdia; el fill més estimat era a punt de anar-se’n. Però només es va permetre aquell moment de feblesa i, tot d’una, l’orgull de la matriarca se sobreposà. La mirada se li tornà a omplir de fermesa, per molt que una busca de debilitat surés entre les humitats dels ulls enrogits.
—Tens raó, Bàlash, no sé com t’he pogut dir açò. Ara mateix aniré a ca la guaridora i en rallarem. Però una cosa et diré: només t’hi casaràs si, després del Festival, aconsegueixes la majoria; sinó, no. Un Bàlar només es casa quan és un homo i tu encara no ho ets. Pensa-hi, Bàlash. Na Kisbis no posarà entrebancs.
—Gràcies, mare. No te’n penediràs —i els ulls d’en Bàlash ballaven de content mentre volia abraçar sa mare.
Na Katis el tallà sense contemplacions; ja n’hi havia prou de febleses per un dia.
—Però, vigila! No frissis tant, que pot passar qualsevol cosa. No estàs bé, ho saps, i et pot guanyar qualsevol. Sí, ja ho sé —amb la mà aixecada no el va deixar replicar—, no has de menester guanyar per obtenir el que vols. Però tothom voldrà prendre’t el lloc. I en Kàstysh, ja saps que diu: fa comptes acompanyar-te i l’única manera que té de fer-ho és guanyar. —Na Katis va fer un parell de capades—. No sé a què tanta pressa, ton germà; si és un fillet!
—No, mare, ja no ho és. Ha crescut i molt. Jo sé que ho pot fer; pot guanyar.
—I si enguany ho fa un nurair? Són bons, també. Com es deia, aquell de d’antany? Sí, un de jovenet...
—En Bàlisj, de Làkesej. Però jo vaig ser millor. I, mare, som conscient de tot açò, i també sé fins on puc arribar. Em costarà, però ho puc tornar a fer. De totes maneres, si no som jo, que guanyi en Kàstysh. M’agradarà embarcar-me amb ell. Ho sé, mare, ho sé..., per a tu serà més dur perdre dos fills a la vegada. Però, no eres tu qui deies que tot és regit pel destí? A més, ja saps que quan en Kàstysh s’encaparra ningú pot fer-hi res; que ha de salvaguardar-me de qualsevol mal, diu. —I mare i fill començaren a riure.

Per fi, es van fondre en una abraçada plena de sentiment.

POLÍTICA I DISTRIBUCIÓ DEL TERRITORI

2010-05-22T17:35:00.008+02:00

MAPA DE LOCALITZACIONS

1-Balariash (Sa Torre d’en Galmés) 2-Tealash (Trepucó)
3-Màrish (Maó) 4-Tàrbash (Torralba d’en Salord)
5-Àtalash (Talatí de Dalt) 6-Kóstash (So na Caçana)
7-Jàmash (Binixamó-Torre Llissà) 8-Ialash (Alaior)
9-Atauash (Son Bou-Atalis) 10-Càsvish (Calescoves)
11-Làkesj (Son Catlar) 12-Iammij (Ciutadella)
13Giammij (Cala Morell) 14-Aímmanij (Torre Vella d’en Lozano)
15-Tàruij (Torre Trencada) 16-Làmmij (Torre Llafuda)
17-Duinnij (Es Tudons) 18-Antenas – Antennaj (Sant Agustí)
19-Camp del Festival (Es Mercadal) 20-Sannir (Sa Nitja)
21-Màssenir (S’Alairó) 22-Fósennir (Fornells)
23-Dainnir (Addaia) 24-Talasnnir (Montgofra-Favàritx)
25-Ionnir (Es Grao-Illa d’en Colom) 26-Bàlnerash (Trebalúger)
27-Atalniash (Curnia) 28-Ainíedish (St. Vicens d’Alcaidus)
29-Taurenish (Torelló) 30-Túrinash (Sa Torreta de Tramontana)
31-Kànudish (Caparrot de Forma) 32-Kànierash (Binissafullet)

A mesura que feien camí, se’ls uniren les gents dels llogarets i, més tard, dels altres pobles. Així, al peu del turó d’Ialash coincidirien amb els de Tàrbash i Kóstash i van formar una comitiva encara més important. Amb els de Tealash, Màrish i Atalash es trobarien als plans de romandre. I açò era així perquè els del cap de llevant feien la ruta que, des de la colàrsega del port i el barranc que hi desembocava, creuava en diagonal el territori del clan; un camí ple d’alzinars atapeïts, però amb senders ben marcats. Els de Balariash, Tàrbash i Kóstash arribarien als Plans d’Ialash resseguint els barranqueus propers. Aquella ruta, amb pluja, era més complicada que l’altra, perquè els Plans es negaven amb facilitat i es convertien en un laberint de bassals i torrenteres mal de travessar.
Segons asseguraven els savis dels santuaris, tots els llevantins eren d’origen comú: eren bàlar. Però la situació geogràfica dels assentaments fou la responsable de que, durant anys, existís una forta rivalitat. De fet, llevant es dividia en dos: el cap oriental, comandat per Tealash, i el migjorner, encapçalat per Balariash. Que Tealash posseís fortes murades li feren ambicionar la capitalitat del clan. Però, mentrestant els tealashir es cloïen rere bastions, Balariash creixia oberta, fins que es va convertir en centre neuràlgic i, sobre tot, lloc d’acollida per als que se sentien ofegats pel desmesurat control llevantí. Que l’estament dels santuaris recolzés Balariash i que els dirigents històrics, els Bàlar, hi fossin originaris, també tingué molt a veure en la puja del Poble del Turó, com se’l coneixia des d’antic. Finalment, Balariash es convertí en capital nominal dels bàlar i en regidora del territori oriental. Val a dir, però, que no mancaren refrecs. Malgat tot, els dirigents de Balariash foren polítics hàbils i encara millors negociadors, tot cedint quan podien cedir per obtenir el què dessitjaven: la pau. I aquella tranquil·litat generalitzada féu créixer la prosperitat. Els maridatges polítics també hi contribuïren, a la pau; bona prova fou l’enllaç entre en Baleir i na Katis, entre l’estirp dels Bàlar i una de les famílies preponderants de llevant.
Pel seu costat, els ponentins també patiren aquestes divergències territorials. La gelosia i les enveges crearen tants problemes, sinó més, que a llevant. En aquest cas, el protagonistes foren, per un costat Làkesej, dominadora del ponent migjorner, amb Iammij com a embarcador més important, i, per l’altre Aímmanij, principal assentament del ponent septentrional i que dominava el fortí costaner i l’excel·lent redossa de Giàmmij. Ells, com els seus parents llevantins, també solucionaren les diferències a força de cop i tractat, de baralla i matrimoni. A ells, però, els hi costà més i les diferències només es tancaren quan Làkesej demostrà, sense cap dubta, qui era el més fort. Però ja feia anys que ningú no es barallava, a ponent. Les rivalitats amb els bàlar eren més poderoses que les internes i s’havien adonat que, sinó anaven junts, mai no aconseguirien superar a aquells llevantins creguts.
Entre encalçar poltres que fugien i empènyer muls tossuts, en Bàlash encara trobà qualque moment per a que el cap li donés voltes; que no serà com antany, que no estàs prou bé. A part dels reconeixements oficials, de poc li serví ser el guanyador més jove del que ningú no recordava, idò, no li suposà res més que un cert renom i les enveges dels que no l’estimaven.
Enguany serà diferent; no estic per guanyar. Però tinc que fer els possibles per destacar i, almanco, guanyar-me la majoria d’edat un any abans d’hora; ho he de fer. L’arribada de l’emissari púnic i l’anunci de la lleva per a la primavera havien encès les urgències d’en Bàlash. És l’oportunitat que cercava. Era el Festival, era la lleva, era n’Ainerís, era..., eren tantes coses que maldava mantenir-se ocupat per no pensar-hi; així que, benvinguts fossin els poltres i els muls, benvingut el tribol.

CAMÍ DEL FESTIVAL

2010-05-15T12:52:00.003+02:00

L’endemà, la matinada arribà carregada d’humitat, com han de ser els dies d’inici de tardor. Les boirines emblanquinaven els volts de Balariash i, mentrestant, la claror feia esforços inútils per escolar-se entre els cúmuls que omplien el cel. Aquells nivolats enormes anunciaven l’arribada de turmentes, alhora que un oratge feble bufava sostingut des de gregal. Aquell era el temps que li agradava al déu Consort; era quan s’humitejaven els aixeregats camps illenc després dels sufocs de l’estiu, i s’iniciava la fertilització que els duria al renaixement primaveral, l’estació de la Mare. Però si tot eren bones senyals per al camp, ben bé no ho eren per als que estaven a punt de partir cap el centre de l’illa, fins el peu del Turó Sagrat. Si els nívols descarregaven com semblava que ho volien fer, els camis s’omplirien de bassals i el fang argilós se’ls enganxaria als peus, i tots, homos i animals, arribarien al pla del Festival bruts i cruixits. Abans d’iniciar-se les proves, haurien de fer net les bísties, adecentar-les pel mercat. Perquè, com deia en Mèlkish, les bísties són com les dones: primer t’entren per l’ull i després les tastes. A ell li agradaven ben joves i polides, bísties i dones.
En Bàlash, ben allunyat del que pensava son conco, aixecà la vista i no veié al cel res que l’inquietés, ni cúmuls ni boirines. He dormit ben pla, pensà el jove. I ara es trobava disposat a tot. La fresca de la matinada el reviscolava i la humitat el deixondia. I és que, després dels patiments per recuperar-se, l’esperit del jove s’havia encalmat. Es sentia en perfectes condicions per afrontar qualsevol cosa.
Malgrat ser tant prest, tothom ja es movia. Empentes i corregudes dels més joves, crits i xiscles esgavellats; i, per damunt de tot, la veu autoritària de sa mare que posava ordre. D’entremig del desgavell, gorgí en Balèrish.
—Bàlash, em deixaràs dur en Bàrcaj? Me’l deixes? —Era la tercera vegada que li demanava.
—No siguis cansat. Del que t’has de cuidar és de no deixar-te res. Les fones, les duus?
—I ara, per què m’ho dius, açò? No les veus, o què? —El petit s’assenyalà el cenyidor d’on n’hi penjava una; una altre era enrevoltada al braó—. Com vols que me les deixi? —Però Balèrish s’havia encaparrat, així que insistí—: Me’l deixes o no?
Fou sa mare qui posà fi a la discussió.
—Prou, Balèrish! No siguis cansat. Vés i ajuda als pastors.
I en Bàlash no pogué fer una altre cosa que riure davant la cara d’indignació de son germà. El despedí amb un copet al cap i li va fer senyes de que després rallarien. Com era aquell fillet! Carregats de feina com estaven i ell preocupat pel falcó.
I és clar que se’l deixaré, si ja és més seu que meu. A més, sense el falcó, tindré més llibertat de moviments. Menar les bísties no serà gens fàcil. I, qui sap?, potser em puc atracar fins on vitaja ella...
Quan el sol hauria d’haver trencat les boires de la matinada, encara no se’l veia per aumon, clos com estava rere muntanyes de boires grisses. Però, sense fer cas d’aquestes nivolades, la família Bàlar es posà al front de l’expedició de Balariash; els seguia gairebé tot el poble. I per encapçalar-la se’ls uní en Mèlkish, amb sa dona i els fills.
—Se’t saluda, Katis, dona de mon germà.
—Se’t saluda, Mèlkish, germà de mon marit.
Complerts els protocols, la llarga filera d’homos, bísties i ramats inicià el viatge. Els petits, en Púnish i en Balèrish entre ells, s’entremesclaren amb la gentada per trobar-se amb els amics. El petit lluïa amb orgull el falcó encaputxat sobre el puny esquerre. I ben amunt que el duia, per a que tothom el veiés, per molt que la rapinyaire li adormís el braç de tant com pesava. Per altre banda, en Bàlash i en Kàstysh tenien prou feina amb els muls i no retrobarien ni amics ni germans fins arribar al lloc d’acampada, uns replanets dessota la Roca del Gegant.

DISPUTES I TERRITORI

2010-05-09T09:39:00.007+02:00

Imatges de murades talaiòtiques de Menorca. Les deus de dalt són de Torrellafuda (Ciutadella). En una es veu la continuació de la murada des de dalt del talaiot (perifèric) i a l'altra un accés de la mateixa murada (més o manco modificat); ambdues fotos d'en Pep Gómez. La tercera es una visió de la murada septentrional de Sa Torre d'en Galmés (Alaior), amb un bastió d'influència clàssica (foto Pep Gómez). I les dues darreres pertanyen a les murades de Son Catlar (Ciutadella), amb un detall de la porta d'accès principal des de l'exterior (foto de la web de na Magda Clapès) i una mostra de la murada exterior, també amb un bastió del mateix tipus que el de Sa Torre d'en Galmés (foto menorcaweb).

A l’esperit illenc encara eren presents els dies en què els clans veïns, bàlar i nurair, havien lluitat per desavinences frontereres, per fer-se els amos del territoris. Potser, arribat aquell moment de la història illenca, no era bo de fer donar la culpa a ningú de l’inici de les disputes, perquè aquestes venien des de l’arribada dels actuals pobladors a l’illa, des de la coneguda com a Época dels Gegants, però el cert era que cap del dos clans no havia sabut tallar-les abans de que fos massa tard. I la bogeria es desfermà. Amb grans esforços, les poblacions deixaren de mirar al mar, com fins llavors, i es fortificaren cap a l’interior, i crearen veritables fortaleses i tota una xarxa de fortins d’avançada. Les poblacions principals foren guarnides amb bastions i murades inexpugnables, i la defensa del territori passà a ser el primer mal de cap. Bona prova d’aquesta disbauxa encara era evident a la nurair Lakesej, que passà de ser una població oberta i en constant creixement, a encerclar-se de fortes murades flanquejades per bastions imponents. Aquesta mateixa força defensiva l’escanyà i la féu estancar-se, i va aturar un creixement que semblava imparable, tot traspassant-lo a uns altres assentaments ponentins no tant closos. Qualque cosa semblant passà a llevant amb Tealash, veritable dominadora d’aquella part del territori fins a la irrupció de Balariash, vila més oberta i sense aquell paredat escanyador. Ben cert que Balariash també en tenia, de murades, però no la cloïen del tot; la vila era, cap a mar, lliure d’entrebancs, i era per aquell cantó creixia sense fre; es va convertir en vila d’acollida. En canvi, Lakesej i Tealash, esdevingueren indrets per la protecció rere unes murades imponents, potser molt segurs, cert, però també tancats i sense poder de creixement.
De totes maneres, ni els més vells se’n recordaven de la darrera guerra entre clan. Feia molt que no hi havien enfrontament de veres. Aquelles guerres antigues vessaren molta sang illenca, però no feren res més que demostrar que cap dels dos era prou superior a l’altre com per guanyar-lo. Després de l’última bogeria, que arrasà una de les poblacions més antigues de l’illa, enclavada sobre un dels millors barrancs, s’establiren pactes de no agressió i es delimità un territori d’exclusió que, des d’aleshores, estava deshabitat. El pla del Festival i el Turó Sagrat que el dominava eren gairebé al bell mig d’aquesta zona. Ningú, ni bàlar ni nurair —ni, per descomptat, cap septentrional— s’hi podia establir, però sí que el podien emprar com a pastures i aprofitar-ne els recursos.
Aquesta pau obligà a abandonar viles i llogarets. Amb el pas dels anys, aquests llocs descuidats s’anaren degradant fins a convertir-se en munts de còdols i pedres esfondrades, reaprofitades en molts cassos pels adobs dels pobles principals. L’esperit poètic del glossadors locals, una professió molt arrelada i estimada per tots, s’encarregà de donar forma a belles llegendes i romanços tristíssims, històries d’amors desgraciats i tràgics. La història més famosa, la que tothom es delia per escoltar, rallava de dos amants de clans rivals que, sorpresos en amor prohibit, foren condemnats a morir llançants des de les alçades del barranc que els separava. En el moment de la mort, ambdós clamaren el seu amor i es juraren que romandrien junts per a tota l’etenitat. Segons els cantaires, els cossos dels amants desgraciats es convertiren en rocs enormes que, empesos per la força de l’amor, rodaren per la llera del torrent fins a trobar-se.
Llegendes i cançons a part, hores d’ara les disputes entre clans se solucionaven als Festivals, i d’una forma molt més reglada; per molt que, més d’una vegada, tot acabés a tocs i codolades.

RETRAT D'EN MÈLKISH, BÀLAR EN ABSÈNCIA

2010-05-01T16:43:00.001+02:00

Imatge d'una orgia en honor del déu Baccus. Per descomptat que no té res a veure ni amb en Mèkish ni amb els foners, i ni tan sols amb Menorca, però sí que mostra el gust per a les jovenetes que s'estilaven en aquesta mena de disbauxes a que tan afeccionat era el Bàlar en absència.

Ningú podia dir que en Mèlkish no fos un bon Bàlar; es preocupava per l’engrandiment del clan i pel benestar de la seva gent. Mai no s’havia embarcat com a mercenari, perquè no li corresponia; no de bades era el germà mascle més jove de la nissaga i, per açò, li pertocava quedar-se i regir fins a la tornada del legítim hereu: en Baleir, el pare dels germans. Però com molts altres, en Mèlkish tenia un costat fosc: era un gran amant de la festa i embogia pel vi i les dones. S’havien fet famosos els menjarots que feia preparar pels del seu cercle, tiberis que sempre s’acabaven amb borratxeres descomunals i rebolcades luxurioses amb qualsevol de les moltes serventes especials que acumulava a costa d’un enorme dispendi; el meu gineceu perticular, l’anomenava tot orgullós. Malgrat aquest desgast físic, el cos encara no se li havia degradat gens ni mica; potser un estómac un poc més prominent que anys enrere eren l’única senya d’una decadència que el començava a encalçar. La planta d’en Mèlkish era forta i compacta, amb els músculs de braços i cames ben marcats, esquena ample i un tors que semblava una bota a punt d’esbotzar. El que realment el perdia, però, era que, en el trancurs d’aquestes disbauxes de sexe i alcohol, se li regirava el caràcter i es perdia en bravates i desgavells. En aquells moments, qualsevol cosa que no fos el seu desig, es convertia en una afronta que només sabia aclarir de forma violenta; llavors, era impossible rallar-hi. Aquell caràcter explosiu havia generat més d’una dificultats amb els nurair. Bajanades d’aquells rucs ponentins, s’apressava a dir en Mèlkish. Val a dir, però, que no és que els nurair fossin precisament de d’esperit tranquil, i no els hi costava gens respondre a les provocacions. Per sort per a tothom, quan se li passava l’efecte del vi i el cap deixava de trontollar-li, en Mèlkish tornava a ser el d’abans i tot reprenia el bon camí. Més d’un deia que el volien veure quan, un anys d’aquests, perdessin al Festival, perquè tot arribaria. Ningú sabia com encaixaria la derrota, però gairebé tots pensaven que malament; molt malament.

DOLÇORS I OLORS PER RECORDAR

2010-04-24T12:28:00.009+02:00

Banya (foto agafada en prestec de la web pastiseria-menorquina.com -can Sintes-) i antic forn de llenya (em sap greu, però no és can Tent).

Article publicat a S'Ull de Sol. Abril 2010

No, no ho som de dolç, noltros, solia dir ma mare. Però, quan els diumenges mon pare venia carregat de banyes i de palos, ningú no se’n recordava. I així estàvem, noltros. Encara que, tot s’ha de dir, la culpa de “ses xues” que manàvem –jo el què més- no eren només pels dolços, que els cocs amb sobrassada, les berenetes de botifarró, el “formatge frit” i un munt de coses, totes ben saboroses, també hi tenien molt a veure.
No sabria dir si la culpa de tot la va tenir aquella història que m’han explicat mil vegades els germans i de la que no en puc donar raó. Sempre he volgut pensar que és una mena de “llegenda urbana familiar”, però ells que no, que és ben certa; m’ho hauré de creure, idò. La qüestió és que es veu que ma mare m’encolomava amb mon germans, perquè em duguessin de passeig i supós que, de pas, per descansar ella de tant al·lot. Podeu imaginar que, amb cinc anys més que jo, dur-me derrere derrere no hauria de ser gaire entretingut. I més si, com diuen, jo no feia més que plorar. Com s’ho feien, idò, per suportar-me? Es veu que només callava quan em compraven un “dulce”. Idò sí, ja me veig, jo, assegut a un portalet, merengue a puny i menja que menjaràs, ben empastifat i esperant que em recollissin. I així, mentrestant, els germans gaudien d’una estona sense marrec emprenyador i podien fer la seva. Quina creu, açò de ser germà gran! No tinc ni idea de què em compraven, però estic segur que va ser culpa seva que, després, m’agradessin els dolços més que a ells. De totes maneres, què bé que sempre hi hagi qualcú per donar-li la culpa, veritat?
Potser sí que allò va ser un inici, però a més dels dolços del portal, hi ha records tan subtils com certes olors que també van marcar un moment o un altre de ma infantesa. I n’hi va haver una que potser fins i tot va ser premonitòria. Veureu..., tindria jo devers dotze o tretze anys que cada dia agafava el bus al carrer Comerç per anar a l’escola; llavors jo estudiava a Maó. I cada dia pujava les escales del pontet de St. Josep i passava davant d’unes portes de cotxeria davant les que hi havia un grans coves plens de closques d’ou. Allò potser no hagués tingut més importància –deixalles, res més- sinó fos perquè de dins d’aquelles estances, a les que malauradament mai no hi vaig tenir accés, hi sortia l’olor més agradable que mai no he olorat. Era entre d’ou endolcit i de vainilla suau, de sucre cremada i de xocolata calenta, de nata i de merengue. Irresistible! I per molt que ho provava era incapaç d’imaginar què hi havia rere d’aquella porta màgica. Però un dia, no sé qui –qualcú que em va espatllar la imaginació desfermada-, em va desvetllar el secret: allò era La Menorquina. I llavors ho vaig entendre tot: d’allà sortien aquells gelats tan bons! També us he de dir que, amb el temps, aquells aromes tant embriagadores es varen convertir en habituals, massa i tot, i que un acaba per a no apreciar-los com es mereixen. Coses del costum.
Però també hi havia d’altres llocs on sí que hi entrava i l’olor que els omplia em transportava cel enllà. I el forn de can Tent, gairebé davant ca nostra i on ma mare m’enviava a comprar el pa, era un d’ells. Sempre recordaré com si fos ara, aquell forner en samarreta “imperio” que obria la boca de ferro del forn, i com hi sorgia una escalfor que, per un moment, em semblava agradable contra el fred del carrer; curiós, aquest record és només d’hivern, quan el contrast de temperatures el feia tan agradable –ara estic segur que al forner no li deuria semblar gens ni mica, d’agradable, tot el dia suar-. Llavors, un reflex rogenc, com de llum de betlem, anunciava el naixement d’uns pans exquisits. I les garbes de llenya, llestes per cremar, hi afegien un toc subtil, com de bosc d’estiu, ressec però ple d’aromes concentrats. I quan les portes de la sala de la pastera eren mig obertes, jo estirava el coll per entreveure el món màgic que amagaven, els secrets més estotjats. Allà era on la massa creixia i creixia, i es convertia, en mans d’aquells mags del cada dia, en pans enfarinats que les pales, aquella mena de rems gegantins, enfonsaven dins la boca oberta del infern per a fer-los renéixer, com si éssers mitològics fossin, en forma de barretes, d’espigues –les que tant li agradaven a mon pare-, de pans de quart o de quilo, i de cocs i panets. Tot per a que jo, poc després, maldés d’esgotar-los amb tota l’ànsia d’al·lot famolenc que mai ha passat gana, ans el contrari.
No dic que ara no es puguin trobar olors que et facin girar el cap i que qualque vegada no valgui la pena d’aturar-se i olorar-los –m’encanta l’aroma de les formatjades quan les obres o el garbuix de flaires estimulants que t’inunden quan entres en una xarcuteria-, però encara estic cercant aquell aroma que, eteri, surava per damunt de dotzenes d’ous esquerdats o l’olor inesborrable del pa acabat de sortir d’un forn de llenya. Tot sigui per recordar.

EN MÈLKISH, BÀLAR DE BALARIASH

2010-04-17T10:07:00.010+02:00

Dues imatges de "gauloi" -literalment, banyeres, en grec-, les naus de càrrega que els púnics feien servir pels volts del segle III aC i que, segurament, van transportar els mercenaris balears cap al front des de les seves illes d'origen.

Més enllà de la realitat immediata que l’oprimia, en Bàlash albirava un futur incert, farcit de responsabilitats. Els dies d’infantessa, feliços i sense preocupacions, havien quedat enrere per sempre. Mai més no seria com en Balèrish, alegre i preocupat només per maldecaps de fillet. Ara s'hauria de cuidar, no tan sols d’ell, sinó també dels que l’envoltarien, responsabilitzar-se de la seguretat dels homos que tindria al seu càrrec en batalla.
Bé, açò no succeirà demà, provava de tranquil·litzar-se en Bàlash, per molt que no ho aconseguia gaire. Era massa conscient de que aquella capacitat de lideratge li tocava demostra-la, per primera vegada, al Festival que s’apropava. Perquè ara ja no era cap sorpresa, ja no era l’al·lot que ningú no esperava que guanyés. En Hàntish li ho havia dit tantes vegades que ja se sabia el discurs de memòria: “ara, que tal vegada no estàs per repetir, et toca demostrar que pots ser el milor, que ets el millor en altres aspectes, aquesta vegada més importants que només encertar còssils. Tothom et veu com el futur líder del bàlar, i fan bé, perquè ho ets, però dessitgen poder seguir-te amb els ulls clucs, sense por d’esguerrar-la. Demostra’ls qui ets i ajuda’ls a guanyar, encara que ho faci un altre que no siguis tu. Altruisme, li diuen a açò, i un bon cap ho ha de ser, d’altruista. Però, per descomptat, et demanaré que lluitis fins el final i que no renunciïs a res. Qui sap? Pots tenir un bon dia i donar-me una sorpresa. Qui sap?...”.
I en Bàlash feia comptes fer-li cas i exigir-se el màxim; la benevolència se la guardava pels altres, que per a ell només li valia l’esforç al límit.
Aquell mateix dia havien arribat des de Màrish noves d’un mercant púnic amb càrrega especial: el comissionat de l’exèrcit, que venia per anunciar la lleva de la primavera següent. Quan els vents giressin i les tramuntanes quedessin enrere, un estol fondejaria a l’illa per endur-se els millors joves de cada poble. Després, amb les bodegues plenes, el llevant humit, que tantes coses bones duia al illencs, empenyeria la juventut illenca cap a les costes de la Ibèria cartaginesa.
Mèlkish, l’oncle dels germans i màxima autoritat del clan en absència del Bàlar legítim, rebé la nova amb gran alegria. Les talaies havien anunciat l’arribada del vaixell, que per qualque cosa hi eren, però ell interrogà el missatger com si res sabés. Li encantava interrogar.
—Quan diuen que vindrà, l’estol? Prest? Avançada l’estació? Xerra tot d'una sinó vols rebre'n una de bona, maleït missatger vessut...
—Sembla que tenen frissera —contestà l’homo, atemorit i amb una respiració entretallada que no tenia. Per molt que hagués fet el camí en mul, era tradició que els missatgers es mostressin esgotats; allò donava importància a la seva feina i els apropava als temps passats en què els missatges encara es duien corrents.

—El coneixem, l’emissari? Que rallis te dic, o t'ho he de terure tot a fuetades? Seràs inútil...
—Bomílcar, de Gadir.
—Sí, el conec; bon homo. I tant de fiar com qualsevol de la seva raça —afegí amb un somrís que va voler ser de complicitat cap els seus. Va assenyalar amb el dit estirat al missatger i va afegir--: Torna tot d’una i digues a l’emissari que en Mèlkish, Bàlar de Balariash, el convida al Festival. I que rallarem de les condicions. —I es va girar a la caterva de homenots malcarats que l'acompanyaven per afegir entre grans riallades—: I, de pas, veurà com destrossam els pocacosa de ponent i li ho podrà explicar a l'estrateg...
Perquè en Mèlkish confiava cegament en els que, a boca plena, anomenava “els meus joves”, i ni se li passava pel cap que poguessin perdre. La veritat és que s’havia malacostumat, perquè ja feia ben bé quatre anys que els guanyadors eren dels seus. Per una altre banda, a l’illa tothom comentava que els comandaments cartaginesos solien triar els bàlar com a suboficials foners. Perquè som els millors, ho justificava tot orgullós en Mèlkish. I potser tenia raó, però tothom també sabia que a ponent havien nascut, encara hi naixien i sempre hi naixerien grans foners; joves forts, tant capacitats per encapçalar les forces auxiliars com qualsevol comandament bàlar. Ho havien fet moltes vegades i, a bon segur, ho tornarien a fer, per molt que el fatxenda d’en Mèlkish no ho volgués reconèixer. Fos com fos, aquella mena de sentiment de favoritisme cartaginès envers els bàlar que surava en l'ambient illenc havia contribuit a eixamplar l’escletxa entre les gents de llevant i de ponent. Eren molts anys de rancúnies i d’enfrontaments, els quals, per sort, també es cert que feia anys que s’havien estabilitzats en una pau, malgrat tot, prou fràgil.

De totes maneres, les divergències i les rivalitats de clan es quedaven encorades a l’illa, perquè així que els foners s’embarcaven i deixaven ca seva i ensumaven “l’embruix de l’estrateg”, com tothom l’anomenava, s’oblidaven de malevolències i lluitaven braç a braç pel general Amílcar, el “raig cartaginés”. Així havia succeit a Sicília anys enrere i així succeïa en aquells moments a Ibèria.

INQUIETUTS I PREPARATIUS

2010-04-11T12:19:00.007+02:00

Parell de muls. Vés a saber com eren els muls balears, i ni tan sols hi han proves arqueològiques de que se'n criesin, de muls, a la Balear Menor, però aquest m'han agradat i per açò els pos. Són polits.

Després d’acomiadar-se dels companys, els germans frissaren cap a ca seva. L’endemà començarien els preparatius per a la marxa i la feina se’ls duplicaria, si és que açò era possible. Per molt que l’activitat domèstica ja feia dies que era frenètica, encara faltaven els darrers retocs, dels que, per descomptat, s’encarregaria sa mare. Revisar, recosir i substituir els pedaços de les pells del tendals; preparar les vestes d’abric pels capvespres que ja refrescaven i les pells greixades per arrecerar-los de les pluges de l’inici de tardor; tot s’havia de treure dels embalums on havien passat l’estiu, sargir-los i adobar els estrips per a no trobar-se amb sorpreses. Altres de la casa prepararien les menges per endur-se, omplirien les botes amb aigua nova i se’n cuidarien de que no hi faltés de res. Tots estaven enfeinats fins l’ànima. I és que na Katis no feia comptes deixar que cap floc de la xarxa domèstica quedés fluix, ni tan sols fermat amb un nus diferent al que ella havia manat.
Les bísties ja s’havien replegat del barranc i romanien als tancats comunitaris, totes amb les senyes de cada propietari; i és que açò era fonamental per a que, alhora de vendre-les, no hi haguessin disputes pels guanys. Aquella fou una feina plena de dificultats, de suors, de tocs i carregada de coces i copblaus, sobretot pel salvatgisme dels animals. De totes maneres, qui volia animals ximples? Ja s’aclaririen els cartaginesos amb aquelles feres de quatre potes. Els de la Menor eren els muls més forts del Mar; ningú mai no havia assegurat que fossin els més dòcils.
També s’havien escollit els altres animals, els de cortal: els bens, les cabres i els porcs que es vendrien al mercat del Festival, el més important de l’illa. Tots els comerciants illencs, els metecs dels principals ports i una munió de foranis vinguts aposta, sobretot des de la púnica Ebyssos i del llevant ibèric, però també hel·lènics de Sicilia, de la Magna Grècia i d’Empòrion, omplirien el pla del mercat, remenarien el gènere i regatejarien per fer-se amb el millor al preu més baix. Per açò, tots els propietaris, i els Bàlar no n’eren excepció, es preocupaven de dur-hi el millor. Era una gran ocasió per incrementar els guanys i ningú no volia desaprofitar-la.

La nit posterior al discurs del mestre Hàntish fou, per en Bàlash, llarga i mala de passar. I açò que hauria d’haver caigut rodó, perquè el ritme de la jornada havia estat esgotador. El neguit no el deixava dormir i, a més, els roncs d’en Kàstysh, profundament adormit al jaç del costat, eren aixordadors.

Amb els ulls clavats al canyís del sostre, pel seu cap desfilaren els fets que havien convertit aquell cicle que ara s’acabava en el més extraordinari de la seva vida: la bogeria del falcó, la ferida i les febres, el dies meravellosos servat a la falda de n’Ainerís, acaronat per les seves mans miraculoses i, després, els petons i les carícies d’amagat que, finalment, havien esdevingut en obsessió. Però, a part d’aquestes sensacions agredolces, allò que més l’havia fet patir havia estat l’esforç per recuperar-se.

Sort que tot va per bon camí, es deia alhora que recomptava les braques del bruc del sostre. Ara no pots fallar, Bàlash; els bàlar t’estaran mirant. Esperen que guanyis. Per açò, encara que només sigui per açò, ho has d’intentar. Per ta mare, pels germans i, és clar, per ella, per n’Ainerís.

D’aquesta manera, la imatge de l’al·lota, que es reflectia en les bellumes que la lluminaria feia esclatar contra les pedres dels murs, l’acompanyà en aquella vigília inquieta, confortant-lo, ajudant-lo a descansar en una nit sense son.

EN PÚNISH REMUGA

2010-04-03T16:56:00.001+02:00

Balariash (Sa Torre d'en Galmés) des del raval de migjorn. Foto d'en Joan Gómez. N'és prohibida la reproducció sense permís de l'autor.

Sis serien els joves que representarien a Balariash, i sis més de cadascuna de les sis principals poblacions bàlar: Màrish, Tàrbash, Kóstash, Atalash, Tealash i la mateixa Balariash. Els llogarets, els casats rurals, el munt d’assentaments agrícoles més petis i els diversos fortins defensius, serien representats per ells. Així, idò, l’enclavament d’Ialash, històricament amb un marcat caràcter bèlic, aniria amb Balariash i Jàmash, l'agrícola, seria representada per Kóstash. Açò, pel que fa als bàlar. Perquè per la banda nurair succeïa el mateix. Sis poblacions representants i sis joves per cadascuna d’elles. I així des de sempre. No feia gaire, però, s’hi havien afegit els septentrionals, els nortenys, com tothom els hi deia. I, perquè tot quadrés, s’havien cercat sis enclavaments, la qual cosa no fou gens bona de fer, però finalment s’havien trobat; encara que l’assentament que dominava i d'on sorgien els millors joves de tramuntana era, sense cap dubte, Sannir
En Hàntish, com a bon mestre foner, coneixia a tots els participants i, per açò, havia dipositat grans esperances en els seus. Potser aquell al·lotot nurair; com és deia? Balnoséquè... Maleïda memòria, que ja li jugava malifetes. És igual, sé que guanyarem. N’estic convençut.
—I, ara, prou de discursos. Recolliu les fones i cap a ca vostre.
I els joves es van dirgregar. El grupet d’en Bàlash, del que formaven part els germans i el cosí en Kàlish i el seu inseparable amic Bórash, començaren a fer camí. Mentrestant, comentaven el discurs del mestre.
—Cada any el mateix! Començ a estar fart de sentir-lo —i en Kàlish li va dirigir un somriure de complicitat al seu amic de l’ànima—. Quan li toqui en Balèrish, ja no se’l creurà. I li haurà tret les ganes de participar! Eh, marrec, que hi dius?
—Mai! —replicà en Balèrish ple de convicció—. A més, faig comptes guanyar, com en Bàlash!
Tots van trencar a riure amb ganes. La vehemència que hi posava en tot allò que deia i feia contrastava amb la seva mida. No de bades era el petit del grup i, per açò, tots es creien amb el dret de gastar-li bromes.
—Deixeu-lo, que ja és hora de recollir les eines. —En Bàlash, sense ganes de discussions inútils, va interrompre la resposta d’en Bórash, a bon segur amb ganes de gresca—. El capvespre es fa curt i, sense llum, els cossiols son més mals de ferir. I no sé voltros, però jo faig comptes sopar.
—Mira amb què ens surt, aquest ara —va remugar pel baix en Púnish, tot molest perquè considerava una injustícia que no el deixessin prendre part al Festival. A més, li molestava que en Bàlash sempre fos el protagoniste de tot. En veu alta li va dir a son germà—: Quan has deixat de sopar, tu?
I en Bàlash li va respondre amb un somriure. Ja el coneixia, en Púnish, i maldava de no fer-li gaire cas. L’esperit impulsiu d’en Púnish sempre l'empenyia a voler demostrar que no era pitjor que cap dels seus germans. La pressió de tenir-ne dos tan destacats, els majors, i un petit que pujava amb força, no feia gens còmoda la vida de l’al·lot. Sabia que sempre tindria que esforçar-se més que els altres per aconseguir les fites marcades, encara que, fins llavors, sempre ho havia fet. Per açò, per aquest sentiment de frustració personal, de tant en tant li sortia un rampell d’enveja mal contingut, i se li escapaven comentaris dels que, després, se’n penedia; sempre que no fossin contra el marrec. No, amb en Balèrish no tenia gaire consideració; de vegades l’admirava, cert, però intentava que fossin poques.

L'ARENGA DEL MESTRE FONER

2010-03-27T16:47:00.003+01:00

Escultura de foner balear -Mallorca-.

Un dia, quan faltava ben poc per a que els bàlar s’anessin cap el camp del Festival, el mestre foner reuní els elegits per donar-los els darrers consells. Encara que només eren sis els triats, tots els altres també l’escoltaven; açò sí, en un segon terme respectuós. En Hàntish se situà d’esquena al ponent per a que el sol que anava de baixa li ombregés el rostre; una de les manyes apreses per revestir-se d’autoritat. Certament, semblava que els rajos li naixessin de l’esquena i mostressin un ésser sobrenatural, fosc i clar alhora.
—Escolteu-me, joves foners! —cridà amb veu potent, fidel a la imatge sobrenatural que mostrava; imatge, però, allunyada de l'esperat en un cos revellit com el seu—. Silenci quan el mestre ralla! Sobre tot, voltros, els triats. Ben poc falta pel dia més important de la vostra vida: arriba el Festival de la Força! —Aquí sempre aprofitava per donar-li el toc de dramatisme que havia aprés que era fonamental—. Sou l’orgull dels bàlar de Balariash! I sereu l’enveja de la resta de l’illa! Ho sé. —Era el moment de rebaixar el to de veu per fer-lo més proper—. Sé que he sigut molt dur, però de res no haurà servit si un de voltros no torna com a guanyador. Recordeu tot el que us he ensenyat. I recordeu què significa el Festival: la culminació d’un any d’esforços, el premi pel bon treball. I ser l’imatge de la mateixa Força: un déu vivent. Qui no ho val, açò? Però el Festival és molt més que una culminació personal. Sé que ho sabeu, que us ho he dit altres vegades; l’any passat, i l’altre, i cada any. Però no em cansaré de repetir-ho; heu de tenir-ho molt clar —i un dit encorvat els senyalà un rere l’altre—. El Festival marca l’inici de totes les coses. La Mare es prendrà un repòs i ens deixarà en mans del seu consort, la Força. I és quan aprofitam per prepara-ho tot pel retorn de la deessa, perque ho trobi tot de gust i vulgui quedar-se entre noltros. —Per primera vegada es va permetre un somrís de complicitat—. El renaixement de la Mare, però aquesta és una altre celebració, molt més femenina, i noltros, ara, no n’hem, de fer res. Al Festival s’han de donar les gràcies per la culminació d’un nou cicle de vida. I per agrair-li-ho com ens ho demana li hem de demostrar que som dignes fills seus; li hem de demostrar que seguim son dictats, els de la Força. —Mirà fixament als joves de la primera fila—. Voltros sou els triats per oferir-li el millor de Balariash. Un de voltros tornarà com a vencedor; els ossos d’aquest vell mestre ho pressenten. Però heu de tenir molt clar que aquestes proves que tan bé coneixeu, aquestes proves que heu repetit mil vegades en aquest camp que ens envolta, no les guanya el que només és el millor amb la fona. Perquè el Festival és molt més que una simple competició. Destresa i habilitat, agilitat i resistència, velocitat i paciència, força i orgull, encert i, per damunt de tot, honor; tot açò s’ha de tenir per guanyar. Sense aquest honor mai aconseguireu res, joves foners. —En Hàntish rebaixà la veu fins a fer-la semblar la de l’avi que explica rondalles al net—. És com si fóssiu fills meus. Tu, Bàlash, l’actual guanyador, no sé si seràs tu o qualsevol de vosaltres —i la mirada els creuà de banda a banda, un rere l’altre una altra vegada; i tots sentiren un calfred—. Tots sabem que en Bàlash no està en les millors condicions. Sí, Bàlash, no m’ho pots negar. Calla i escolta al teu mestre! Però t’has recuperat prou bé per participar. Almanco seràs un mal de cap; t’hauran de vigilar i, així, quan no s’ho esperin, qualsevol dels altres els hi donarà el toc de gràcia. Per açò, escolteu-me bé, us heu de superar! Heu de ser millors que mai! La victòria és a les vostres mans. Heu sentit? Gílmash, Talèrish, Bórash, Kàlish, Kàstysh?
El mestre deixà a en Kàstysh, el més jove, per al final. No ho feu sense motiu, en Hàntish. Qualque cosa li deia que aquell al·lotot cepat, tossut i seriós tindria molt a dir en aquella edició del Festival.
Tot seguit, la mirada del mestre, enfosquida per l’edat i la duresa de tot el viscut, escrutà amb atenció la d’en Bàlash; hi cercava signes de desconfiança, de feblesa, però només hi trobà decisió. No sé si faig bé, es digué l’ancià. Vull mostrar seguretat però les dubtes omplen l’esperit de¡aquest vell. Hi si frissam massa? Podria esperar un altre any, en Bàlash; no li passaria res. Però no, ja està fet. Ara tocar confiar-hi. I, a més, coneixent-lo, segur que no hagués volgut esperar. Ferit o sà, en Bàlash volia participar-hi. Com dur-li la contraria a un jove tant obstinat?

ELS DUBTES D'EN HÀNTISH

2010-03-20T11:57:00.001+01:00

Vista de Sa Torre d'en Galmés (Balariash) des de migjorn. El camp en primer terme s'assimilaria al camp de pràctiques del mestre Hàntish. Foto d'en Pep Gómez.

El dies d’estiu foren lliscant lents i tranquils. La vida a Balariash continuà aferrada a l’ensopiment que imposava la calor sufocant, sense que cap fet destacable goses de trencar el tedi d’una vida ancorada a la monotonia. La recerca de pastures fresques pels ramats, la segada esgotadora de les espigues engroguides, la feinada de batre les garbes i el posterior emmagatzematge acurat del gra per omplir els sitjars. Allò era el més important: les reserves per tot l’any. Però també s’havien de cardar i filar els feixos de llana, netejar i adobar pous i cisternes, la collita dels fruits que maduraven sense treva i l’estivada dels horts. La feina dels artesans que no en sabia, d’estacions: terrissaires i assaonadors, fonedors i orfebres, picapedres i mestres d’obra. I, per suposat, el constant aprenentatge dels joves foners. Tot aquest garbuix de treballs continuà acumulant-se en la rutina dels bàlar durant la convalescència d’en Bàlash. Res no s’aturà per esperar-lo.
Pel seu costat, en Bàrcaj, el poll de falcó pel que en Bàlash s’havia jugat la vida i al que tots ja anomenaven el llamp d’en Balèrish —per en Púnish, però, només era el bitxo del marrec— havia crescut de forma espectacular; sempre sota les atencions del petit que no se’n separava ni un instant. El borrissol i el plomall desmanegat havia deixat pas a les primeres plomes, les quals havien nascut lluentes per convertir aquell pollet petit i lleig en un animal encara jove i per fer, però en el què ja es mostrava l’elegància dels falcons que regnaven als cels de l’illa. El vol d’en Bàrcaj encara era maldestre, de vegades incert, però l’alimentació que en Balèrish s’encarregà de subministrar-li, per moments excessiva, li feu guanyar un vigor que, al nial i al costat del germà avassallador, mai no hagués assolit. En Bàrcaj esdevingué un masclet no gaire gran, però fort com una roca. En Bàlash opinava que estava gras, que son germà l’encebava com un capó. El germà major gaudia amb els avanços de la rapinyaire i cada dia hi descobria un aspecte nou. Val a dir, però, que gairebé tots se’ls mostrava en Balèrish, el veritable ensinistrador. El petit, amb l’entusiasme que hi posava a tot, s’estava convertint en un falconer expert. Intuïció, deia ell, res més que açò.
En Bàlash no tenia gaire temps per falcons, i per açò se l’havia cedit gustós, al petit, molt més descarregat d’obligacions. El dia més important de l’any pels aprenents s’apropava. I amb aquella proximitat, el ritme dels entrenaments i la dificultat de les proves a que els sotmetia el mestre Hàntish s’havia incrementat; tant així que, si sempre havien estat esgotadores, ara s’havien convertit en impossible, vàlides només pels millors.
El joves que participarien al Festival de la Força s’esforçaven per arribar-hi en les millors condicions i, per açò, patien un entrenament específic i molt intens. El mestre foner sempre era estricte, però en aquell moment de l’any mai es mostrava satisfet ni amb els blancs assolits ni amb la forma de ferir-los. Els llançaments eren massa lents, excessivament desviats cap una o l’altre banda, massa alts o massa baixos; cap encert tampoc era prou de ple. El conformisme no existia pel vell instructor, i molt menys l’elogi.
Durant tot aquell temps, la ferida d’en Bàlash li havia impedit progressar com als companys, fins el punt de que en Hàntish temé que que no assoliria el nivell mínim per defensar amb garanties la victòria de d’antany. I açò que les cures i atencions de les guaridores, mare i filla, havien estat constants, i el procés de cicatrització del trau fou tan ràpid que semblà màgic. Però la recuperació de la força i la mobilitat eren una altre cosa.
—No t’hi veig per participar-hi, —dubtava en Hàntish—. Més val que cerqui qualcú per substituir-te.
—No, mestre, ni pensar-hi. Vos assegur que estaré en les millors condicions quan arribi el moment. M’esforçaré encara més.
—No ho sé, Bàlash. No...
—La guaridora diu que la ferida ja està curada, que ara només és qüestió de temps i d’esforç. Segur que...
—Açò és el que em preocupa: el temps. La ferida, bé, no em preocupa, però els que abans no et superaven, ara ho fan; açò sí que és greu. No hi arribaràs, Bàlash.
—No, mestre. No faig comptes quedar-me enrere.
—T’avís: si veig que no pots, no hi aniràs.
—D’acord, però ja veurà... Tot anirà bé.

TORNAR

2010-03-13T17:44:00.004+01:00

Cala Molí, des d'Addaia, un dels llocs on sempre faig comptes tornar. Foto d'en Pep Gómez.

Article publicat a S'Ull de Sol, març 2010.

A principis d’enguany es va jubilar en Miquel, immillorable company i bon amic. I he de dir que, d’entrada, em va fer enveja, molta enveja, tanta que m’hagués canviat per ell ulls tancats. Alaiorenc de soca-rel, dels de tota la vida, un bon dia li va tocat deixar ca seva a contracor. Però ara toca tornar, i aquesta vegada per quedar-s’hi.
Hi vaig rallar, amb en Miquel, de tot açò i, sobretot, de què sentia en saber que tornava a Menorca per sempre, per no tornar a agafar aquell vol setmanal. I em va assegurar que només una cosa sabia del cert, i és que encara seria més feliç. I me’l vaig creure perquè se li veia als ulls satisfets. Si fos jo, estic segur que la felicitat m’ompliria a vessar; de la nit al dia em convertiria en un homo nou.
Va ser després quan, pensant pensant, em vaig fer unes quantes preguntes i, a més, d’aquelles males de contestar. Estàs segur que te’n tornaries ara mateix, a Menorca?, em demanava. Estàs segur que no t’importaria deixar totes les coses que aquí tens sense tancar? N’ets conscient de que tot el que t’envolta és allò que has triat? I, allavonces, em vaig convèncer que jo, per bo o per dolent, no som en Miquel, i que, ara per ara, no tinc la vida organitzada per tornar i quedar-me, que per molt que me l’estimi, a Menorca, com mai podré estimar enlloc i que ca nostra ho serà per sempre, no podré tornar fins que la vida m’hi dugui. Ella, la vida, va ser la que em va fer creuar la passarel·la d’aquell vaixell de proa recte i bordes clavetejades, de cobertes pudentes i fumeral recte i enlairat (Ciudad de Alicante, es deia aquell tros de suro que, segons parer dels entesos, que d’aquests sempre n’hi ha, era molt mariner), i també la vida em va dipositar amb desgana a l’altra banda del mar.
Però, del que sí n’estic segur és de que, més prest o més tard, la vida m’ho retornarà: em durà enlà perquè els ossos vells que llavors tindré descansin tranquils, estones a Alaior i d’altres a na Macaret. Passejaré per sa Torre d’en Galmés i per Torralba, tot escoltant el silenci de la història que hi reposa; caminaré per Son Bou i, sobretot, seuré hores i hores davant d’aquest teclat. I sé que inventaré històries, i que m’ompliré l’esperit de paraules que sempre cercaran qui les vulgui escoltar, però a les que tampoc no lis importarà gaire quedar-se al calaix. I sé que llavors seré feliç, que ningú no ho dubti; doblement feliç, perquè tindré prop meu tot allò que més estim i em veuré envoltat de l’alè que sempre m’ha donat vida.

I jo, que em pensava que la cosa s’acabaria aquí, que les cabòries sobre la meva vida en tornar a Menorca estaven estotjades per una altra ocasió, sa meva dona va tornar a obrir la caixa dels trons. L’endemà de la festassa pel meu cinquanta aniversari, pet inclòs, va i em deixa anar, com si fos una càrrega de profunditat, que què haguessis fet si t’haguessis quedat a Menorca? Ho has pensat mai com hagués estat la teva vida si no haguessin decidit venir a fer feina aquí? Què haguessis trobat, a Menorca? De què faries feina? I encara més, t’haguessis casat amb la mateixa dona? I jo, us ho dic del cert, no vaig saber ben bé què contestar, i mireu que em costa quedar-me sense paraules –potser la ressaca hi va tenir molt a veure-. Què em demanes, tu, ara?, vaig contratacar, tot provant de muntar una defensa d’aquelles impossibles –“numantines”, lis diuen els castellans-, no veus que encara tinc el cap emboirat pels whiskys d’ahir vespre. Però ja sabeu com van aquestes coses: ella va insistir. Vaig provar d’acabar-ho amb un segurament hagués fet oposicions i ara seria profe d’institut, o vés a saber, potser funcionari, o jo què sé! I t’agradaria?, va seguir com un corcó. I sense pensar-hi, tot d’una vaig dir que sí, que per ser a Menorca qualsevol cosa. Però després qualque cosa se’m va disparar dins del cap i vaig afegir un qui sap pensatiu. Perquè, insistia ella, els teus fills, serien els mateixos? I t’hauries divorciat, a Menorca? Potser si la teva vida hagués estat diferent... I nosaltres, va afegir tot seguit –crec que aquesta era la pregunta clau, per a ella-, ens haguéssim conegut mai, nosaltres? A tu t’hagués cercat fins i tot davall les pedres més amagades del darrer recó del lloc més recòndit del món, i t’hagués trobat, ho sé, vaig respondre-li en un atac de poesia barata però sincera, que al final és la que val.
Gràcies a ella, al interrogatori, ara sé que no m’importa gens quina hagués estat la meva vida si m’hagués quedat a Menorca: hagués estat una vida que mai no existit ni existirà. Llavors, de què serveix pensar-hi? Del que sí n’estic segur és que, a Menorca o on fos, hagués tingut els dos mateixos al·lots que ara tinc (són bons al·lots, tot dos; sí, ja ho sé que no està bé que son pare ho digui, però què voleu?). També estic segur que, a Menorca o on fos, hauria trobat aquesta dona a la que tant puc estimar. Del que no sé jo si n’estic tan segur, és si ara, sense haver sortit de l’illa, podria escriure amb l’enyor amb que ho faig o si podria sentir-la alhora tan a prop i tan enfora.
Crec que són la distància i aquest enyor les que m’han empès a escriure la majoria de coses que he escrit, que escric i que faig comptes escriure. Però, deixeu-me que us faci una confessió: no m’hagués importat gens provar-ho. Escriure de Menorca i des de Menorca ha de ser meravellós.

EN BÀRCAJ, EL FALCÓ.

2010-03-05T20:26:00.001+01:00

Kisbis tenia fama benaguanyada de no aprofitar-se de la gent. Mai demanava un preu tancat, i només li pagava qui podia. I, per açò, moltes vegades es quedava sense cobrar. Deien d’ella que era un model de bona dona, que no n’hi havia de millor, però també deien que així mai no en sortirien de pobres, a ca la guaridora. Però, malgrat tot, se’n sortien; vivien del seu treball. I si per una vegada havia tingut la sort de topar amb qualcú com jo, d’una família amb prou hisenda per pagar, benvingut sia; per què desaprofitar-ho?
Malgrat aquest anar passant, era evident que les possibilitats de prosperar de la guaridora eren mínimes. Tenien gairebé res per a mercadejar; els camps de la família havien canviat de mans. Un reduït ramat de cabres els hi donava llet i formatge; prou per les menges de cada dia però per res més. I, per sort, també els hi quedava l’hort, del que se’n cuidava la mateixa guaridora. Per açò no m’estranyava que na Kisbis em cuidés com ho feia: jo era clau pel futur de la seva família. Després d’haver confirmat amb ma mare nostre prometatge, aquest futur havia mudat. Ca la guaridora emparentaria amb la casa del Bàlar, la més important; l’horitzó s’havia asserenat. Per un afortunat cop de timó, la nau de la guaridora, tan antiga com el mateix clan, reprendria el rumb que li pertocava, per llinatge i per rang. I jo, que estava profundament enamorat de n’Ainerís, me n’alegrava.
—Veig que t’has avançat, Bàlash. Venia a dir-te que t’aixequessis. Ara toca enfortir les cames, caminar. Com que pel pati seria poc voltar, quan es posi el sol et deixaré sortir; però just una passejada i t’acompanyarà n’Ainerís. Podriau vorejar la murada de a prop. I com que no trobareu ningú, res d’explicacions. Però, escoltem bé, foner capbuit: no vull ni un esfors. Així que, si et canses, li dius a ma filla i us retureu, o t’hi agafes i que t’ajudi a caminar. D’acord?
—D’acord. Obediència total. Si se’m permet, voldria preguntar..., i els meus germans? Què no han vingut?
—I tant! Germans i una caterva de companys atemorits. Els he foragitat de males maneres, que tinc una fama per mantenir. Les amenaces d’encanteris els ha fet fugir corrents; menys el petit. Com es diu?... Balèrish, sí; quin al·lotet! No se’n volia anar sense rallar-te d’un tresor que duia amagat al sarró: un pollet de falcó.
—Sí, en Balèrish..., no el coneixeu bé. No creu en màgies, només amb allò que pot entendre i tocar. Però, per contra, s’empesca unes històries... A jo m’agrada que me les conti. Què dieu, guaridora? Te raó, en Balèrish, de no creure en màgies?
—De vegades és bo de fer creure allò que som incapaços d’entendre, allò que no sabem explicar. El món en té, de secrets, fill meu, i qualcuns prou amagats; qui sap, potser... Però, rallant d’encanteris..., en Balèrish estava encantat! Quan tots han marxat, m’ha dit que no passessis pena per en Bàrcaj; crec que m’ha dit aquest nom. Sembla paraula nurair, veritat? Me l’ha ensenyat i..., per la Mare, que ho és de lleig! Vols dir que valia la pena gairebé deixar-se matar per un animaló com aquest?
—Serà meravellós, guaridora, segur! No l’heu vist mai, al falcó, volar?
—Què et penses? És clar, que jo també surt al camp. I amb açò tens raó, el falcó és veloç, i molt elegant.
Mentre la guaridora rallava, jo no podia fer una altra cosa que riure’m de la ocurrència d’en Balèrish. Ja l’hi havia posat nom, al falcó. Bàrcaj, el llamp; molt apropiat. Així era com anomenaven n’Amílcar a Ibèria. Un bon auguri, a bon segur.

UN RIURE BALSÀMIC

2010-02-19T19:08:00.001+01:00

Estances del cercle de Cartailhac -casa talaiòtica- de sa Torre d'en Galmés (Balariash). Foto d'en Pep Gómez.

Entre riures, Kisbis em va dir:
—Molt bé, jove foner, així m’agrada. I no t’estic enganant si te dic que l’amargor d’aquest beuratge és, com tu dius, proporcional a la seva eficàcia. Et curarà; confia-hi.
Després de dir açò, la guaridora va sortir de l’estança. Quan ja era un tros enfora, va cridar a sa filla i n’Ainerís es va apressar en deixar-me sol.
Quan va tronar, ma estimada feia un posat seriós; havia perdut aquell somriure tan meravellós que havia lluït fins feia ben poc.
Amb moviments que semblaven tímits però com si els hagués preparat per endavant, es va apropar al jaç.
—Diu ma mare que descansis, que prou de xerrameca; i que si no et deix dormir em prohibirà tornar. Així que, ja ho saps, dorm, si és que vols que, en despertar, encara hi sigui. A més, que no me’n recordava..., ta mare va dir que tornaria pels volts del migdia. Tens que deixondir-te un poc, que ara fas por! A dormir, idò, va..., siguis bon al·lot. Si ens portam bé, si som bons al·lots com diu ma mare, idò podrem... —s’ho va pensar millor i va callar. Quan va tornar a rallar, un gran somriure li omplia la cara. Què polida estava amb aquell posat!— De pas, me’n lliuraré dels envions, dels gerros que m’esclafen el cap. Perquè, a veure, sí tu no hi ets, què se m’ha perdut a les cisternes, a jo?
El riure de n’Ainerís va ser com un bàlsam, el millor guariment per a qualsevol mal. Com que volia mantenir-la a prop, vaig tancar els ulls disposat a dormir-me, a fer-li cas i descansar. Qualsevol cosa per ella, per n’Ainerís... Com m’agradava el so d’aquell nom!

Una altra veu em va marcar el nou despertar; i aquesta vegada era molt coneguda: la de ma mare; inconfusible, malgrat l’embull que encara tenia al cap. La sentia rallar amb la guaridora, prop de l’entrada de ma estança, la qual les meves guardianes havien deixat oberta, només amb el cortinat.

EN BÀLASH, L'ELEGIT

2010-02-06T11:21:00.006+01:00

Imatges de l'entrada del port natural de Cala Morell (costa N de Ciutadella), on es troba un asentament costaner de l'època pretalaiòtica -bastió colonial?- (foto superior) i una de les necròpolis més importants i més espectaculars de l'illa. Fotos d'en Pep Gómez.

Poc a poc, després de que aquella mescla impossible m’hagués baixat per la gola, vaig començar a sentir una gran pau que m’envaïa. La calor de la cara semblava haver minvat i l’aire del l’estança, fins allavonves carregat de bàfols angoixants, també s’aclaria. No podia ser res més: era el beuratge miraculós que m’estava fent efecte.
En entrar, na Kisbis havia deixat la porta oberta i una mica d’oratge s’escolava entre els moviments d’uns filats de margalló trenat; segur que allò també ajudava. Per tal d’incrementar-me el benestar, n’Ainerís no deixava de remullar-me el front. Vaig tornar-la a mirar i la vaig veure més formosa que mai. El somriure no l’havia abandonat i els colors de la cara li lluïen brillants. Què preciosa que estava! I com me l’estimava!
La veu de na Kisbis –com me n’havia oblidat, d’ella?- em va treure d’aquell estat d’ensopiment plaent.
—No et facis il·lusions, que ja t’ho veig a la cara. L’efecte és certament ràpid, però també passatger. Encara te’n falta molt... Has de descansar; intenta dormir tot el que puguis fins que hi torni. Sí, no et queixis, serà la mateixa. Sembla que t’ha agradat, no? —La ironia de la guaridora va aconseguir fer-me somriure—. Així m’agrades, Bàlash; és bon senyal. Estic segura que, en pocs dies, tornaràs a la normalitat. Reprendràs les pràctiques, poc a poc, però, amb molta calma. I a mesura que et trobis més fort, podràs incrementar el ritme de feina. Però, compte, si et passes, si no em fas cas, pots empitjorar. El mal intern que ha provocat la ferida, i que ara tenim boni controlat, pot reproduir-se. I llavors... No hi vull pensar! Amb un poc de sort i molt de la teva part, estaràs a punt pel Festival. Tot Balariash espera que tornis a guanyar, ja ho saps. I, qui som jo per decebre’ls?
Per la Mare estimada! Ja no hi pensava, jo, amb el Festival! Com ho podia haver oblidat? En què estaves pensant, Bàlash?, em vaig recriminar. No t’ho pots permetre, açò; tu no. Potser els teus companys... I, en canvi, ho havia fet: se m'havia oblidat.
Tot Balariash, i per què no dir-ho, també bona part dels bàlar, esperaven que fos jo qui dugués de nou la Força a ca nostra, sense deixar que reprengués el camí de ponent; tothom hi confiava. Els nurair estaven molt orgullosos, molt segurs de si mateixos, i sempre s’havien cregut els més forts; cosa que, per altre banda, també havien demostrat any rere any. Però l’any anterior s’havien endut una bona sorpresa: un al·lot de quinze anys els havia guanyat, i aquest al·lot era jo. I ara... No, no els hi podia fallar.
No podia deixar de donar-li voltes, a tot allò. Cert, em deia, sí que ho són, de creguts, els nurair. No fan res més que prear-se de que van ser els primers illencs en enir contactes amb els fenicis orientals, i que els van foragitar amb tot de gales costaneres. Però també va ser entre ells, des dels seus ports, des d’on van arrelar els ritus més sagnant. Segons ens havia ensenyat l’oficiant del santuari, aquella primera visió de la Força, la més oriental, reclamava sacrificis d’esperits joves, i ho va fer per molts anys; alens virginals, els anomenava n’Àrganir. Segons ell, entre els bàlar també s’havien fet un forat, aquelles creences, però ben prest les vam rebutjar per tornar a les ofrenes tradicionals: anyells, porcelles, aus de corral i, sobretot, el foc cerimonial que sempre cremava al peu d'on Tot es Troba. Aquelles hecatombes, sí, així els deia n’Àrganir, també s’havien exhaurit a ponent ja feia anys, però l’escletxa entre els dos clans mai no s’havia tancat; i encara hi era. Per sort, després de l’últim enfrontament -vés a saber quant feia, d’allò-, la rivalitat només la mostràvam als Festivals de la Força. Aquella festivitat, la qual sembla ser que antany solia esdevenir en veritables batalles, amb el pas dels anys s’havia convertit en una mena de competició esportiva. El mestre Hàntish les comparava a les olimpíades gregues –no sé com ho sabia, allò de Grècia en Hàntish, però així era: una lluita noble per saber qui era el més fort -vols dir que n’hi havia per tant?-. El mal és que, moltes vegades s'acabaven a cops i pedregades, les proves. I gairebé sempre guanyaven els nurair; supòs que, per açò, ningú no s’esperava la irrupció d’un al·lotet poc fet con era jo llavors. S’havien quedat de pedra.
Els glosadors, a les llegendes, cantaven que vindria un triat per unificar els clans. Però, qui se les creia, les llegendes? N’hi havia tantes i feia tant que les cantaven, i mai es feien realitat... I resulta que, quan vaig néixer, els presagis dels estels que va llegir el savi Àrganir, em van assenyalar com a l’elegit. Sembla ser que jo seria el unificador de les gloses; jo, qui duria la pau a l’illa i faria més pròsperes viles i casats. I ara, només a jo em tocava carregar aquella feixuguesa. I ho era molt, de feixuga... Els auguris mai no s’equivoquen, deia tothom. Però, i si per una vegada ho havien fet, d’equivocar-se? No n’estava massa segur de voler assumir tanta responsabilitat. Per què jo?
Tots aquests pensaments van passar pel meu cap, esvalotats com un falcat de perdius, molta renou però poc vol.
—Prometo obediència total —li vaig dir a la guaridora, com no podia ser d'una altra manera—. Em sotmetré a les vostres cures i engoliré els beuratges més repugnants que em vulgueu donar, i sense protestar! Únicament espero que la capacitat de guariment sigui proporcional a l’amargor.

I era cert: frissava per recuperar-me. Recuperar-me i demostrar que era mereixedor del títol que m’havien posat. Volia acontentar als que havien dipositat tantes esperances en al·loteu esbojarrat com jo. I, si era possible fer-ho, també demostrar-m'ho a jo mateix. Perquè si jo no n'estava convençut... En aquells moments envejava els germans, els cosins, a tots els companys, que no tenien una altra cosa a demostrar que la seva pròpia força. Maleït sia...

ARRELS

2010-01-23T16:18:00.005+01:00

Foto d'en Joan Gómez, agafada en prestec del seu fotobloc. Gràcies, Joan. N'és prohibida la seva reproducció.

Article publicat a S'Ull de Sol, gener 2010.

Quan escric aquestes línees encara no és Nadal. I per molt que els carrers de Barcelona estiguin plens de llumetes que et desitgen felicitat en tots els idiomes de l’estat i que l’ambient, malgrat el fred hivernal que ens ha agafat d’improvís, s’hagi caldejat pel caliu de consultes independentistes de rebuda dispar, de veres que jo (i és una qüestió purament personal) no sent res especial més que l’apropament del dia en que unes línees aèries de baix cost (en aquesta època de l’any, açó de baix cost és un dir) em duran de nou a Menorca. I ja és prou. Perquè, sí senyors, falta una setmana perquè trepitgi la nova T1, perquè torni a ser amb la família i, per suposat, amb tots voltros. En aquests moments d’eufòria, fins i tot se m’acudeix dir que per tornar a les arrels.
Jo, que sol qüestionar-m’ho tot i que mai estic content amb allò que sé o que crec sebre, me deman, ara, després d’escriure l’anterior paràgraf, fins a quin punt és cert que és un retorn a les arrels. Perquè, quines són realment les meves arrels personals? Jo tenc molt clar, claríssim, que som menorquí, d’açò no hi ha cap dubte. I que som d’Alaior, d’açò tampoc, per naixement, per criança, d’esperit i de cor.
Però, us heu demanat mai, les arrels, fins on s’enfonsen? D’on arriben a beure, les arrels? Perquè, al cap i a la fi, aquestes arrels, què són? Són d’on vens o on has arrelat? I encara més, tan importants són, les arrels? Mira que ho som, jo, de complicat, fer-me tantes preguntes estranyes quan només tindria que estar demanant-me què comprar a la dona perquè no me digui una altra vegada colònia, on has deixat la imaginació, o quin regal he de dur-li a ma mare perquè sigui encara més feliç del que pot ser per tenir-nos a tots replegats. Però, com que tothom m’ha dit sempre que som “raro” i complicat (ara m’han arribat a dir que som asocial, fixeu-vos!, tot mentides, és clar!), no els vull deixar per mentiders.
Jo, de jovenet, vaig estudiar botànica (una altra rareça?), i per açò sé prou bé com funciona un sistema radicular. També sé que hi ha ramells que no en tenen de veres, d’arrels (les molses i els verdets, per exemple, ni les falgueres), però sempre hi han parts de la planta que hi fan la funció. Així, dit d’una manera simplista i sense cap esperit científic, una arrel, idò, seria qualsevol estructura capaç de fitxar el plançó al terra per ajudar-lo, bé a sostenir-se, bé a alimentar-se i fer-lo créixer, o ambdues coses a la vegada.
I tot açò, a què ve? No sé com m’ho faig, però pens que cada vegada don més voltes abans d’arribar on vull. Idò, ve a que no fa gaire vam anar a València per la defunció de la darrera anella de la cadena familiar paterna. Allà, després dels tràngols que sempre comporta un fet d’aquest, vam tenir que rastrejar paperots vells, esgrogueïts per anys de calaixeres tancades i oblit, i que, qualcuns, s’esmicolaven just tocar-los. I, entre ells, vaig descobrir (no sé si mon germà ho sabia, tot açò, però per a jo tot era nou), que nostre avi patern era d’un poble de Terol que s’anomena Hijar (a la seva pàgina web s’exalten els barris jueus, morisc i cristià d’una vil·la medieval, on es celebren unes jornades nacionals d’exaltació dels tambors i els bombos); que nostra avia paterna era valenciana però que havia viscut a Tarragona. Descobrirem també el motiu de la mort de l’avi, tot contemplant les fotos d’un militar amb cara d’al·lot que semblava tret de la guerra de Cuba o de la pel·lícula “Els últims de Filipines”. I em vaig emocionar. Em vaig ficar dins la pell d’un sotsoficial del 36 que va obeir a uns comandaments que s’havien revoltat contra la República. Em vaig estremir en reviure els ofecs d’aquell jove fermat, maltractat, empès cap una síquia a les afores de València per ser sumàriament afusellat. I després, remenant remenant, em vaig indignar quan vaig llegir el munt de sol·licituds (“escritos”, lis deien) que s’àvia havia enviat, una i una altra vegada, als comandaments pels quals l’avi s’havia deixat matar. Se’m van remoure les entranyes per les vegades que aquella pobre dona es va tenir que “arrastrar” per demanar “a quién le corresponda” allò que sempre li varen negar. I fou llavors que vaig comprendre per què mon pare era com era, d’estricte; per què pensava com pensava, de recte; i per què nostres pares ens havien educat com ens havien educat. Les arrels, Pep, em vaig dir; açò són les arrels, les que venen d’enfora, les que s’enclaven fins la roca mare i la van esquinçant fins convertir-la en vida. Les arrels que no saps ni que hi són, las que quan rebasses un ramell mai no trobes perquè es queden aferrades al cor de la terra, perquè estan tan enfonsades que ningú mai no arriba a veure-les.
Aquell dia, esgotats després de la jornada de dol, vam tenir la sort d’arribar fins l’arrel pivotant sobre la que reposa tota mata de nostra família. Fins allavonces, les arrels per part de ma mare m’eren clares, però les de mon pare, gens. Ara ho tenc tot aclarit.
I també em vaig adonar que aquestes arrels amagades, profundes, no estan gens renyades amb les altres, les més superficials, les que campen per la terra enriquida i que t’alimenten l’esperit, les que et fan sentir allò que sents i et fan pensar com penses.
Jo som menorquí, repetesc. Les arrels que m’han fet créixer s’estenen per aquestes terres, han xuclat de la terra prima de nostres camps i m’han alimentat d’un esperit mal de trobar. Són alaiorenques, aquestes arrels, sens cap dubte.
Un arbre menorquí empeltat en un plançó mig turolenc mig valencià? Potser, però penseu que els empelts es fan per gaudir de fruita millor. I, no és açò que cerca tot bon hortalà?

EL BEURATGE DE NA KISBIS

2010-01-16T17:03:00.002+01:00

Estances de casa talaiòtica (Sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.

La reacció de ma mare havia estat just la que em temia. Segur que s’havia preocupat fins a morir, però mai no m’ho demostraria. Ni per un instant podia oblidar aquella fermesa que, de vegades, arribava a semblar-nos cruel.
La conec bé, a ma mare, em vaig dir. Ens estima més que a res en el món i faria qualsevol cosa per noltros. Llavors, si havia decidit deixar-me a ca la guaridora era perquè confiava en ella, del tot. Segur que era la forma més ràpida per recuperar-me.
Pobre, ma mare, sempre preocupada pel meu futur! D’ençà que vaig néixer i els estels van rallar, els seus esforços havien anat en una única direcció: aconseguir que s’acomplís l’auguri. Com l’omplia d’orgull que un dels seus cadells fos el predestinat a convertir-se en el bàlar més important! Però les coses no es fan soles, em recordava a tothora; i si qualque vegada se m’oblidava, ella m’ho tornava a recordar; què tot ens ho hem de guanyar, em deia. Sé que el destí passa per anar-me’n enfora i que, per assolir-lo, necessitaré les forces intactes, sense merxes ni cicatrius que m’alenteixin el voleiar dels braços, que afebleixin el cop de les meves pedres. No, jo tinc que ser un guerrer sencer; sinó, com podré guiar la meva illa cap a la unitat augurada?
Ajagut i adolorit, vaig maleir al falcó. Però ben mirat..., quina culpa en tenia, pobre animal? Ella només defenia la niada com a bona mare, com ho faria la meva si arribés el cas. O com ho faria jo per n’Ainerís, pels germans, pels meus fills quan els tingués. Bé, deixau, Bàlash, que tampoc en trauràs res de culpar-te. Ben cert que he sigut un inconscient, però ja està fet. Ara només puc esperar. I pregar a la Mare per a que tot vagi bé? Mai fa mal, açò.
Na Kisbis va tornar amb un tassó a les mans. Just entrar, l’estança es va omplir d’aromes suaus, d’unes fragàncies que sortien del beuratge fumejant; només olorar-les em vaig sentir reconfortat. Se’m va desembullar el cap i la vista se’m va desentelar. Era com si les arts més amagades de la guaridora, aquella màgia de la que tothom rallava, m’hagués envoltat per fer-me millorar d’una flairada.
—Pren açò, Bàlash. Beu-t’ho ara que encara és calent. I t’ho has de prendre tot, i sense protestar. Res de no m’agrada, que és amarg i tot açò que deis els homos, que ja us conec, jo, al homos! Voleu donar-vos-les de durs i després us queixeu per qualsevol cosa.
Sense gaires miraments em va posar el tassó a la boca i em va fer engolir-lo; cremava. Se’l vaig arrebassar de les mans per, obedient, continuar bevent, aquesta vegada, però, amb xarrupades curtes i bufant abans d’intentar fer-ne un altre. Na Kisbis se’n reia pel baix. Ara sabia perquè m’havia avisat, la guaridora. Què ho era d’amarg, allò! Quin oi!
—Sé que no ho tindria que demanar, açò, però, com pot ser que un beuratge tan dolent, imbevible diria jo, pugui arribar a guarir? —I és que era incapaç de fer dos glops seguits sense recuperar l’alè.
—Que te’l beguis, et dic! Només t’ha d’importar que guareix, i res més. No ets el primer que se la beu, aquesta tisana. O et creus especial, tu?
—I tant que no... Però, i aquest sabor tan amarg? —N’Ainerís també se’n reia, però jo no li veia la gràcia per enlloc.
—Si insisteixes... però t’aviso que, saber-ho, no li treurà l’amargor. El sabor que dius no poder soportar se’l dona l’arrel de l’aristolòquia. La conèixes? Me’n refio més de la que creix a les cales de tramuntana abans que la dels canyars; aquesta me la van dur d’ets Alocs. I l’olor..., ah!, açò sí que t’agrada, eh? Menta i camamil·la, però potser ja ho has endevinat. I ja no et diré res més, foner xafarder, que és el meu secret. N’Ainerís ja el coneix; però és que ella és ma hereua i ho ha de saber tot.
—I açò em traurà les febres? I recuperar les forces? Sembla cosa de màgia... Tan dolent i alhora tan bo...
—De màgia, res, fill meu: ciència, a açò se li diu ciència, i art. L’art de guarir. Et confesso que l’eficàcia del beuratge depèn molt d’un ingredient força estrany, i que no sempre en tinc. —Va mirar sa filla i va afegir—: Què fem, Ainerís? Li diem? D’acord, però només perquè tu vols... Escolta, Bàlash, és un secret —i va abaixar la veu—: l’escorça de l’arbre d’orient. Me la duen aposta els mercaders, des de l’orient més llunyà, a l’altra banda del mar. Però has tingut sort: me’n quedava un grapat; prou per les teves tisanes. Açò sí, qui vengui ara es tindrà que esperar. I prou de xerrameca i beu. Em vaig carregar de valor i vaig seguir xarrupant la maleïda tisana. Em vaig prometre que ningú mai no dirà que en Bàlash de Balariash s’ha fet enrere per por d’una tisana, per molt amargant que sia. I si aquest suplici m’ha de servir per millorar, me beuré totes les tisanes del món, per dolentes que siguin. Confiï en la guaridora, i amb n’Ainerís. Elles m’adobaran i tornaré a ser en Bàlash d’ahir. Ves quines coses, vaig seguir rumiant, només va ser ahir que em vaig despenjar pel penyal? Em semblava que havien passat jornades senceres des de llavors. L’estat d’inconsciència en què m’havia vist postrat m’havia fet perdre la noció del temps. Hores d’ara em sentia inútil, allà estirat, sense poder-me moure. I estava avergonyit perquè havia estat el meu capbuit el que m’havia dut fins aquell estat. L’únic de bo que tenia tot allò era la proximitat de ma estimada, i la seva mà, tocant-me.

HONDEROS DE LA MENOR Libro II

2010-01-11T18:08:00.008+01:00

"Honderos de la Menor Libro II En la Menor y en la guerra" és la segona part de la trilogia (en castellà) que vaig iniciar amb "Honderos de la Menor Libro I Bálash" (Ed. Grafema, 2007) i per fi és aquí.
Després de la fallida econòmica de la editorial que estava a punt de publicar-la, vaig tenir que recórrer a la editorial on-line Bubok perquè aquesta segona part de la trilogia veiés la llum. Era evident que cap editorial se interesaria per una segona part d'un llibre que ells no havien publicat. Per tant, poques opcions em quedaven.
Sé que el temps d'espera ha estat massa llarg, però ara, per fi, podeu continuar amb les aventures d'en Bálash i els seus companys, des que arriben a Ibèria fins a la invasió de Italia, sense oblidar la vida dels que quedaren a l'illa (Balérish, Ainerihs i companyia).
Estic segur que si la primera entrega us va semblar acceptable i vareu aconsseguir llegir-la, aquesta us agradarà encara més.
Us adjunt el link perquè us sigui més fàcil accedir-hi.

http://www.bubok.es/libro/detalles/18615/HONDEROS-DE-LA-MENOR---Libro-II-EN-LA-MENOR-Y-EN-LA-GUERRA

Que el disfruteu tant com jo vaig gaudir escribint-lo.

EN BÀLASH I N'AINERÍS

2010-01-10T08:52:00.005+01:00

Interior de casa talaiòtica (Talatí de Dalt). Foto Pep Gómez.

Una altra vagada, només sentir-la, el benestar m’embolcallava. Tan bé em sentia que vaig intentar incorporar-me per veure-la millor. Aleshores, vaig notar que qualque cosa se'm trencava a l’esquena. Un dolor agut em va recórrer l’espinada, com si un llamp em travessés de banda a banda. Trasbalsat, em vaig deixar caure sense cuidar-me de no copejar-me la ferida. Un altre llamp... On era el benestar, ara?
—Què fas? —La veu de n’Ainerís era plena de retrets. Havia dessat l’endolciment per una altra estona; ara tocava ser maleita, ara tocava ser guaridora—. Te’m dit que no et moguis. Si t’encaparres en fer bogeries només aconseguiràs que la ferida s’obri. I qui sap que pot passar, llavors... D’aquí una estona et renovarem l’emplastre i et sentiràs millor, més fresc, però ara quiet. La ferida s’està encrostant i açò és bo. No podem permetre que es faci mal bé, la crosta. És molt important per la cicatrització, la crosta; fa que la carn creixi ferma i, sobretot, protegida dels mals.
Quan se’m va mig encalmar el mal de l’aixecada i vaig ser capaç d’escoltar-la, em vaig adonar que la mirava bocabadat. Semblava una altra, n'Ainerís, quan xerrava de malalties i de ferides; una al·lota que havia dessat vergonyes, una al·lota tot seguretat.
—D’aquí uns temps, no gaire, només et quedarà una senya de l’aventura. La cicatriu del falcó; mira, així la pots anomenar. Però, tranquil, que quan el sol la torri ni es veurà. De totes maneres, crec que el teu cap se’n recordarà d’aquesta bogeria. Mira que ho sou! Ma mare us diu foners, per afalagar-vos, però encara no ho sou. Què va!, aprenents, açò és el que sou. —Em va posar la mà al front i va afegir—: I ara, quiet, que encara em d’abaixar els focs. Ma mare no em perdonaria que m’oblidés d'açò, i si sabés que és per xerrar...
Ara, Bàlash; ara la tens tan a prop que li pots rallar sense aixecar la veu.
—I tota l’estona has estat al meu costat, Ainerís? —Era a punt de dir-li qualque cosa més, qualque paraula més tendra, però com que vaig veure que la vergonya li tornava, ho vaig deixar anar; no volia trasbalsar-la—: En quin moment del dia estem? És que, aquí, a la foscor de l’estança, som incapaç d’endevinar-ho. La claror just s’escola per la volada... I les lluminàries me l’emmascaren, la claror. I tampoc sé quant temps...
—Duus des d’ahir capvespre amb noltros. Que no te’n recordes? Vas arribar del barranc, ferit per l’atac d’un falcó. D’açò sí, no? —Vaig afirmar amb el cap—. La nafra era molt lletja. I encara sort que en Kàstysh te l’havia embenat... Ara és mig matí d’un dia preciós. —Sense deixar de refrescar-me el front, va continuar—: Sort que se’t va ocórrer venir; podries haver-te dessagnat. Després que la vaig avisar, ta mare va venir tot d’una, però tu no te’n vas entèmer: dormies com un fillet. Les llavors de cascall mai no fallen quan es tracta de fer descansar. —Mentre tornava a remullar el llenç, va afegir—: Quina dona, ta mare! De primeres, es va preocupar molt, però tot d'una es va asserenar. És la primera vegada que la veig trasbalsada, na Katis. No sé què es van dir, perquè a jo no m’hi van deixar ser, però ben prest es van posar d’acord.

—I no la vas sentir, a ma mare? No saps què va dir? Semblava molt enfadada?
—Jo diria que sí. Però, no et pensis, al menys davant meu no ho va fer gaire evident. Què n’és d’admirable, ta mare! Sempre tot ho rodeja de serenor, com si fos el seu natural, la serenor, com si no li costés gens fer les coses. Domina qualsevol situació a la que s’enfronta. Però no t’enganis: quan tornis a ca teva, te n’espera una de bona! Mesquinet meu! —I va esclatar a riure.
I aquell sí que era un riure dolç, molt dolç. La cara se li va encendre, les galtes li van esclatar en colors. I els ulls, més foscos que mai per les penombres, espurnejaven encesos pels reflexes de les lluminàries de sèu; i es movien, juganers, mirant-me. I com em miraven! Com si em volguessin travessar. N’Ainerís havia deixat enrere la vergonya i se’m mostrava com era, com jo la somiava: plena d'encant, radiant de bellesa. I, alhora que agraïa aquell moment d’intimitat, em maleia com mai. Perquè per poc que les forces m’haguessin acompanyat, l’hagués abraçat amb tota la dolçor que reservava per a la primera abraçada i, si m’atrevís, amb la passió que estotjava pel primer petó.

Maleït sia el falcó que m’havia pres les forces! Però no, maleït falcó no, maleït sia el meu mal cap, que per ell em veia ajaçat i sense èima de res! Aquell petò..., quantes vegades l'havia somiat!

EN BÀLASH ES DESPERTA A CA LA GUARIDORA

2010-01-03T18:36:00.003+01:00

Sala hipòstila adosada a csa talaiòtica (Sa Torre d'en Galmés -magatzem, cortal?-). Foto pep Gómez.

Quan vaig despertar no sabia on era. Què m’estava passant? Tenia el cap embullat i em redoblava com el timbal d’un glossador embogit; i feixuc, com la pedra capselera més gran del santuari. Braços i cames semblaven voler emprendre el vol, cadascun pel seu compte. Per provar-me, vaig intentar moure’ls, un rere l’altra; però, res, es van negar a obeir-me. I els ulls..., els ulls tampoc se m’obrien. Em coïen de forma insuportable. Sentia la urgent necessitat de fregar-me’ls. Però, com fer-ho si no podia moure’m? Potser som mort i açò és el que senten els que són de camí cap a la Mare.
I llavors, un regalim fred se’m van escolar coll avall. I el cos, que jo imaginava inert, va esclatar en esgarrifances que ja no vaig poder controlar. Així, tot tremolant, vaig tenir la certesa de que, almanco, era viu.
Quan ja pensava que la tremolor mai no s’acabaria, vaig sentir un cop de frescor al front que em va tranquil·litzar; per força, el contrast em va deixondir una poc. Tornava al món dels vius. I com sorgint-me del recó més amagat, d’on jo pensava que ja no em quedava res, vaig sentir créixer una bonança impensable, un plaer mai imaginat. Fins i tot podria assegurar que vaig veure com els mals esperits m’abandonaven i com l’escalfor, que fins aleshores m’havia consumit, s’esvaïa.
Una suavitat amagada, l’acaronament d’uns dits dolços però forts alhora, em va acaronar la pell bullent de les galtes. Una explosió d’aromes coneguts es va mesclar amb un reguitzell d’incerteses. Però tota aquella barreja, força inquietant, em va dur la certesa de que aquells eren els seus dits: eren les mans de ma estimada que m’estiraven cap a la vida.
Ainerís... Ainerís era al meu costat. Sí... Desconec com ho va fer, però ja no hi pensava, en tremolors; poc m’importava aquell tabaleig dissonant que poc abans m’embogia. Era sa màgia la que m’estava duent una llum nova que tot m’ho aclaria: el sentits i les certeses. Sí, era viu, i era amb ella. Què més volia?
La seva veu m’arribava esmorteïda, com si fos molt més enfora del que les seves mans volien confirmar-me. De nou vaig intentar a obrir el ulls, i aquella vegada ho vaig aconseguir. I allà era ella: la visió més desitjada, que va aparèixer entre boires espesses, difuminada com la llum del capvespre. Vaig fer esforços enormes per esclarir la mirada. Desitjava beure-me-la sencera, engolir-la d’una empassada. Però no sabia com fer-ho perquè el cos m’obeís. Sentia com si surés, com si les ones se me'n duguessin sense poder fer-hi res per rebel·lar-me. I encara que sabia que ella m’esguardava, que per fi tenia a què agafar-me, era incapaç de returar el desgavell que m’assetjava.
Una veu aguda, distorsionada, que gairebé no vaig ni reconèixer, va ressonar-me eixordadora.
—Mare, corre, vine! En Bàlash! S’ha despertat!
—No cridis, no veus que el molestaràs? —La veu de na Kisbis encara m’arribava més allunyada i, de fet, no estava gens segur d’entendre-la; potser només m’imaginava què deia—. Deu tenir el cap com un timbal i si crides...
—No estic cridant, mare. —La pobre Ainerís havia baixat el to de veu fins a convertir-lo en un xiuxiueig gairebé inapreciable—. Mai faria res que pogués molestar-lo.
—Surt... Va, deixa’m passar.
Llavors vaig aconseguir mirar els ulls de ma estimada. Volia dir-li tantes coses! Tot el que sempre havia desitjat dir-li des de la distància, a les cisternes, al mercat, a qualsevol lloc on la trobava. Però ella mantenia la mirada abaixada, avergonyida. Tampoc no vaig atrevir-me a rallar; de fet, no sé si hagués tingut prou forces per fer-ho. Malgrat tot, em vaig tranquil·litzar pensant que, per ventura, ben prest podria obrir-li el cor, dir-li quant me l’estimava. Les amorosies que empenyien per escapar-se’m se les murmuraria a cau d’orella, sense mirades amagades, sense sentiments llunyans.
Per fi, vaig recollir forces de no sé on, i vaig dir:
—No, guaridora, deixa-la que no em molesta. —I aquella veu no em va semblar la meva; era més dèbil, com esqueixada, però, estranyament, amb un to més greu del que la recordava; i havia aconseguit dir la frase sencera. Tot un progrés.
—Calla, Bàlash. No intentis xerrar. —La mirada de na Kisbis, que aquesta sí la vaig poder veure, era dura, gens amorosa—. Despertes i ja vols menjar-te el món. Foners..., sempre igual! Descansa, què bona falta et fa. Ta ferida encara és tendre i qualsevol esforç pot revifar-la. Ara mateix, quan aquesta escandalosa m’ha cridat, estava preparant-te una tisana, que et beuràs com un bon al·lot. Estàs millor, és cert, però els focs encara et cremen. No ens podem descuidar.
I després de dir açò, ens va deixar sols. Vaig mirar de nou a ma estimada, i aquesta vegada nostres ulls es van creuar per uns instant.
—Gràcies, Ainerís —vaig gosar dir-li—. Sense voltros, mai no m’hagués curat.
—No frissis tant. Encara no n’estàs de curat, Bàlash. —Aquella veu tan dolça, ara sense distorsionar, va ser com el millor dels beuratges que m’haguessin pogut preparar. Llavors, per reforçar aquella sensació tan plaent, em va posar la mà al braç—. Però ho faràs, et curaràs. Ma mare és la millor guaridora de l’illa i m’ha promès que quedaràs com a nou. I ara, fes-li cas i descansa. La tisana t’anirà molt bé. Ja la vas prendre, però com que no hi eres...

EN BÀLASH A CA NA KISBIS, LA GUARIDORA (continuació)

2009-12-29T21:06:00.005+01:00

Planell de ca na Kisbis (casa 2 de sa Torre d'en Galmés).

Amb puntades petites i molt juntes la guaridora li cosí la ferida. Volia que la cicatriu, per altra banda inevitable , no fos escandalosa i marqués de per vida l’esquena nua del foner. No era aquella una ferida de la què enorgullir-se, pel que tampoc no hi havia per què fer-la massa evident.
En Bàlash de nou suportà el mal en silenci, encara que fou ben prop d’estamordir-se. Una suor freda li amarava el cos. Malgrat aquella fredor, notava com una escalfor intensa li enrogia la cara i les puntes dels dits se li tornaven com a branquillons ressecs.
Un cop enllestit el recosit, na Kisbis el cobrí amb un bon grapat de l’emplastre i, per damunt, hi escampà un punyat d’aquella argila que estotjava amb tanta gelosia.
—Ja estem.
—Gràc...
—Prou, calla’t. Qui t’ha dit que podies rallar? Ho faràs quan jo t’ho digui. I, a veure, ta mare, per què no és aquí? No serà que no en sap res, no?
—No... Els germans... Volia... volia arribar per l’ullastre.
—Quin una n’és fet que no vols que ta mare se n’assabenti? Sí saps que ho farà... Ho sap tot, ta mare.
—Un falcó..., per caçar... Em vaig despenjar pel tallat... —Amb un gest de dolor, en Bàlash aixecà el cap—. Els pares... L’esquena..., cremava...
Na Kisbis mirà a sa filla i va dir sense fer gaire cas al ferit:
—Si ja ho dic jo: uns inconscients són els homos. —Després, mirà de nou en Bàlash i continuà amb veu enfadada—: I tu, capbuit, si fas comptes fer coses que surten de la normalitat, malda tenir les esquenes cobertes. T’has de poder defensar. O no t’ho ensenya, açò, aquell vellot d’en Hàntish? Bé, si més no, ara tindràs un bon trau que t’ho recordarà per sempre. I prega perquè puguis moure l’espatlla amb normalitat. Sinó, ja me diràs com t’ho faràs per llançar, eh? —I de nou per sa filla—: Què t'he dit?: uns egoistes inconscients. Només pensen en ells, els homos. Ai...
—Deixa-ho ja, mare, no veus que pateix?
—I vols dir que no li està prou bé, patir? Però, és clar, com que tu n’estàs d’aquest capbuit... Per açò el defenses. —El ferit se les mirava amb la cara desfigurada pel mal, però en bona part també per l’espant: no s’esperava aquella esbroncada. Per fi, na Kisbis es mirà de nou l'al·lot ja més calmada—: La veritat, per una banda em sap greu ta ferida, perquè ets un bon al·lot. Però per una altra.., és que mereixeries quedar-te esgarrat. —Li va posar la mà al front i proseguí, ara amb veu més endolcida—: Però, no, no pateixis. Tens sort de que som la millor guaridora de l’illa. I no som jo que ho dic, eh?, que consti. Quedaràs prou bé per fonejar qualsevol bagenada que se t’acudeixi de fonejar. Però... Sí, sempre hi ha un però, què et pensaves?: tindràs d’esforçar-te. I no et serà gens fàcil. Qui la fa, la paga, estimat. Pens que ja ho ets aprés, açò.
Encara que mai no li havien agradat els retrets, en Bàlash no va tenir més remei que donar-li la raó. Era forta, aquella dona, potser tant com sa mare, i quin caràcter... Tal vegada, si s’hagués embarcat ella i no son marit, les coses haguessin rutllat d’altra manera per la família. Però no era feina de dones, lluitar. Per sort per la comunitat, i de manera especial pel jove, és clar, na Kisbis havia continuat la tasca que millor sabia fer: guarir.
Però el discurs no havia acabat:
—I, ara, Bàlash, oblida’t de que ta mare no se n’assabenti. Tot d’una enviaré n’Ainerís a dir-li-ho. Tranquil, que no l’espatarem gaire. Açò sí: faig comptes dir-li la veritat. Que has de reposar uns quants dies sense moure’t. Que te’m de fer cures, renovar-te l’emplastre fins que la ferida es tanqui del tot; i, sobre tot, que no vull que sagni amb el primer sotrac. Li demanarem que et quedis aquí, a ca nostra. Què et sembla? Així podrem cuidar-te millor. —I amb un somriure irònic, afegí—: T’imagines que no quedessis prou bé i que, per açò, no s’acompleixin els designis dels astres? Encara seria culpa meva, que la guaridora et va adobar malament. No res; t’has de posar bé per convertir-te en el foner més famós, l’elegit pels estels; açò diu tothom, no? Idò, noltros et cuidarem, n’Ainerís i jo. A que sí, filla?
N'Ainerís s’enrajolà de dalt a baix. Sense fer-li cas, sa mare li tocà el genoll i li féu una senya amb el cap; en va tenir prou. L’al·lota sortí corrents per avisar na Katis.
Pel seu cantó, en Bàlash s’enfonsava al jaç. Sinó en tenia prou amb el mal de la ferida, ara, el temor a sa mare l’arronçava encara més. Por li feia enfrontar-s’hi. Ben bé, però, no n’estava segur què li sabia més greu: sí l’enuig de sa mare o que n’Ainerís en fos testimoni. Poc a poc, tot emprant la poca claredat que li restava, s’adonà que no hi podia fer res, que tindria que rebre el que li vingués, empassar-s’ho i, sobretot, recuperar-se el més prest possible. Ho faria, i tant! Encara que, hores d’ara, se sentís sense forces, ni per recuperar-se ni per res. Braços i cames li pesaven com a troncs inerts i tenia el cap com a emboirat; a més, tot li rodava i li feia mal el cap. Tenia raó la guaridora: tindria d’esforçar-se. Sí, ho faria. De fet, potser només eren les ganes, però com si, ara, un cop finalitzades les cures, se sentís un poc millor.
—Estigues quiet, foner inconscient. —Na Kisbis el va veure inquiet—. T’has portat prou bé; no ho espatllis, ara. Ens has demostrat que ets valent: has aguantat sense queixar-te; i pocs n’he vist que ho hagin pogut fer. I prou que sé el mal que t’he fet, creu-me. Descansa, Bàlash. Descansa i, d'aquí no res, et trobaràs millor.
Li posà la mà al front. Em preocupa aquesta escalfor. El remei per les febres, sí, li farà falta. Ara..., no me’n record si me’n queda, d’escorça d’orient. Potser al flascó de dalt... I sinó..., bé, qualque cosa trobarem. Quan no n'has trobat, de solucions, Kisbis? Idò...
I una altra vegada per en Bàlash:

—Ara tornaré, d'acord? Mentrestant, aprofita per pregar-li a la Deessa Bonadona, Bàlash, que se n’apiadi de tu. Et farà falta el seu suport perquè ta mare no acabi la feina del falcó.

I quan se n'anava, ho va fer flastomant. No es just fer patir a una mare d’aquesta manera. Si fossis fill meu...

EN BÀLASH ARRIBA A CA NA KISBIS

2009-12-19T09:20:00.005+01:00

Després de patir el turment del coster, en Bàlash arribà a ca la guaridora. Hores d’ara, l’esquena li cremava com un mar de flames. El dolor era tan insuportable que tingué que estalonar-se al llindar, sense esma per fer ni una passa més.
—Ainerís, Ainerís...
A l’al·lota, que feinejava pel pati, li semblà reconèixer la veu. Sí, era el seu estimat! Però quina veu més desmaiada... I si qualcú s’havia fet mal? O, pitjor encara, i si era ell qui estava malalt? En Bàlash no s’atreviria a visitar-la sense demanar-li permís a sa mare, i manco en aquella hora; no, no era tan agosarat. Així que qualque de dolent pasava.
Resolta, però amb el rostre marcat per la preocupació, obrí la porta. Just veure’l, n’Ainerís se n'adonà que en Bàlash estava ferit. L’agafà per la cintura, el féu entrar al portal i el va seure al banc de pedra del pati, en el primer recó buit que va trobar.
—Mare, mare! Frissa, és en Bàlash. Malferit! —N’Ainerís cridava sense deixar de aguantar el cap mig desmaiat del jove .
La guaridora arribà eixugant-se les mans al davantal i, després d’una certa sorpresa inicial, estudià amb mirada experta els ulls del ferit.
En Bàlash, amb mitja veu, li digué:
—La ferida..., l’esquena, guaridora.
—Prou que ho sé. Però el mal ja t’ha envaït. Els ulls m’ho mostren. Tot m’ho mostren, el ulls. I a tu t’espurnegen com el caliu encés. I açò vol dir que el mal t’està posseint; són les febres. Així que no ens podem enredar en xerrades inútils. —Mentrestant, na Kisbis enretirava l’embenatge sagnat—. Ainerís, desperta! Deixa de mirar-lo com si fos homo mort i fes qualque cosa de profit. Ajuda’m; agafe’l, cap el jaç. Ha de reposar. Vés netejant-lo, i fes-ho tot d’una. La ferida amb aigua d’escabiosa; i recorda: tèbia, que no cremi. Malda que quedi ben neta, sense restes de bruticia. Remena-la bé, sense por de fer-li mal, que no res ha de malbaratar la curació. Sí, ja sé que ho saps, però ara no hi ets. —Sa mare sempre aprofitava per alliçonar-la—: Després, benes netes, ben fort i sense por de fer-li mal. I mentrestant m’esperes, refresca'l amb aigua de roses. Vaig a preparar un emplastre fresc, que els que tenim estan un poc passats. -I mentre se n'anana-: Esper que no sigui massa tard. Els mals esperits...
Na Kisbis s’apressà cap a l’estudi del fons, on preparava els guariments. Aquella sala, la més fosca de la casa, era atapeïda de flascons i cossiols de tota mida, i sempre hi coïa qualque cosa en un petit foc. La guaridora, amb moviments precisos, obrí un pot rere l’altra, sense dubtes. Tenia molt clar què cercava, quins remeis eres els adients. Així, els pots i saquests es foren arrenglerant al seu davant fins que na Kisbis se sentí satisfeta. Tot seguit, tancà els ulls per demanar l’estaló de la Mare Guaridora i afegí un grapat d’hipèric en un morter d’ullastre; el triturà ben fi. Després li ajuntà un brot de molsa del torrent, una busca de liquen d’alzina i un trosset de rosegó de pa mig florit. Ho tornà a remenar tot, aquesta vegada maldant de no triturar-ho. Per donar-li la consistència precisa, li afegí una mesura de sèu de bou que havia bullit dues vegades; per clarificar-lo, li havia dit a sa filla quan aquesta es queixà per l’olor de la segona bullida. Poc satisfeta, n’afegí un poc més, de sèu. Per fi, amb un gest de conformitat, decidí que l’ungüent tenia la fermesa desitjada. En acabar, trià un gerro de boca ample del recó més fosc de la cambra, un kàlathoi foraster ornat d’animals en negre on guardava l’argila cicatritzant, ben protegida per una pedra plana de gres porós. Perquè l’argila ha de respirar, Ainerís, que així es manté pura i el seu efecte és immediat. Aquella terra de propietats meravelloses se la duien des de les faldes d’un dels turons rogencs de vora mar, a tramuntana, que no pot ser d’una altre banda, recorda-ho, filla, d’aquell coster i de cap més; sempre procurava tenir-ne una bona provisió. Un cop va haver embolicat l’argila en un drap humitejat, agafà una caixa de fusta d’un prestatge del costat de la porta. Abans d’obrir-la, passà suaument la mà per sobre dels signes gravats: uns petits cercles concèntrics flanquejats per un reixat. Era una caixeta antiga, herència de l'estirp més antiga de les guaridores de Balariash, on hi guardava les agulles d’os i bronze que emprava per cosir ferides; tot un tresor. Tot seguit, agafà el bolic de nervis i tendons estirats que emprava per suturar. Per fi, carregada amb tot el que li feia falta, retornà al costat de n’Ainerís i el jove malferit. Tot el procés li dugué poc temps, a na Kisbis. La precisió dels moviments, la mesura del pas entre aquell desgavell de còssils i gibrells, de cabassos i paners que vessaven, feia que mai fes trajectes inútils. Cada cosa tenia el seu lloc i tot era a l’abast. Fins i tot el sostre baix, creuat per bigues de mata sobre les que descansava el teulat de bruc i canyís enfangat, n’era ple: manats d’herbes posades a secar. Era un racó a vessar d’olors intenses, que s’entremesclaven fins aclaparar al que no n’estava acostumat. Des de les agradables flaires de la menta, la camamil·la, el romaní, la farigola o el tem, fins a fortors poc definides que sorgien de cubells arraconats, com si volguessin passar desapercebuts. De tot hi havia

NA KISBIS, GUARIDORA DE BALARIASH

2009-12-12T07:54:00.007+01:00

Ca na Kisbis, la guaridora de Balariash (cercle excavat a Sa Torre d'en Galmés, costat nord). Foto d'en Pep Gómez.

Previ: en Bàlash, ferit pel falcó en voler robar-li un poll del niu, envia son germans a ca seva per enredar sa mare. Mentrestant, ell se'n va a ca la guaridora perquè el sani sense que sa mare se n'entemi.

Així que els germans marxaren, en Bàlash agafà el camineu que rodejava el turó fins enfilar-se per l’altra banda. Era allà on, adossada a la murada septentrional, s’aixecava la llar de la guaridora. Des d’aquell costat del poble la vista perdia el blau del mar, però s’omplia d’una verdor difícil d’imaginar. Els sembrats sovintejaven fins el Turó Sagrat, el clar dominador del paisatge illenc, i també cap el fortí d’Ialash, un dels antics bastions fronterers dels bàlar. Envoltant-los, com un mosaic inacabat, els alzinars enfosquien uns camps que s’allunyaven cap a els turons vermells de més enllà i les ondulacions fonedisses de la tramuntana més turmentada.
En Bàlash sabia que la guaridora i sa filla serien a casa. Segur que ja haurien retornat dels camps. En aquell hora, quan el capvespre es torna fosquet, tothom s’abocava a les feines domèstiques, i elles, en açò, no eren diferents dels altres. Les trobaria feinejant, atrafagades entre perols fumejants, mesclant ungüents i esmicolant compostos pels beuratges.
A mesura que caminava, la ferida li feia més mal. La pressió de l’embenatge d’en Kàstysh el martiritzava. El cap li rodava. Aquell camí, que tantes vegades havia fent encalçant-se amb els companys, ara no s’acabava mai, esgotador, i es veia obligat a alenar cada vegada més profundament per aconseguir un poc d'aire que li permetés d’arribar. I encara sort que no hi havia ningú xafardejant. Sinó, tot serien raons, i sa mare s’assabentaria abans d’hora, del malpàs. Per sort per l'al·lot, molts dels casalots d’aquell costat estaven en desús i, la majoria, sense habitar. Tothom havia cercat el raval assolellat de migjorn per tal de fugir d'humitats i vents. Tothom havia percaçat mudança, menys els de ca la guaridora i un parell més. Ells es mantenien fidels a la llar dels avantpassats.
Ca na Kisbis era una casa estranya, i no només per ser ca la guaridora, que amb açò ja n'hi hauria prou. Era una casa sense homos, ni a l’illa ni tampoc embarcats. Només la feina com a guaridora, tres campeus que conreaven i quatre cabres que duien a pasturar, mantenien l’economia familiar. N'Ainerís i ses dues germanes petites s’hi encarregaven. Munyien i formatjaven, i també llauraven i collien. No es podien permetre ni servents ni ajudants. La família de la guaridora, per molt que fos dels bàlar originals, era de les més pobres de Balariash. Na Kisbis, fins allavoneses, havia estat una dona sense sort. De ben jove maridà amb en Bórash, el fill d’un modest propietari rural de Jàmash, de l’altra banda del Gran Barranc. Contaven mantenir-se amb l’herència de la jove i amb els beneficis de les terres familiars del marit; també contaven amb la sort d'en Bórash com a mercenari, ja que tenia previst embarcar-se ben prest. Però un estiu de molta sequera, un incendi paürós assolà la propietat del sogres. Va ser just quan la lleva d'en Bórash acabava de salpar. Ho perderen tot, els hisendats. Els ramats moriren asfixiats dins del cortal; les collites socarrimades no donaren ni un miserable gra. I el fill petit, un al·lotet de just deu anys que els feia de pastor, fou trobat mort, cremat entre els bens. Els sogres de la guaridora embogiren i ella, malgrat la seves arts, no hi pogué fer res per consolar-los. Ben cert que prou en tenia amb les filles que li havia deixat son marit. A tot açò, s’hi afegí la notícia de la mort dels altres dos germans d’en Bórash, els que lluitaven a l’Àfrica. Als empobrits sogres tan sols els quedava un fill per sostenir-los en sa vellesa: en Bórash. Na Kisbis, després de veure’ls com s’esfondraven, els acollí a Balariash. Però, per culminar la desgràcia, en Bòrash fou mort just desembarcà, sense temps d'enviar-los ni el fruit d’una miserable campanya victoriosa. Quan la mala nova arribà, els pobres ancians deixaren de menjar i es consumiren, sense que na Kisbis aconseguís fer-los reviscolar. Un rere l’altra, ambdós moriren, escanyolits i amb la mirada perduda. Però la jove era de mena forta, i ella sí que ho va superar. Tenia tres filles ben sanes i que ja tenien edat per treballar. Gaudia d’una feina que estimava i que ni podia ni volia abandonar. Tenia ca seva, la dels avantpassats, quatre trossos de terra dels seus pares i un grapat d’animals per cuidar. Què més puc demanar? No hauré de manllevar; no, no ho faré.
Eren moltes les nits en què na Kisbis, esgotada, mentrestant buscava una son esquívola, imaginava una vida diferent. Si tan sol li hagués sabut fer un fill mascle, en Bórash... Potser la sort li hagués mudat. Tal vegada hagués estat l’heroi afortunat que els mancava, un foner victorios. Però, d'entre aquella desesperança, sempre reeixia una nova guaridora que s’enfortia de nou. Tres filles..., açò és tot. Ainerís, la major i hereva de les seves arts, seria una gran guaridora; millor que ella. Per aquest costat, tot aclarit. I per les petites, bé tot arribarà. No m’han sortit gaire llestes, les petites. Són com son pare, pobretes: bones filletes però curtes de gambals. Tindré que buscar-les un bon marit. Són polides i feinants, així que no els hi mancaran pretendents. Potser no som rics, noltros, però tenim un llinatge: som dels bàlar originals, noltros; açò hauria de contar.

UN MATÍ A BALARIASH

2009-12-06T08:15:00.005+01:00

Dematí a Balariash (Sa Torre d’en Galmés). Foto d’en Joan Gómez. N’és prohibida la reproducció sense permís de l’autor.

A l’exterior, aliè als avatars de la família, el sol encara no s’havia mostrat. Malgrat aquesta recança, la vida no s’oblidava de retornar ràpidament a Balariash. L’horitzó volia il·luminar-se per on el port de Màrish s’obria al mar, tot agafant tonalitats rogenques que, de seguida, es flamulejarien d’un gris blavós molt suau. Aquell color tènue era el que tintava el paisatge amb una llum especial, única, que convertia l’illa en quelcom màgic, un indret ple de misteris que reneixien cada dia. I si uns despertaven, molts, d’altres, les bestioles que havien omplert la nit, frissaven d’ensorrar-se en caus foscos o es recloïen en les escletxes amagades dels troncs més vells. Allà, arraullits, s’endormiscarien tot esperant l’arribada d’una nova foscor.
Tota aquesta promesa de claror era la senya perquè a cals Bàlar també s’obrís a la vida. Els bels arribaven inquiets des del cortal; a l’estable, mules i matxos se somovien afamats; i els cans lladraven i grinyolaven per qualsevol renou, pel més petit moviment. Per açò, amb tot aquest xivarri, els germans, empesos pel complidor Bàlash, val a dir-ho, no varen tenir cap més remei que aixecar-se. Poc a poc, varen apareixer somnolents per desdejunar abans de sortir als camps. Perquè no tot era entrenar-se a la vida del foner, perquè no tot seria batallar i lluitar per mantenir-se viu. També s’havia d’aprendre la quotidianitat de l’illa. Llaurar la terra i esbardissar la marina per obrir nous conreus; rebassar soques envellides, ullastres enclavats fins l’ànima de la terra; tenir cura del bestiar i dur els ramats a les pastures; munyir les cabres lleteres. I quan tocava, segar les collites i recollir els fruits dels horts, batre les garbes i esventar el gra, i qualsevol feina necessària perquè la vida continués.
La petita Tànuis, com sempre, fou al darrera en aparèixer. Tan poqueta cosa, pobreta! En aquella hora, la filleta encara no havia aconseguit que els ulls vencessin la son que els tenallava. I és que era, amb diferencia, la més vessuda dels germans. Però, com que també era la preferida de sa mare, la mimadeta, li deien els germans, ningú no la renyava; sinó s’enrederia massa, és clar. Per contra, i per açò encara hi destacava més, el seu bassó, en Balèrish, just aixecar-se, estava disposat a menjar-se el món. Allavonses, els dematins, era quan les diferències entre ells s’engrandien fins fer-se insuperables. Encara que fossin de fesomia ben igual, la fragilitat d’una contrastava amb l’energia inusual de l’altra. Els dos feien la mateixa alçada, però ella era prima com un jonc tendre, i ell, fibrós, fort com un branquilló d’ullastre, d’aquells que la tramuntana doblegua però que sempre tornen a lloc. La cara de filleta tenia formes suaus, agradoses, que evocaven un futur de bellesa esplèndida; tothom deia que era com sa mare. Per açò, na Katis estava segura que no tindria cap problema per concertar-li l’enllaç ideal, el maridatge millor per la família i també, és clar, pel clan. Na Katis pensava en tot. I de fet ja el tenia encaminat, el casori. La recerca de candidats entre les millor cases de l’illa feia estona que rodava, i ja se n’havia fitxat en un parell que feien bon color. A més, ningú s’hi negaria; per qualque cosa eren els Bàlar, els caps del clan. Però, de moment, i fins que aquest futur no arribés, na Tànuis era la criatura més feliç del món i, també, la que menys contribuïa a les feines domèstiques. Sa mare volia que gaudís dels últims anys de innocència i que, de pas, s’enfortís i recuperés prou salut per enfrontar-se a la duresa que l’esperava. A Balariash es creixia ràpid, sobretot les dones, tant si volien com si no. I la petita se n’adonaria; i ben aviat.
Després d’un ràpid desdejuni, on menjaren blat capolat i estovat en llet de cabra acabada de munyir i, pels més afamats —en Balèrish, és clar—, restes de carn de la nit passada, tots es varen dirigir al seu comés. Cadascú sabia per endavant què havia de fer; els tenia ben ensenyats, sa mare. Res no li fugia, a la mestressa.
Així, idò, quan els al·lots sortiren de ca seva, el sol encara no havia esclatat del tot i la claror just clarejava el llevant. Les talaies, imponents, cloïen la visió directa de l’horitzó, però el cos del guaita, enfilat dalt la central, ombrejava la pal·lidesa que anava guanyant terreny. Tot presagiava un dia esplèndid, com molts d’altres d’aquell començament d’estiu; bo per treballar i bo per viure. Però, malgrat aquell matí enlluernador, el habitants de Balariash tenien poc temps per gaudir-ne. Les feines que els esperaven i, val a dir-ho, la costum de veure’s envoltats per paisatges matiners com aquell, feia que hi fossin indiferents. Per ells, aquella albada tan sols volia dir un altre dia que començava. Un dia que, pels al·lots, només es tancaria quan tornessin a guanyar-se el menjar vora la llinda de ca seva.

BÀLASH I KÀSTYSH A TALL DE BARRANC

2009-11-30T18:08:00.004+01:00

El Barranc Gran (barranc de Cala'n Porter). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix la reproducció sense permís de l'autor.

Els joves, a tall de barranc, solien returar-se amb el cor encongit. Per moltes vegades que l’haguessin vist, per moltes vegades que l’haguessin creuat, mai no deixava de colpir-los aquella explosió d’immensitat. Els penyals blanquinosos, esquitxats de foscors rere les que s’amagaven balmes i covals, encaixaven la llera en una mena de gola tancada que transformava el paisatge interior en imatges llunyanes, gairebé remotes. Al fons de la vall, llambrava el torrent endormiscat, com si no tingués cap pressa per arribar al mar. El flanquejaven densos canyars i jonqueres, amples marjals ofegades que bessaven al costal i als camps petits i ben conreats. No molt lluny, amagada rere ziga-zagues inversemblants, esperava la cala on morien rierol i barranc. Potser ningú podia somiar un final tan ple de bellesa; perquè aquella platja, després de que un extens prat inundés la plana, sorgia encaixada entre cantells altíssims i amb les sorres remullades per les aigües més clares del litoral.
—Tu tampoc et canses de contemplar-ho? —comentà en Bàlash, copsat per la visió del barranc—. Quan veig açò, me n’adono que, per força, els avantpassats havien de ser gegants; sinó, no entenc com s’ho van fer per vèncer enemics descomunals com aquest barranc.
—Ja hi tornem a ser. No comencem! Ja ho sé que ho eren, de gegants, els avantpassats, però ja n’hi ha prou de llegendes allunyades de la realitat. Posa peus a terra, germà, que just sembla que la guaridoreta t’hagi pres el seny.
—Que no, homo, que no és açò. Però, què vols que faci? Cada vegada que m’aboc a aquest buit, em sent tant petit!
—Tonteries, que no és més que un barranc!
I és que Kàstysh no es deixava impressionar fàcilment, i menys per un paisatge, per inabastable que fos. Res no li semblava prou alt per no arribar-hi, res prou llunyà per no encertar-ho amb la seva fona, ni tampoc res prou fort per no ser vençut. Kàstysh era un esperit indomable que desconeixia què volia dir descoratjar-se, però també li mancava qualsevol brot de romanticisme. La paraula esperit només la relacionava amb les deïtats, la Mare i la Força; tota la resta no eren més que ximpleries de xerraire. De no tòrcer-se, en Kàstysh seria un gran foner, però mai cap poeta. Tampoc ningú li ho demanaria.
Sense dir-se res més, iniciaren el descens fins les faldes més escarpades. Per aquells redols feien comptes trobar el major nombre d’animals; de fet, ja n’havien vist molts des de dalt. Sabien on anar. Eren conscients, però, que no se’n lliuararien d’esgarrapades; no de bades, bardissars espessos ornaven l’accés al torrent, custodiant-lo amb gelosia. Era allà on les egües s’abeuraven i on anaven a cercar l’herba més tendra per rossegar.
Com sempre, Kàstysh va ser el primer en reacionar:
—Va, deixa’t de gegants i oblida’t d’al·lotetes enamorades. Començem a contar animals, que el dia no s’atura. I recorda: nostra mare vol tots els pollins controlats.
—Mira que ho ets de cansat! Què sí! Com vols que m’oblidi del que ha dit nostre mare? Penses que no aprecio ma vida? —I és que Bàlash no podia fer res més que prendre’s a broma la serietat d’en Kàstysh. Li feia gràcia el seu posat i, sobretot, la seva falta d’imaginació. Per en Kàstysh tot eren ordres, obligacions que s’havien de complir, sense cap mena d’excusa. Finalment, Bàlash afegí—: Anem a repartir-nos la feina: tu per la dreta, cap a mar, i jo, per l’altra banda. Segueix fins la Cova Gran. Llavors creues pel pedregam. Ens trobam davall del Penya-segat del Gegant, quan el sol arribi al zenit. I no facis tard; recorda’t del falcó.
—D’acord. Quan he fet tard, jo?
Quan Bàlash es trobà sol per segona vegada en aquell dia, els pensaments li volaren cap a sa mare. I açò, darrerament, li passava cada vegada més. Sabia que na Katis era tan dura com les branques d’ullastre, però que, també com elles, sabia adaptar-se als vents dominants i no trencar-se. Així aconseguia que l’educació dels seus fills fos la més eficient, la necessària per fer-los els millors. També per açò l’admirava, en Bàlash. El jove es demanava si, com ell, tots els fills de Balariash se l’estimarien tant, la seva mare. Estava segur que mai deixaria d’agrair-li la duresa, els esforços que feia per aconseguir les seves fites. Però també n’era conscient de que, a la fi, només ells podien arribar a fer-se mereixedors del que, per naixement, els corresponia. Ningú els regalaria res. Per molt fills de Bàlar que fossin, per molts avantpassats gloriosos que ornessin son llinatge; tot s’ho haurien de guanyar per ells mateixos. I aquesta era una responsabilitat feixuga, un pes afegit que, de vegades, es feia poc més que insuportable. Bàlash no estava prou segur de aconseguir-ho. Seria capaç de satisfer les expectatives que havia aixecat? Perquè tothom ho sabia: ell era Bàlash, l’elegit pels estels. Potser massa.
Espolsant el cap per esvair les angoixes i eliminar tot el que no fos la feina, el jove foner s’endinsà entre el brancatge; les egües l’esperaven. Tindria un dia molt ocupat. Millor no distreure’s amb res més.

LA FI DELS GEGANTS

2009-11-21T16:41:00.004+01:00

Es Fus de sa Geganta (Torralba d'en Salord, Alaior). Foto d'en Joan Gómez. Es prohibeix l'ús o reproducció sense permís de l'autor.

Fou el setembre del 2007 quan vaig escriure aquesta mena de declaració de principis. En aquells moments estava engegant una història que no sabia on em duria. Ara, dos anys més tard, quan aquest projecte avança a bon ritme i pas ferm, crec que és el moment de fer renéixer la llavor i ensenyar-vos-la. Si teniu prou paciència per llegir-ho, esbrinareu per què escric el que escric i d’on em brolla la passió.

Quan encara era un fillet i Menorca una terra gairebé verge on encara era bo de fer somiar, els Gegants dels Talaiots es varen fer els amos dels meus somnis. Durant les excursions escolars a Torralba, o quan anàvem a romandre a les coves de Son Bou i Calescoves, les llegendes d’aquells ésser mitològics m’embolcallaven amb la seva màgia i em desbordaven la imaginació.
Fascinat per ells, vaig passar hores observant com un babau la inexplicable perfecció de les taules, sense fer-me una idea de com podien haver-les construït si no era a força de poders sobrehumans. Al mateix temps, les sales hipòstiles se Sa Torre d’en Galmés, el talaiot de Trepucó, les misterioses navetes d’es Tudons o Rafal Rubí, les murades de Son Catlar, i sobretot, el incomparable i místic pou de Na Patarrà, em feren esglaí cada vegada que ajuntava prou valentia per entrar-hi. I encara que la meva imaginació frenètica ben prest se’m capgirà en científica, mai aconseguí trobar explicacions lògiques per tota aquella grandiositat. Segurament degut a la curta edat, les imatges d’ésser enormes que movien enormes quantitats de pedres descomunals se’m feien tan reals com el desgavell de pedreny escampat als peus dels talaiots de sa Torre d’en Galmés, reflex desastrós d’anys d’abandó i degradació, per sort avui reconduida.
Les rondalles més antigues del folklore illenc ens recorden els Gegants, i els noms gegantins omplen la nostra geografia: sa Punta d’es Gegant, sa Cova d’es Gegant, es Claper d’es Gegant, es Fus de sa Geganta. Per açò, la primera conclusió infantil era evident: aquells homos, que els que en sabien s’encaparraven en denominar “talaiòtics”, només podien ser éssers capaços dels més increïbles fets. I, qui sap, potser estaven agermanats amb els de la gigantomàquia de la Mediterrània oriental, que ens arribaven en forma d’històries fabuloses. Perquè, qui no havia escoltat mil i una vegades la història de David, el rei foner, estimbant la pedra al front del gegant filisteu Goliath? O la de ciclop Polifem, illenc enfrontat al enginyós Odisseu de retorn a Ítaca?
De totes maneres, en aquells anys de innocència, sempre arribava a la mateixa conclusió: els nostres eren més llestos que aquells gegantots embrutits, sense res més al cap que la força bruta. I és que nostres gegants, a més de ser descomunals forçuts, havien de ser, per força, bons arquitectes, enginyers hàbils i dissenyadors acurats, capaços de crear bellesa des de la roca nua. Sí, definitivament els nostres eren millors.
Tots creixem i, malauradament, despertam a la realitat. I així com jo vaig haver d’arraconar aquell al·lot somiador, nostres Gegants també foren resituats en el que, sembla ser, és el seu lloc. Ara, els arqueòlegs i historiadors ens presenten les hipòtesis més modernes, acuradament estudiades i raonades, per explicar l’origen de nostre cultura talaiòtica.
És cert què ja en 1593, en Joan de Binimelis ens presentà els constructors dels talaiots com a gegants de força descomunal, que “ajuntaven pedres una sobre l’altre amb gran facilitat i menys feina”. Més endavant, però, ja en èpoques modernes, es va atribuir la paternitat de les construccions ciclòpies balears a l’arribada a nostres costes d’emigrants de l’orient mediterrani, els quals sotmeteren “manu militari” els anteriors i pacífics illencs (els pretalaiòtics). Fins i tot, s’assenyalà els “Pobles del Mar” com aquest nouvinguts (coincidència: els filisteus del gegant Goliath eren un dels Pobles del Mar). També s’apuntà l’idea de que part dels exercits aqueus, els vencedors de Troia, molt perduts camí de casa, havien arribat a les Balears i s’hi quedaren.
Actualment, gràcies a les datacions radiocarbòniques i a les referències historiogràfiques, els entesos situen el principi del període talaiòtic en un època posterior a tots aquests fets, el que obliga a buscar noves explicacions. Llàstima! Fins ara tot era molt poètic, però per desgràcia fals. Llegint l’obra “Historia de las Islas Baleares”, dirigida pel professor de la UIB, V. M. Guerrero (2006), he trobat les següents cites interessants sobre aquest origen (en castellà a l’original): “una convergència de factores (la llegada de comerciantes fenicios a nuestras costas), junto con otras causas endógenas de orden económico y social, por el momento mal conocidas, se combinaron y dieron como resultado la emergencia de una entidad aqueológica que conocemos como cultura talayótica”. Es a dir, segons aquest autor i el seu equip, van ser els mateixos pretalaiòtics els que varen canviar i esdevingueren talaiòtics. Interessant.
En la mateixa publicació (la qual recomano a tots per la seva fàcil lectura) ens rallen d’evidències (com a Trebalúger i Torralba a Menorca, i altres a Mallorca.) del (textual) “arrasamiento” d’hàbitats pretalaiòticos i els seu aprofitament com fonaments per construccions talaiòtiques. També s’indica que “la cultura talayótica, lejos de lo que se pensaba hace decadas, no se inicia antes del 950/900 BC, y probablemente aún esté más cerca del 850 BC, que es aproximadamente cuando se generalizan los abandonos de los naviformes i se construyeron los primeros talaiots”. Afirmen també aquests autors que aquests canvis varen significar “la aparición de nuevas tradiciones y prácticas funerarias desconocidas hasta entonces (cremación y empleo de cal)... suelen ser indicadores de la presencia de nuevas gentes”. Més interessant encara, sobre tot perquè crea noves incògnites.
Jo només som un aficionat a la història de Menorca i no sé res més del que puc aprendre a força de llegir. De totes maneres, aquestes noves teories m’han generat preguntes que, com a mínim, m’inquieten. D’acord, està clar que no van ser “gegants conqueridors” els que van dur la cultura talaiòtica a l’illa. Però, què va fer que s’abandonés una forma de vida pacífica, la pretalaiòtica, amb assentaments de naviforms sense estructures defensives, per una cultura prenyada de construccions impressionants, majoritàriament destinades a la protecció del territori i, probablement, amb una mal coneguda funció de culte? Com va ser possible que açò passes en un període, històricament rallant, tan curt de temps? Qui va introduir les noves formes d’inhumació, rebutjant les anteriors? Qui eren aquestes noves gents? I, sobre tot, d’on venien? I les taules? També van ser els pastors pretalaiòtics els que van imaginar-se estructures sacres i úniques com aquelles? I si fou així, qui o què els influencià fins el punt de fer-los canviar tant i tan ràpid? Els fenicis, més comerciants que conqueridors? Potser va aparèixer un il·luminat intern amb caràcter messiànic?
Segurament els gegants no varen existir en força i mida, però qualcú, unes noves gents ara desconegudes, degueren impulsar o lideraren un procés de canvi amb força realment gegantina, no de bades generaren una nova cultura, tan complexa com la talaiòtica.
Estic segur que els arqueòlegs i historiadors pensaran que les meves preguntes son retòriques i tenen resposta fàcil i entenedora, i estic segur que totes apareixen en diversos estudis per a mi desconeguts. Si un dia se m’aclareixen aquest seguit d’incògnites, jo, com a persona d’esperit científic que som, les acceptaré una darrera l’altre.
Però, per molt que la raó em digui el contrari, hi ha quelcom dintre meu que vol seguir somiant amb els Gegants imaginaris de quan era al·lot. I a més, esper que ningú s’enfadi si intent fer-los reviure, a la meva manera. I és que em nego a veure’ls morir. Me’ls estim massa.

COSTERS D'OCTUBRE

2009-11-15T06:29:00.004+01:00

Sa costa de l'Esglesia (Alaior) de no fa gaires anys. Foto de menorca.net

Article publicat a S'Ull de Sol, novembre 2009.

Per fi s’ha acabat octubre, mes de contrastos, de pujades i baixades, d’aiguats i tramuntanades, de dies de sol i de matinades plenes de banyadura.
Per jo sempre ho fou, d’estrany, octubre; ja des de ben jove. Penseu que, amb disset anys, era quan me n’anava a Barcelona per començar el curs, i deixava enrere un reguitzell de dies inoblidables, tot un estiu que es negava a deixar-nos i al que jo m’aferrava com a l’ampit d’un avenc insondable. Semblava que tot s’acabava, llavors, que el món se m’enfonsava i que mai més no podria tornar (gaire errat no anava). I aquest era una coster mal de pujar, perquè, per jo, sempre ha estat molt complicat, açò d’anar-me’n. No sé si més o manco que ara, però molt.
Per altre banda, tenia motius per no entristir-me: començava una nova vida, un nou curs, una nova estada amb els amics del pis i retrobaria els companys d’universitat. I no puc dir que, llavors, tot fossin costes amunt, que moltes feien baixada. I tant! Prou que xalàvem. Açò sí, quan s’havia d’estudiar, s’estudiava.
Però octubre no va aturar de donar-me ensurts i de fer-me males passades. Quan va néixer el meu primer nebot no me’l va deixar veure (fins Nadal no el vaig poder servar, en Joan). Potser és que som massa tou, però em feia molta il·lusió ser-hi. Una altre pujada. Però la més costanera, el pendent pel que encara avui prop d’enfilar-me, fou la mort de mon pare. Feia temps que la malaltia el copejava, i sabíem que se l’enduria més prest que tard. Però, ves per on, va triar octubre per endur-se’l. Gairebé al final, cert, però encara dins d’aquells trenta-un dies funestos. Del cruiximent d’aquella escalada és ara i encara me n’estic refent. De totes maneres, ja no som al·lots i sabem que la vida son aquestes coses. I, per sort, encara hi ha ma mare. Es diu que al costat d’una costa sempre hi sol haver un descans, sinó una baixada; idò, açò.
I ara us direu on va, aquest, si ens rallava de son pare, com és que fa un giravolt inexplicable i passa a rallar-nos de bicicletes? Perquè sí, d’açò us rallaré ara, de bicicletes i de pujades, d’esforços balders per assolir-les, de patir un dia sí i un altre també per pujar una costa que se’t fa inabastable. Jo no sé voltros, i segurament pensareu què exagerat, però jo, quan vaig tenir la primera bicicleta (i l’única, perquè la segona la vaig heretar, com gairebé tot quan ets el germà petit) hi havia una costa que se’m negava. Allavonces, els al·lots anàvem per tot amb bici. Sortíem d’escola, agafàvem sa bereneta i trescàvem amunt i avall; cap aquí i cap allà; pedalada amunt pedalada avall. I, sent Alaior, gairebé sempre era pedalada amunt. I jo, és clar, arribava a ca nostra rebentat. I també frustrat, perquè sempre topava amb aquella maleïda costa que no es deixava vèncer. Sí, ara us dic quina era, no passeu pena: sa Costa de l’Església. Ja us veig venir... Com pot ser que no la pugés, aquest? Si no es gaire cosa. Però l’hauríeu de veure com la veia jo aleshores: empinadíssima, empedrada, plena de clots i bonys, amb les llambordes desgastades pel pas d’anys, dels carros i les bísties, i amb un poc de canaló per les baixades d’aigua. Potser no era tan exagerada, la costa, i no tenia ni tants forats ni estava tan mal empedrada, però ja sabeu, els records infantils magnifiquen tot allò que els ha significat un trauma. I, amb tot açò, aquella costa se’m feia més inabastable que el famós Tourmalet, aquell que durant l’estiu havien pujat en Luís Ocaña i n’Eddy Mercx.
Però va arribar el dia en que la vaig pujar, que vaig assolir aquell cim que se’m resistia com si fos un vuitmil . Crec que vaig ser el darrere de la meva edat en pujar-la, perquè tots els amics ja ho feien quan jo encara havia de possar peu a terra; i molts amb una facilitat gairebé insultant. Sempre li donava la culpa a la bici, jo: que si és un trasto, que si pesa massa, que si no hi ha qui la manegui; excuses, tot excuses. La realitat és que jo no podia, que era “culot”, i que les cames no em donaven. Es veu que no va ser fins més tard que em vaig fer un poc més atlètic (el canvi, em van dir) i vaig poder començar a fer esport amb garanties. Amb açò també deuria ser lent, jo.
Us deia que un dia la vaig pujar, per fi, i que els bots d’alegria foren tan grossos com si hagués guanyat el Tour i dugués el “maillot” groc. Havia pujat la costa més feixuga de la meva vida! Sí..., santa innocència! Encara no n’era conscient del que m’esperava.
I ara veureu perquè me n’he anat des d’octubre i de les pujades i baixades personals que em provocava, a la Costa de l’Esglèsia. I és que si qualque cosa em va ensenyar aquell patir diari, aquell deixar-me l’eima en cada pedalada, va ser a no deixar-me vèncer. Per açò, si octubre es vol encaparrar en fer-me la guitza, en posar-me costers empinats, plens de colts i bonys, de reganes i canaleres, jo sé que acabaré per pujar-los, com vaig fer amb la Costa de l’Esglèsia, a força de provar-ho cada dia.
Per molt que els altres hi arribin abans, a dalt, o que se’n riguin perquè trobin que no n’hi ha per tant i que els costers son coses de la vida.

EN BALÈRIH I EN PÚNISH ALS PENYA-SEGATS

2009-11-07T16:19:00.004+01:00

Replans costaners de migjorn on pasturen els ramats dels germans (costa sud del terme d'Alaior, amb sa Torre Vella al fons). Foto d'en Pep Gómez.

Púnish i Balèrish s’apressaren amb el ramat, ben auxiliats pels cans i amb el suport d’un bon raig de codolades; volien arribar prest a les pastures ran de mar i no perdre el temps en camins poc profitosos.
En aquell bocí de costa, i de fet en tot el migjorn illenc, s’alternaven els barrancs més majestuosos, com el de les egües, i un sens nombre de barranqueus de dimensions més reduïdes. Aquests, de vegades just esquerds de la plana, acabaven en petites terrasses abocades als penya-segats més alts. Era aquí on, tot aprofitant les redosses dels oratges, s’acumulava la humitat, per la qual cosa petits rodols d’herba aguanteven frescos gairebé tot l’any. L’abundant banyadura de les matinades aclaparava aquests recers, i només l’escalfor del sol més valent aconseguia d’assecar-los. Però, alehores, la rosada ja havia fet la seva feina: la terra prima i les arrels superficials dels herbassars, acostumats i enfortits per aquest patiment, havien recollit prou frescor fins ensoldemà.
També era en aquest resguards on els avantpassats havien esculpit moltes de les seves necròpolis. Per fer-ho, havien foradat el marès que els flanquejava per crear una multitud de coves de tota mena, veritables ciutats dels morts. Els antics illencs no podien haver triat un lloc més adient pels esperits. Indrets solitaris, abocats a la immensitat del mar i bressolats pels vents, eren el punt d’embranzida necessari per iniciar amb garanties l’últim viatge cap a la falda amorosa de la Mare, el recer definitiu.
Alienes als esperits que dormien i als déus acollidors, moltes aus marines aprofitaven aquests amagatalls per afartar la niada i provar de fer-la volar. Els cantells més enlairats i les planes pròximes al penya-segat eren el regne de la gavina, el més abundant d’aquells ocells. Formaven una colònia eixordadora, valenta, que atacava als intrusos amb veu estrident, com de xerraire embogit, sense donar-los treva i fins expulsar-los. A ningú hauria d’estranyar, però, la cridoria, perquè de sobres sabien, les pobres, que l’arribada dels joves pastors volia dir que l’estol acabaria esbarrat per la mort dels més agosarats. Voleu, gavines!, semblaven dir-se. Què venen els que ens malferen! Era aquell un crit esgavellat, que repetien fins a fer aixecar al vol tota la costa.
Si només haguessin estat els germans petits els que arribaven, potser la cridoria voladora hagués tingut èxit, però és que no anaven sols; altres pastors i altres ramats feien el mateix camí. Els claps verdejants eren envaïts per cabres i bens disposats a saciar una fam impossible d’esgotar. Per sort per tots, aquest són animals no gaire gelosos de la qualitat del menjar, i tot s’hi val mentre es deixi roegar. Per açò, quan la verdor s’esgotava, ramejaven qualsevol brot. No hi havia cap dubte que prosperaven ben de gust en aquell ambient ressec i tan poc arrecerat, els ramats.
Com que els coneixia, als gavinots, així que foren a la vista i sense voler-los espantar, en Balèrish xiuxiuejà:
—Púnish. Mira com faig volar aquella gavina, la que guaita des del cantell. Que blanca és, veritat?
—Res d’espantar-la. Mata-la.
—No! Què dius, tu, ara? Per què tinc de matar-la? És preciosa, i deu covar, o tal vegada te gavinotets. No la puc matar.
—Ves, quin marrec! Tens de matar-la per demostrar a tothom que ets capaç de fer-ho. Si només l’espantes, com sabrem que has ferit on volies? De res val fer-hi prop, només són bons els blancs perfectes. O potser encara no ho saps, açò? —el sermonejà en Púnish, capficat en fer de mestre substitut.
—No puc matar un animal tan polit. M’esperaré un altre blanc, qualque cosa més adient. Una sivina resseca o un tronc escapçat.
—Creix d’una vegada, marrec sensibler! —I mentrestant l’esbroncava, en Púnish forní rapidament la bassetja. Sense pensar-hi, li féu les tres voltes reglades i llançà un mac allisat.
La desprevinguda gavina no sabé d’on li venia el mal. Ferida al costat, xisclava com un fillet plorós que cerca sa mare després de fer-se mal. Amb l’ala esquerdada i mig penjant, l’animal intentava aixecar el vol, però l’esforç era un gest inutil, grotesc fins i tot. La pobre no debia entendre com, de sobte, havia perdut la capacitat de volar i res no podia fer per fugir d’aquell atac. Xerrotejant mentre saltironejava descontrolada es perdé penya-segat avall. Poca vida li quedava a la desgraciada. Si no moria pel mal de la pedrada, les altres gavines li donarien final. Perquè res no es desaprofitava a la colònia.
Púnish mirà orgullós al son germà.
—Has vist com es fa, marrec? Rapidesa i precisió. Sense por ni dubtes. És ta vida o la seva. No ho pots oblidar, açò.
—Estàs boig? Per què ho has fet? Només era una gavina.
—Importa el què sigui? Aprèn d’una vegada! Sembla que no ho vulguis fer. Es comença pels gavinots i s’acaba per matar l’enemic; i tant ens ha de fer quin sigui aquest. Sempre ha estat així i sempre ho serà. Sinó, seràs tu qui cridaràs esbudellat entre les roques.
—Deixa’m, no vull saber res més de tu. Jo no mataré gavines per entrenar-me. Són massa elegants; són... precioses. I tu..., calla’t d’una vegada! Que no ets el mestre, tu. —I mentrestant protestava, el petit cercava des del cantell el cos ferit. Potser podria...
Fets com aquest feien que en Balèrish sempre anés carregat de remordiments. L’esperit sensible del fillet patia quan tenia que demostrar la seva habilitat contra els animals que tant estimava. Com és que no podien entendre que les admirava, les gavines? Tan blanques, tan estilitzades i amb un planejar tan suau. Ni tan sols movien les ales! Mai s’afartava de veure-les pescar, atiant els bancs de peixetó costaner o barallant-se per qualsevol despulla que surava. Xalava amb les arriscades maniobres per pescar-los i admirava la valentia que mostraven quan s’enfrontaven als qui, com ells, s’endinsaven al nial. Més d’un milà havia vist sortir-ne escapat, amb desgavell de plomes volades, foragitat per mares enfurismades i geloses del seu espai. Moltes vegades, en Balèrish somiava ser tan valent com elles, i tenir prou esperit per enfrontar-se a qualsevol invasor, la Mare no ho volgués, que gosés trepitjar els platjals de l’illa.
Aquestes reflexions feren que en Balèrish quedés capcot una bona estona. Mentrestant, Púnish s’estufava per no haver-la esgarrat, tot mirant als voltants per assegurar-se que els veïns l’havien vist tombar l’animal. Però res, tots anaven a la seva i ningú s’havia adonat de la seva proesa. Les cabres, la frissera per anticipar-se i trobar el redol més verdejant i les pràctiques pròpies, mantenien ocupats als joves pastors; no tenien temps per gaire més. Llàstima!, pensà en Púnish. Blancs com el seu no tindrien que passar desapercebuts. I és que a l’al·lot li encantava que l’alabessin, que tot el món fos testimoni de la seva habilitat. Bé, més endavant ho tornaria a provar. I aquella vegada s’asseguraria d’estar rodejat de públic. Tots havien de saber lo bo que era fonejant, lo molt que havia progressat.
Hores d’ara al penya-segat hi regnava una gran confusió. Tota la colònia s’havia esvalotat. Les gavines volaven i xisclaven, i els seus crits eixordaven qualsevol altra soroll. Però ni els picats ni la pluja de tifes i gitades pudents atemorien als joves foners. Ben al contrari, s’envalentien i incrementaven l’apedrament. Estols de rocs solcaven el cel cap als ocells, però ben poques vegades els ferien, i encara menys de mort. Les acrobàcies de les gavines, bòlits de vol controlat, evitaven els projectils sense defallir del setge, replegant-se per tornar a atacar. Per la seva banda, els ramats, totalment aliens a aquell guerra oberta, feia estona que pasturaven. Cercaven els brots més tendres del matolls costaners i engolien qualsevol bri que verdegés el rocam.
Finalment, quan li va semblar que duien massa estona de disbauxa i disbarats, Balèrish se’n fartà.
—Anem-nos, Púnish —cridà el fillet per fer-se escoltar—. A veure si trobam un racó més tranquil. Qualsevol altra barrancó; cap a ponent. Com pot ser que no et molestí tanta cridòria?
—Ja hi tornam. Però quina mena de foner fas contes ser sinó suportes ni aquests crits? —Púnish es desesperava amb el que, per ell, no eren més que rareses de son germà—. Quan siguis enmig de la batalla, què et penses que trobaràs? Riures i festes, potser? La remor del mar? Un rossinyol cantant pel capvespre? No, homo, no. Has d’aprendre a suportar l’eixordament, i que no et faci defallir la punteria. I vols més cridòria, que aquesta?
Però en Balèrish ja en tenia prou de tanta lliçó. Què sabrà de batalles, en Púnish? Si ni tan sols l’escolta, al mestre; sempre enjogassat amb el cosí Jàmish. Amb aquestes, idò, s’aixecà decidit i xiulà als cans que jeien ben prop seu. Aquests, obedients, iniciaren la recollida del ramat sense fer cas de les protestes d’en Púnish; i és que no era el seu amo.
En Balèrish començà a caminar amb l’Àstir entrebancant-lo de tantes amorosies. El fillet se la mirà amb un somriure ple de tendresa.
—Com me l’estim, aquesta cusseta. —I dirigint-se a l’animalet, li féu el conillet per incitar-la—: Cerca, Àstir, cerca. A veure què trobam.
I en poca estona, la gossa li mostrà l’amagatall d’una tortuga ensorrada dins d’un romaní, foragità quatre sargantanes d’una roca soleiada i féu aixecar el vol a una perdiu feixuga, que l’al·lot mirà encantat però a la que ni tan sol intentà caçà.
Mentrestant, en Púnish capejava resignat.
—I ara deixa fugir la perdiu. Ja ho dic jo: no hi ha res a fer. És un caparrut —flastomava. Tot seguit, aixecà la veu per fer-se sentir—. Espera, que no te’n pots anar tot sol. Nostra mare em mataria. —I una altra vegada pel baix—: Quan me’n podré lliurar d’aquest marrec? Maleït sia!
En Púnish fou prop d’engegar-li una codolada, de tan enfadat com estava. Però, per sort, se returà a temps, i tot just després de quatre passes ja se n’havia oblidat. Sense adonar-se’n, es centrà en les fites que, d’un temps ençà, omplien la seva vida: la infal·libilitat amb la fona i un futur brillant. En Púnish es veia com un gran guerrer, encapçalant els homes més temeraris i sent, alhora, el més temut dels foners. I es sentia capaç d’aconseguir-ho sense gaire esforç; no de bades feia temps que mai no errava els blancs, ni els més complicats, com la gavina del penyal. Enrere havien quedat els dies odiats de vergonyes i fams nocturnes. Aquells maleïts còssils de l’ullastre que es negaven a deixar-se trencar! Però tot açò estava oblidat. I tant que sí. I encara milloraria.
—Sí —hi tornà convençut—, seré un gran guerrer, el millor.
Malgrat aquest convenciment, sabia que no li seria gens fàcil. Només era el tercer de la nissaga dels Bàlar, i a bon segur que li tocaria quedar-se a l’illa, com a representant del poder dels germans absents. Però, qui sap els tombs que pot donar la vida? Ningú li podia treure del cap que, un dia, comandaria una càrrega de foners en batalla. I tant que ho faria! I si qualque dia faltaven els dos grans, la Mare no ho vulgui, s’apressava a afegir, ell estaria a punt per prendre el relleu. Tampoc en allò no fallaria.
Els ideals d’en Balèrish eren del tot contraposats als de son germà. Deixant de banda tot el que l’entusiasma: les flors i els animalons, el que més adorava el fillet era en Bàlash. Son germà major era el seu model. D’ell n’admirava la mescla precisa de força i saviesa, de seny i empenta, qualitats aquestes difícils de combinar, fins i tot per l’inabastable imaginació del fillet. N’estava segur que en Bàlash seria el millor cabdill que els bàlar haguessin tingut mai. I ell, el marrec estrany, com s’encaparrava a dir-li en Púnish, seria al seu costat quan arribés el moment de demostrar-ho. Encara falta molt per açò, es deia enBalèrish, però tot arribarà.
A ulls d’en Balèrish només una altra figura se li apropava, en admiració, i en moltes altres coses fins i tot l’arribava a superar: sa mare. Ella sí que era veritablement forta: la més forta del món, segons el particular varem del fillet. Segons ell, na Katis deixava enrere, i de molt, els herois de qualsevol de les històries fascinants que els contava el mestre Hàntish. Ni l’estrateg Amílcar i les seves aventures sicilianes; ni Pirros, l’epirot, i els enormes elefants; ni tan sols aquell fabulós Alexandre de Macedònia, del que tantes meravelles contaven, podien comparar-se amb sa mare. Si hagués estat home, millor que tots junts, es deia convençut.
La innocència el duia a preveure que, en un futur no gaire llunyà, en Bàlash també els superaria, als herois, i manaria al seu poble a la glòria. I ell, en Balèrish, l’estrany, seria el seu principal conseller, l’homo de confiança. Les cròniques glossarien les gestes del gran cabdill balear i del germà fidel que l’acompanyà en els moments importants. Sí, seria el seu general; com els companys d’Alexandre.

EL MATI DE NA KATIS

2009-10-31T15:59:00.005+01:00

Foganya de casa talaiòtica (Cercle de Cartailhac, sa Torre d'en Galmés). Foto d'en Pep Gómez.

En Bàlash trobà na Katis al racó de sempre, prop de la foganya que ja cremava. Agenollada i amb els braços emblanquinats fins els colzes, pastava farina de blat i d’ordi dins d'un gran còssil baix i de boca ample. Una de les serventes li anava afegint, poc a poc, rajolinets d’aigua i bocins de sèu segons indicacions de la mestressa. Altres dones s'afanyaven a moldre el gra del dia, la base de l’alimentació de gairebé tot el poble, ja fos com a pans rodons i plans o barrejada amb llet de cabra fins fer-ne una pasta de més o menys consistència, segons els gustos. Les dones manegaven els grans amotlons, amunt i avall, per sobre del gres rogenc que els feia de suport. Afegien el gra amb un ritme pausat, monòton, el qual, però, semblava no tenir fi. Aquella feina sempre l’havia trobat esgotadora, en Bàlash. No li semblava estrany que la majoria d’aquelles dones tinguessin els braços musculats, per molt que la resta del cos semblés esquifit. De fet, moltes patien de les articulacions i, amb els anys, les deformacions dels ossos eren molt comuns.
Així que na Katis sentí els passos que s’apropaven, deixà la feina i s’aixecà per besar-lo: sabia que era en Bàlash. N'hi quedava poc, de fer-ho, i volia aprofitar les ocasions. Sabia que, ja fos perquè marxés amb la lleva o, simplement, perquè en fer-se adult rebutgés les amorosies maternes, ben prest es quedaria sense aquells petons que tan l’afalagaven.
—Bon dia, mare. La Senyora t’ompli de benediccions.
—La Força t’aculli als seus braços poderosos —contestà na Katis, segons el ritual. La cara del fill quedà emblanquinada allà on sa mare l’havia besat, i açò va fer que el rostre seriós de la matriarca es trenqués en un somriure escàs.
—Sembla que avui no ets dormit gaire, mare.
—Ja ho saps, fill meu, dormir no és el que millor faig. Però, no pateixis, que ja dormiré quan la Mare se m'endugui. Ara tinc massa feina per perdre temps en dormir.
—Per què no vas a ca la guaridora? Kisbis et donaria qualque cosa per descansar, potser les seves famoses herbes del repòs. —Sa mare li va fer una evident senya amb les mans, com dient-li tan se val. Bàlash, però, insistí—: Si no dorms, si et manca descans, les tensions no et deixaran acabar la feina de ta vida. Pensa en els petits, mare. Noltros, en Kàtysh i jo, i na Maris potser, ja estem fets, a punt de collir diríem, però ells...
—Què? Vols Donar-li lliçons a ta mare, ara? —contestà na Katis, tot fingint un enutj que no sentia. Així, en conversa íntima amb el seu primogènit, era quan més còmode es trobava i quan més es deixava anar—. No et preocupis tant per ta mare, pobre envellida, que mai deixaré que les circumstàncies m’obliguin a deixar-us descuidats, ni a voltros, creguts quasi adults, ni a cap dels petits. A més, prou de xerrameca i desperta als dròpols dels teus germans. —Llençant-li un tros de pasta remullada, l’escridassà—: M’estàs fent perdre un temps valuós i, si no teniu res per emportar-us als camps quan marxeu, serà culpa teva. I, on és ta germana? Ja tindria que ser aquí, na Maris. L’he despertada fa una bona estona.
La veritat és que, malgrat l’edat, prop dels trenta cinc, na Katis encara era l’enveja de les dones de Balariash. Per qualque cosa li posaren de joveneta el cognom de la Bella, el qual encara era del tot vigent. Els anys i les penalitats de la vida illenca no se li reflectien, al rostre, encara suau i amb ben poques arrugues: just uns vanos subtils que li vorejaven els ulls. Estava gairebé com quan es casà amb en Baleir, just als setze. Llavors, na Katis era plena d’il·lusions i esperances, que pensava que el jove espòs era l’home més meravellós que mai hagués conegut. Estava segura de ser l'al·lota més afortunada de tot Màrish, el seu poble natal; potser fins i tot de tota la Menor. Fou un matrimoni de conveniència. Rere la mort del Bàlar d’aleshores, es cregué necessària una aliança entre la sang dirigent i el llevant més llunyà, fort en el comerç i en homes d’armes. Es necessitava descendència perquè la casta dels Bàlar es mantingués, i na Katis fou la triada per criar-los.
N’era ben conscient d’açò, ella, i de bon principi no es féu cap il·lusió. Però, per sort, aquell enllaç esdevení ple d’amor. En Baleir, na Katis descobrí un home dolç, amorós, ple de bonhomia, poc amic d’aldarulls i que fugia de l’afició desmesurada al vi dels illencs que s'ho podien permetre, i dels que no però malbarataven la fortuna en aquell vici. Tot açò, sense renunciar a unes fermes conviccions i molt conscient dels deures de la posició privilegiada que li corresponia.
Dia rere dia, na Katis sentí créixer un sentiment que, al principi, el considerà com de respecte, però que ben prest esdevení, fins i tot, d'adoració. Els joves, en contra del que era habitual i del que la majoria podria haver esperat, s’enamoraren.
Per açò, per aquest sentiment que els unia, la separació forçada per l’allistament a la lleva púnica del marit deixà la jove i enamorada Katis sense el suport vital que acabava de trobar i atemorida pel què podria passar. Però una altra vegada tingué sort. Per una banda, els fills que s’havien obligat a tenir en ràpida succesió i, per una altre, les obligacions del rang social que, en tot moment, li ompliren i atrafegaren l'existència.

Per descomptat que en Bàlash n’estava orgullós d’ella; cap dels seus companys tenia una mare així, tan jove i tan formosa. La majoria de les dones illenques duien el pes de la feina feixuga marcat al cos. Prest les carns se’ls afluixaven per la maternitat i el rostre se’ls colrava pel sol i la saladura, donant-les una fesomia de duresa que se'ls ajustava com el caràcter mateix de l’illa. I açò valia tant per a les dones illenques de naixement, bàlar o nurair, com per a les nouvingudes, serventes o dones comprades per maridar. I és que la vida de la mare del foner podia arribar a ser molt dura, encara que, per descomptat, tenia moltes més compensacions que la de qualsevol serventa.

ADÉU A BALARIASH

2009-10-24T20:30:00.003+02:00

Balariash queda enrere (Sa Torre d'en Galmés). Foto Pep Gómez.

Mai m’han agradat els comiats. Mai m’ha agradat viure’ls; ni tampoc recordar-los. Em fan patir, i n’estic fart, de patir. Per açò no hi rallaré, de l’adéu; per açò passaré de llarg per aquests moments tant difícils. No faig comptes rallar-vos dels ulls foscos de ma estimada clavats al meu cor, uns ulls que sempre més m’han acompanyat; ni de les llàgrimes que no vaig deixar vessar, però que encara em neguen l’esperit. Ni de ma mare, ni dels germans. No, no faig comptes rallar-ne.
Només diré que, de bon matí, els de la lleva vàrem emprendre el camí de Màrish; hi erem tots, en Kàstysh i la resta dels companys. La comitiva era més gran del que no em pensava; a darrere hora se’ns havien ajuntat més i més homos.
El conco en Mèlkish ens acompanyaria com a dirigent de Balariash i cap dels bàlar. Ell s’havia encarregat d’enviar missatgers per fer-ho del tot oficial: les naus púniques son a Màrish; tothom que vulgui embarcar-se, que hi vagi. I van ser molts els que van respondre.
Per descomptat que hi érem gairebé tots el joves de la darrera fornada, els del darrer Festival, i d'altres que havien decidit esperar i que, en aquell moment, havien trobat que era la seva. Però també n’hi havia molts més que volien acompanyar-nos. Alguns potser no tenien més remei que fer-ho, si és que volien tirar endavant: homos de camp, empobrits per la desgràcia i sense terres per llaurar; gents sense ramats per vendre i que ho havien perdut tot. Eren persones sense futur que, si no sortien de l’illa, s’anirien empobrint fins a fer-se’ls impossible sobreviure. Homos desesperats, açò eren. La majoria ni tan sols eren foners de veres; potser sabien emprar la fona o llançar una javelina endurida, però no havien rebut el mateix entrenament que noltros, els professionals. D’entrada, si eren admesos pel comandament púnic, no lluitarien. Serien auxiliars: els exposats de la primera línea, els primers en morir.
Noltros, en Kàstysh i jo, no ens embarcàvem per fer fortuna. Tal vegada érem privilegiats —tothom ens ho deia, o almanco ho pensava—, encara que moltes vegades he pensat que realment no ho érem gens, de privilegiats. Nostre família en tenia prou perquè no ens fes falta pujar-nos a una bístia de caminar incert. Per contra, nostre futur a l’illa tenia l’horitzó net; per posició i per fortuna. Però aquesta mateixa posició, el rang, com l’anomenava noatra mare, era el que ens empenyia a embarcar-nos. Érem els fills del Bàlar, els hereus, i, per açò, havíem de ser foners de guerra; per obligació havíem d’encapçalar els illencs que lluitaven mar enllà. Mon pare hi era. L’avi ho havia fet i s’havia convertit en un heroi; i molts altres parents també hi havien anat, amb més o manco sort, tot s’ha de dir. I en aquell moment ens tocava a noltros. Acceptar-ho, açò havíem de fer.
En Mélkish tancaria el tracte amb els llegats cartaginesos, i també amb els mercaders que ens comprarien subministraments per compte de l’exèrcit. Ell, en Mèlkish, rebria la primera part de la paga d’enrolament. Era, aquesta, una paga comunal, que se’ns abonava en funció del nombre de caps, d’homos d’armes, que s’embarcaven. Llavors, les autoritats locals -una altre vegada en Mèlkish- s’encarregaven de repartir-ho per localitats. Tants n’has aportat, tant te’n toca. Les següents pagues, les de guerra, les rebria cada foners de forma particular. S’ha de dir, però, que en Mèlkish es quedava una part important d’aquesta bestreta; pels maldecaps, deia. És la comissió, afegia, tot emprant el llenguatge comercial que cada vegada feia servir amb més assiduïtat. En treia prou de les lleves, en Mélkish. Era el més ric dels bàlar, sens cap dubte.
Per traginar la paga púnica, des de Balariash ens acompanyava una bona rècula de bísties que, esperava en Mélkish, tornarien carregades fins a dalt. Tenalles i gerros d’oli d’oliva, i àmfores de vi bo; açò sobre tot. També hi hauria qualque dona per les cases dels notables; vaixelles i aixovars fins; flascons d’essències orientals; i un reguitzell d’articles d’us quotidià i ornamental, de ferro i bronze, que posarien a tothom d’allò més contents. De coses d’aquestes, segons el conco les més econòmiques, n’hi hauria moltes. El mateixos matxos feien el viatge d’anada amb la somada de joncs adobats: feixos amples que penjaven dels costats de les bísties. També ens acompanyaven un bon nombre de bens i cabres, porcs i aviram engabiat, així com cistells caramull de verdures de temporada. En Mélkish confiava vendre-ho tot a bon preu. Els patrons de les naus, a més dels tractants de l’estrateg, sempre cercaven menges fresques pels viatges de mar. Així, idò, aquella era una bona ocasió per fer negoci. Tancava el seguici un ramat de muls joves que s’havien mercadejat durant el Festival. Les tropes cartagineses sempre anaven darrere dels millors animals, i els nostros ho eren, els millors.
Amb tot açò, es pot entendre que la comitiva que va sortir de Balariash era, a més de gran, escandalosa. Però també he de dir que era ordenada, que d’açò se n’encarregaven els homos d’en Mèlkish, i sense contemplacions. Perquè l’ordre de l’avanç era fonamental si volíem arribar prest a Màrish. Les negociacions, encara que ja estaven mig tancades, s’havien de concretar aquell mateix vespre; les naus volien salpar de matinada i encara s’havien de carregar. Tenien pressa, els púnics.
Aquella marxa, per la forma com la vàrem fer, em va semblar una de les moltes que havíem patit amb en el mestre Hàntish: forçada i sense temps per descansar. Però, estàvem acostumats a patir-les. Així, idò, que se’n preocupessin uns altres pel cruiximent, que a noltros no ens importava.

El mestre Hàntish... Pobre vell; mai més no el tornaria a veure. Com havia après a apreciar-lo. Cert que, a la primeria, quan era un fillet, vaig arribar a odiar aquell vellot que ens cruixia cada dia. Però, després... Sempre recordaré els consells que ens donava. Ara tocava als petits, patir-lo. Però fins quan? Sembla mentida! De la lleva de l’avi Balèrish, gairebé cec, mig sord, amb els ossos entumits per la malaltia, i encara capaç de mostrar-nos les coses més importants per a la vida del foner, tot allò que ens seria necessari per sobreviure. Com m’agradava escoltar-lo! Sí, seria una altra de les coses que enyoraria. Una més.