EN MÈLKISH I EL MERCADER BOMÍLCAR




Imatge de mercaders fenicis. El nostre Bomílcar era un d'ells.

  Un cop acabada la cursa de la Muntanya, quan el capvespre mudava cap el fosquet i les boires s’omplien dels reflexes rogencs de la posta, es va reunir una gentada vora la renglera de tendals on es servien les begudes més fortes i els menjars més saborosos de l’illa. Tavernes els deien, nom desconegut a l’illa fins que no l’havien dut els mercaders hel•lens de la Magna Grècia. A aquella hora, aquelles tavernes eren el lloc més freqüentat del Festival, caramull de gent disposada a rallar del què fos, a comentar la jornada, a divertir-se i beure fins a reventar.

   Davant d’un d’aquest taulells —on un taverner de Màrish servia un vi espès  i caríssim de les illes gregues—, en Mèlkish es va trobar amb Bomílcar, el mercader gadirita que representava l’exèrcit púnic d’Ibèria. Els acompanyaven altres notables bàlar, tots satisfets per la victòria d’en Kàstysh a la cursa.

   —T’ho vaig dir o no? Som els millors! —cridava en Mèlkish mentre aixeca una copa de ceràmica decorada.

   El gadirita va riure i va fer una llarga glopada d’aquell líquid vermellós. Tot d’una va amagar un gest de disgust: quin vi més dolent, per Baal!, es va dir. Com els enganyaven, a aquells ignorants!

   —Avui heu guanyat, però encara queda demà. No frissis tant, Mèlkish —va fer, tot empassant-se el disgust pel vi. Mentrestant, la beguda se li escolava pels llavis i li embrutia la barba punxeguda i ben retallada.

   —Noltros hem guanyat primer, Bomílcar, i açò és el més important. El meu nebot, en Kàstysh, ha humiliat aquests ponentins tan creguts. Demà... —Mentre no deixava de beure, va assenyalar el mercader amb el dit i va afegir—: Espera i veuràs com els apallissam demà. La prova de tir no tindrà color.

    —Si tu ho dius...

   —I ara que ja has vist de què som capaços, els bàlar, beu, que avui toca xalar: la nit és llarga, amic Bomílcar i el vi del millor. Ei, què hi deis, vol-tros? —va dir alhora que es girava cap els dirigents, els quals estaven dis-posats a rure-li qualsevol gràcia—. Després ja cridaré qualque joveneta perquè ens alegri el vespre —i tothom va esclartaa a riure una altra vegada.

   —Bevem, idò, —respongué Bomílcar, en un balear sense gairebé gens d’accent peninsular. Es va apropar la copa als llavis i just se’ls va mullar—. Però, escolta, hauríem de rallar d’altres coses: de negocis, per exemple. Què me’n dius de la lleva? Serà bona? Molts joves?

   —Potser ho dubtes? —En Mèlkish no el va deixar continuar—. Ba, deixa de banda les tonteires i explica’ns noves d’Ibèria. Com va la guerra? Tanta urgència té d’homes, l’Estrateg?

   —Res d’urgències; previsió se’n diu. Amílcar està capficat en pacificar les tribus ibèriques. Potser emprarà pactes, potser sí —afegí tot clucant l'ull—, però... En fi, que requereix homos de qualitat per dissuadir-los. —I, com qui no fa, en Bomílcar afegí—: I voltros, teniu noticies d’Àfrica?

   —Gairebé no ens arriben mercaders des d’allà. N’hauríem de tenir, de notícies? Res que ens afecti?

   —Bé, no ho sé. Els regnes númides són un bullit de conspiracions i bufen vents de rebel•lió. L’Estrateg no se’n refia. Dos fronts allunyats volen dir més homes i, sobretot, han de ser de confiança.

   Mentre en Bomílcar dissertava sobre la política dels Barca i afegia tot d’elogis per ensabonar els illencs, en Mèlkish l’escoltava embambat. Tot allò que succeïa més enllà de les terres illenques li interessava molt. No debades els conflictes púnics eren una font d’ingressos extraordinària, la millor, i l’illa els necessitava, aquells ingressos. Les lleves implicaven beneficis, més esclaus i servents per obrir terres noves al conreu, egües i sementals nous per millorar la raça de les bísties, metalls per fer eines més bones, més joies per mostrar els mèrits dels grans i, com no, més dones per millorar la sang reclosa dels illencs. Pel seu costat, en Mèlkish es fregava les mans perquè, per a ell, també volia dir més al•lotetes foranes per fornir el seu gineceu particular. Ah, pensava el bàlar mentre escoltava el púnic, com li agradaven aquelles filletes a mig fer!

   —Crec que aquesta vegada us oferirem una bona remesa de foners —va deixar de fantasejar, en Mèlkish, per mostrar tot l’orgull que sentia—. Els meus nebots hi aniran, i tal vegada el meu fill gran. I ja els has vist: per molt que els nurair siguin bons...

   —Els teus nebots, dius? Vols dir aquests que han guanyat avui? Però si són al•lotets! —En Bomílcar es mirava sorprés en Mèlkish mentre aquest afirmava amb el cap i no deixava de beure.

    —Demà passat en Kàstysh ja serà tot un homo; i amb açò n’hi ha prou per embarcar-se, no?

   —Com vulguis; voltros sabreu... Quan s’obrí la temporada de navegació, tornarem; llavors, podran embarcar-se, ell i tots els que tenguis.

    —Rallaràs amb els nurair, també?

   —Què t’has pensat? —Ara, en Bomílcar somreia de costat i es fregava el barbó. La copa havia quedat sobre el taulell i el púnic intentava ni mirar-se-la, no fos que el fessin tornar a beure aquell líquid horrorós—. O és que sou els únics foners de l’illa? L’Estrateg els valora molt, els nurair. Són molt valents; potser els més valents.

   —Escolta, púnic! —va cridar en Mèlkish alhora que s’inclinava cap el mercader. Els ulls semblaven a punt de sortir-li de les òrbites—. No ens comparis amb aquest pocacosa de ponent. Els bàlar som els millors!

   —Tranquil, homo, que no n’hi ha per tant. Saps que ells pensen igual? Però d’ells, és clar. I és que, a la fi, tots sou iguals... —Aquell somriure sornaguer no li desapareixia. En Bomílcar va trobar que tocava tornar a remullar els llavis, no fos que aquell bèstia s’ho prengués malament—: Per cert, tinc un col•lega a l’illa germana per anunciar la lleva, però es veu que se li han complicat les coses.

   —I açó? —Els ulls d’en Mèlkish començaven a mostrar l’embull del vi.

   —Alguns clans s’han tornat molt bel•licosos. De vegades, no ens deixen ni desembarcar.
   —Idò, veniu aquí. No us acollim bé o què?

   —Però ells són més.

   —Mai seran tan bons com noltros; açò ja ho saps. La bona vida els ha estovat. —En Mèlkish es va apropar al mercader i va afegir en veu baixa i embullada—: A més, tenen tractes amb els romans —i es va fer enrere mentre afirmava amb el cap.

   —Res seriós, segur. Voltros, sou germans de sang dels de la Major, no?

   —Psss... —va fer en Mèskish mentre gesticulava amb les mans—. També hi mercadegem. No vol dir res, açò. —I, de cop, va semblar com si el dirigent bàlar hagués descobert un secret ben amagat—. Escolta, no serà que els romans paguen millor que voltros?

   —Ara sí que m’has defraudat, Mèlkish —i en en Bomílcar va fingir sentir-se ofès—. Pensava que lluitàveu per la glòria. I resulta que...

   —Prou de bajanades, púnic, hi ha altres coses a més de la glòria. Noltros volem guanyar, i ho farem amb voltros o sense voltros; només al costat del guanyador hi ha benefici. Mentre n’Amílcar segueixi mostrant-se invencible, els millors foners lluitaran per a ell.

   —Que així sigui, bàlar. —I en Bomílcar va aixecar la copa en un brindis per, tot seguit, mirar pels voltants—: I ara, on són aquestes femelles de les que ralles? Les tastarem o què?

AQUESTA JA NO ÉS LA MEVA ADREÇA

Feia un any que no hi eren. I cada dia, un rere l’altre, ell regirava el pis com ànima en pena. Primer, l’estança que havia compartit amb la Senda, vestidor y lavabo inclosos; després, les tres habitacions: les dels nens i la dels convidats; la sala de jocs i els altres dos lavabos; fins i tot s’havia atrevit amb la cambra de la minyona —poc més que un rebost—, per veure si de qualsevol recó sorgia aquell habitual “buenos días, señor, ¿le preparo...?” Però sempre acabava igual: sol, destrossat al sofà i amb els calçotets rebregats, els mateixos des de no sabia quan, aquells tan elegants que li havia regalat la Senda pels Reis.

   Passava les hores enfonsat davant del home cinema apagat, inútil i enorme, en front del qual, la nit abans de l’últim dia de la seva vida, ell havia intentat gaudir de la trilogia del “Senyor dels anells” —versió estesa, per descomptat, quina altra, sinó?—, mentre ella posava morros i comentava que “si no et canses de veure sempre el mateix?” A la sala de jocs del costat, plena de trastos i andròmines infantils, els nens es barallaven, ploraven i grunyien al mateix temps que en Gandalf cridava aquell “no pasarás” que sempre li havia posat la pell de gallina. Ah, la Comunitat, com li hagués agradat ser un d’aquells herois!

   Havien passat els mesos, i des de la sempiterna perspectiva del sofà, els passadissos de les seves Mines de Moria particulars eren caramull de capses de pizzes a mig menjar i de carmanyoles de plàstics del xino, mostoses d’agredolç, les quals duien camí de convertir-se en més pudentes que les deixalles d’una horda d’orcs. I les ampolles, quantes n’havia? Amuntegades per qualsevol recó, rodolaven i dringaven cada cop que ell —com en Merry i en Pippin provant de fugir dels uruk-hai—, intentava arrossegar-se fins el llit. Whisky, vodka, gin, rom, absenta; de tot. L’antídot ideal pel licor de vida dels ents de Fangor.

   Aquella nit, la trucada dels mossos l’havia deixat estabornit, sense saber què fer. No tornarien mai més, no s’ho podia creure. Desorientat, s’havia deixat caure al llit i havia estirat el braç, cercant la Senda, però no hi era. El seu cos, calentonet i esquerp alhora, no hi era. Si algú pocs dies abans algú li hagués jurat que la notaria a faltar, li hagués dit que estava boig, però en aquell moment era ell qui embogia per tornar a escoltar la veu endormiscada però plena de duresa de la Senda dient-li que “avui no, que demà hem de matinar”. I havia enyorat el regust agre de l’enuig de cada cop que el rebutjava. I havia plorat per no poder donar-se la volta amb una revolada de llençols blancs, teatral i mesurada pel costum, d’aquells llençols de cotó que tant li agradaven a ella, brodats amb fil blau amb les inicials FR en cal•ligrafia rocambolesca, que ni les seves inicials s’havia dignat a posar aquella bruixa de la seva sogra.

   I, més tard, aquella mateixa nit interminable en que havia sabut que no tornarien, havia tornat a veure la Senda asseguda al butacó del tocador, envoltada de pots i flascons inexplicables, davant del mateix mirall que ara dormia recobert d’abandó. I havia reviscut tot el seu ritual: com es desmaquillava, com es raspallava mil vegades la cabellera negra i se la recollia en un monyo complicat, i com s’omplia la cara de potingues llefiscosos que deia que li refermaven la pell. Però, quina mena de refermamanet necessitava, la Senda, si els seus trenta-un anys eren plens de fermesa? Que ni marques del part tenia, ni estries, ni pits despenjats, ni cel•lulitis, ni res de res. Era preciosa, la Senda, la miressis per on la miressis. I ell havia tornat a arrufar les celles i havia reviscut les seves mirades de cada dia, ara al llibre, ara al tocador, ara als hobbits, ara a la preciositat amb que s’havia casat. Però mai més no podria retrobar el reflex de la Senda entre les motllures rococó, sinó que per sempre més hi hauria una buidor que sabia impossible d’omplir. Mai més podria tornar-se a dir que què guapa, la Senda! Ni tampoc aquell quan acabarà? mig somrient.

   Després va venir la bessonada, i les nits sense dormir tot gronxant nadons i embogint pels plors d’aquell parell de salvatges que havia parit la Senda, que vés a saber a qui havien sortit aquells dos, perquè la seva mare sempre li havia dit que ell no era gens ploraner de petit. A la família d’ella, segur, que es pensen molt i són poc, que pensen que els diners ho són tot, que criden en lloc de parlar perquè així pensen que tenen més raó. Ben Feliu, els bessons, o Rocabruna, que tant se val, perquè a la sogra deixa-la anar, amb aquell sempitern monyo groc pallós i aquella veu de pito que no hi ha qui l’aguanti.

   I ara què?, es deia mentre els esquitxos d’aigua sabonosa i pasta de dents resseca del mirall del lavabo li amagaven una presencia desfigurada. “Després de tant patir-vos, ara què? On sou? Per què em vas deixar, Senda? Per què te’ls vas endur? Que injust...”

   Al despatx li havien dit que tranquil, que “no pasa nada. Cógete unos días, los que necesites”. Però, i els clients? “Nada, tranquilo, tu, ahora, a reponerte” i, mentrestant, el González, el Cap d’Area, li posava la mà sobre l’espatlla i li donava copets. “Cuando vuelvas todo te estarà esperando”, i els ulls d’en González cercaven no sé què a la taula del despatx.

   Però no havia pogut tornar-hi. Havia intentat fer-ho però mai no ho havia aconseguit, que un dia s’havia posat l’americana i tot, però la porta li havia barrat el pas. I, després, cada dia el maleït ring-ring de la sogra o la cunyada, o vés a saber quina de les amigues de la Senda. No, no volia sentir a ningú. Alguna vegada havia despenjat, però mai no havia contestat: no sabia què dir. La sogra..., segur que li donaria la culpa. I la cunyada, ploraria i s’oferiria a fer-li companyia, a consolar-lo. I no eren consols que volia; era recuperar-los, patir-los de nou, tornar a sentir-se desgraciat al seu costat, això volia.

   Als tres mesos el González li havia trucat. Que “no voy a poder cubrirte más”. I ell, sense deixar-lo acabar, havia llençat el telèfon i havia agafat l’ampolla més propera. Mirant-se l’aparell destrossat havia brindat pel malparit d’en González i la puta empresa dels collons i havia buidat l’ampolla, així, d’una glopada. Al dia següent, havia rebut la notificació certificada: despatxat. I què, qui volia una feina com aquella? L’havia mantingut només per a ella, per poder dur-la al Liceu, per la hipoteca d’aquell palauet del mal gust on havien viscut sis anys. A la merda tot, a la merda el Liceu i les hipoteques, a la merda els bancs i tots els González del món. I es va tornar a amorrar a l’ampolla, la de vodka marca no t’hi fitxis, que mesos enrere li hagués fet fàstic i ara li semblava la millor: pur alcohol de cremar, de cremar records, per convertir-los en cendres i que se’ls endugués aquell oratge de barri benestant que entrava per uns finestrals que la Senda ja no podria tancar mai més.

   I un dia havia arribat la carta del banc. Una setmana, li donaven una setmana o tindria que deixar la casa, que s’havien esgotat els terminis i mil romanços més que no va poder llegir. Però una cosa sí que quedava clara: el fotien fora, fora d’aquella casa que la Senda havia triat i que a ell sempre li havia semblat exagerada. “Els papàs ens ajudaran”, havia dit ella mentre el petonejava davant del somriure còmplice del jove encorbatat de la immobiliària. “I estarem prop dels papàs. No et fa il•lusió?” Il•lusió? I li havia contestat que no saps quanta; però no el trobes una mica... “Ideal, és ideal; i a la mamà li ho semblarà, també”. I tant que li va semblar ideal, tan ideal com deixar de pagar les factures quan ell també ho va deixar de fer. Va ser quan després que no li obrís obrir la porta, i ella pica i torna a picar, que fins i tot ho havia provat amb la clau de porter. Però ell havia barrat les tanques de seguretat i els hi havia cridat que “deixeu-me en pau, que ves-te’n, mala puta, ves-te’n a follar amb el teu puto amant”.

   La imatge que aquell dia li retornava el mirall era la d’un home derrotat, un home que s’havia sentit desgraciat quan ells vivien però, des que aquell camió els havia escapçat la vida, malvivia ensorrat. Ell no havia volgut anar-hi, que “a mi no se m’ha perdut res a Llavaneres, i saps que no l’aguanto, la teva mamà”. I, un cop sol, havia decidit posar-se per enèsima vegada la trilogia, cavalcar de nou el meara blanc d’en Gandalf per terres de Rohan i llançar-se coster avall contra les hordes de la Mà Blanca a l’abisme de Helm; i si no es dormia, potser arribaria a reptar al Senyor Fosc a les portes de Mordor mentre en Frodo s’arrossegava per les faldes de la Muntanya del Destí. Llavaneres... que se li havia perdut a Llavaneres?

   I en aquell moment va arribar el cop, un cop fort i sec, i unes veus que van cridar el seu nom. Ell i els calçotets de la Senda van trontollar fins la porta i van intentar escoltar rere el núvol alcoholitzat que l’envoltava. Feia molt que només obria al pizzero i al xino del restaurant, però aquells cops no sabien a chop-suei ni a una margarita.

   Desnonament, o això li va semblar que deien. Mentrestant, els seus ulls celest i enterbolits van entreveure el sobre del banc. Per molt que les lletres saltironejaven esbojarrades, s’entrecreuaven i es difuminaven de forma totalment aleatòria, encara va poder llegir aquella adreça que tan bé coneixia, la seva: Ganduxer... I va repetir-se-la una i una altra vegada com per no oblidar-la, alhora que el cos li relliscava contra la porta cuirassada que els de fora eren incapaços de forçar. Ganduxer..., “aquesta ja no és la meva adreça”.
   Arrufat al terra, perdut entre capses de pizzes plenes de mosques i pots d’arròs tres delícies a mig buidar, es va adonar que el terrabastall de fora s’havia aturat. Animat per aquella pau momentània va regirar-se les butxaques i va trobar dues monedes, les últimes. Les he d’aprofitar, es va dir entre rots d’agredolç passat i bafarades d’alcohol. Quina pizza hauria demanat en Frodo abans de salpar des dels ports?